En el disc Andanes, Rafa Xambó canta una cançó que titula L’home de l’andana, un home invisible, que trena solitud, que creua els carrers i passeja voreres. Cada vegada que l’escolte no puc evitar de pensar en un home a les golfes d’una casa i no en una estació de ferrocarril, el dialecte manoteja el meu subconscient, crea una imatge nova i em porta a més el record del xiquet solitari que vaig ser. Aquell infant i després adolescent que devorava llibres en el seu amagatall de l’andana de casa. Quan feia un bon dia, treia al minúscul terrat una petita escala de tisora, la cobria amb una manta de camp i davall, sobre uns coixins, m’asseia amb un llibre en les mans i la radiocasset a un costat. La música, fidel companya.
Si vos he de ser sincer, des d’aquella andana també prenia trens que em portaven a qualsevol lloc, a qualsevol temps de la mà d’escriptors com ara Jules Verne, José Mallorquí, Mark Twain i fins i tot Harriet Beecher Stowe, l’autora de la novel·la antiesclavista La cabana de l’oncle Tom.
Durant els anys que va durar la lluita contra la segregació racial als Estats Units, acusar algú de ser un oncle Tom era titlar-lo de negre complaent i obedient dels blancs. Blancs anglosaxons i protestants que formaven la classe dirigent i dominant nord-americana i que havien redactat les lleis que regien la vida política i social del país. Unes lleis supremacistes que servien per a continuar mantenint un sistema profundament injust. Les lleis són injustes si aquells que les aproven ho són també, d’injustos, a més d’hipòcrites. Front a lleis que no procuren més que retallar la llibertat i els drets individuals i col·lectius, deia Mahatma Gandhi que el més correcte és desobeir-les. El polític liberal Thomas Jefferson anava més enllà i afirmava que si una llei és injusta, un home no sols té dret a desobeir-la sinó que està obligat a fer-ho.
El cens electoral del nostre petit país està ple d’oncles Toms, que es deixen seduir pel fals paternalisme d’uns quants negrers i els seus lacais. Toms, amb una tendència al conformisme i a creure i perdonar mentides. Quan començaran a abandonar la política activa els mentiders?
Hi ha una quantitat desorbitant d’oncles Toms sense cap mena de sentit crític disposats a convertir les fal·làcies en veritats.
Ens acostem a la campanya electoral i els corbs sobrevolen els nostres cels grallant amenaçadors i dibuixant falses realitats. Van vestits de salvapàtries, porten una nova bona, diuen, un discurs que oculta intencions obscures. Embolcallen les seues vergonyes, la seua mediocritat, les seues frustracions, els seus vicis, la seua voluntat d’acabar amb les minories i la dissidència, amb els colors de les banderes.
Ens tornaran a robar la cartera, tornaran a torpedinar els nostres interessos i ens enfonsaran de nou. Cal ser estúpid per a ser negre i votar al klan.
