El 1946, Barbara Hepworth deia: “Sempre he estat interessada en els ovals o les formes ovoïdals. Les primeres talles eren simples formes ovals realistes del cap humà o d’un ocell. A poc a poc, aquesta inclinació va créixer en valors més abstractes: el pes, l’equilibri i la curvatura de l’ovoide com a forma bàsica. La talla i la perforació d’aquesta forma sembla obrir una infinita varietat de corbes contínues en la tercera dimensió, que canvien d’acord amb els contorns de l’ovoide original i amb el grau de penetració del material. Ací hi ha un camp suficient perquè l’exploració dure tota la vida”. A aquesta tendència se li va afegir, a finals de la dècada del 1930, la investigació sobre les tensions originades al si de les figures que duia a terme. Unes tensions que, a partir de models matemàtics, va plasmar –igual que altres col·legues, com ara Henry Moore i Naum Gabo– amb la incorporació de cordes tibants entre diferents punts. A més, ara el color esdevenia fonamental per fer més visibles aquests traços espacials i per palesar els contrastos entre l’interior i l’exterior. En Escultura amb color (forma oval) blau pàl·lid i roig (1943), per exemple, les forces expansives resten ben subjectes a un centre que fins i tot dona la sensació que les xucla. També el dinamisme de la peça s’accentua per aquesta combinació de les línies rectes del fils i les múltiples corbes. “El cromatisme de les concavitats em va submergir en la profunditat de l’aigua, les coves o les ombres més profundes. Les cordes reflectien la tensió que sentia entre mi mateixa i la mar, el vent o els turons”, apuntava.
