Els advocats, majoritaris en política, a causa dels seus estudis a la Universitat, són intel·lectuals. Propi de l’intel·lecte és fer sistemàticament crítica de tot o de quasi tot, alguns prou, crítica constructiva. De tota manera allò que en termes col·loquials diem “donpacontraria”. Joan Fuster que ho era i va exercir de lletrat, per eixe motiu deia que coneixia el “paño”, i assegurava que els advocats, endemés, són la majoria de dretes, “colossals partidaris de la propietat privada, i dels plets que la propietat privada provoca”. Se suposa que ho tindria ben analitzat. Posats a la política, ço de la meua banda, uns polemistes considerables, alguns, prou també ha de dir-se, pactistes.
D’altra observe que els ciutadans en general, entre els quals m’incloc, no són en essència detractors sistemàtics de la propietat privada, doncs la pela costa molt de guanyar, encara que, aplegat el moment de la seua vida, de la qual només n’hi disposen de dies comptats, alguns creuen que, a l’estil dels antics egipcis, a l’altre món, s’ho enduran tot. Haurien de reflexionar respecte d’això, ja que a l’altre món no s’enduran absolutament res, encara que, els més creients s’enduguin l’anima, per si de cas hi ha resurrecció dels morts, i a l’altre món, aleshores hi ha una altra vida.
Advocat i polític és el senyor Mata, portaveu dels socialistes a les Corts del País, un polític veterà al qual se li suposa mesura amb trellat, sense vel·leïtats ni tampoc d’obvietats, alhora de manifestar-se. Preguntat el síndic pels periodistes, respecte de la polèmica sobre requisit lingüístic al funcionariat, assegura al meu entendre una obvietat venint d’un advocat: “la predisposició del seu partit de garantir els drets de la ciutadania, a la fi que cap de les dues llengües oficials al nostre territori, fos discriminada”. Recalca així mateix, una altra obvietat: “La voluntat del PSPV-PSOE, de “fer les coses bé”, com si la voluntat dels altres col·ligats de govern fos dolenta, als quals adverteix veladament que, requisit si, requisit no, és una litúrgia de paraules molt perillosa”. Davant la qual cosa fraseja “Doncs ja veurem”.
Els advocats-polítics, i els polítics generalment són, especialistes en transaccions, per la qual cosa, com que ja està absolutament tot enraonat al respecte: a treballar pels nostres drets senyor Mata, pels interessos dels ciutadans, els quals no són altres que els seus drets, inclosos els de la salut. La salut, el senyor Mata com a home de trellat ho sap, no és incompatible amb el dret de la ciutadania valencianoparlant a ser atés amb normalitat, també, en la llengua pròpia del País. Així que, hi ha veurem, no. Senyor Mata.
El portaveu socialista a les Corts, anuncia així mateix que, no parlarà de la decisió de la conselleria de Justícia, d’esborrar l’article de la manotejada Llei de la Funció Pública on resa, arran l’informe del Consell Jurídic Consultiu, l’aplicació automàtica del requisit lingüístic, tal com s’havia pactat amb els socis de govern la legislatura passada. Assegura Mata fer-ho quan ho presente per escrit el departament que dirigeix la senyora Bravo, ja que el debat que ha originat és innecessari, perquè no es tracta d’una tertúlia política, sinó de lleis”. El senyor Mata fidel al trellat que se li suposa, hauria d’assegurar-se sobre si la tesi llençada a l’aire, en forma de globus sonda, a “la tertúlia”, té o no té, tota la vestimenta de la conselleria de Justícia, com sembla.
El debat suscitat i les contestacions del senyor Mata, em pareixen producte d’una estratègia deliberada pel PSOE-PSPV, exactament coincident amb la manifestada pel sindicat UGT, fa un temps, la qual ha servit fil per randa, consistent de perllongar la negociació, fins a sine die, per tal d’abocar-li aigua al foc que se’ls entoixa el requisit lingüístic, si la societat civil que se’l creu, i el mateix Déu Nostre Senyor no ho remeia. L’estratègia l’albire arran de manifestacions dels impulsors, l’estat en el qual es troben les coses, i que, modestament, tractaré d’explicar:
A principis de gener de 2017, la UGT, CCOO i Intersindical, van signar un acord que es va fer públic, recalçat per diverses associacions de defensa de la llengua, entre les quals es trobaven entre d’altres l’Escola Valenciana i ACPV, pel qual s’establia que el personal al servei de les administracions valencianes, havia d’acreditar la competència lingüística. El text instava que s’acreditara el coneixement del valencià, en el procés de selecció per accedir a places, de qualsevol mena de personal, a les administracions valencianes. La interpretació que se’n féu per part de la conselleria, en la persona de Ferran Puchades, Secretari de Justícia llavors, fou que s’exigia el requisit lingüístic. El text no obstant això, no remarcava explícitament, que el coneixement del valencià s’haguera d’acreditar prèviament per tal de presentar-se a les proves, sinó que s’hauria de demostrar al llarg del procés de selecció. Creava d’eixa manera altres traces.
Els matisos s’exposaren divergents dels entesos per Puchades, concordaven amb els interessos del PSPV, i la UGT, per als quals l’accés a la funció pública implicava en eixos termes, sobrepassar una línia de moderació, suposadament la qual, no hauria de traspassar un Consell socialista. La consideració perquè s’acomplisca amb la Llei d’Ús del valencià, així com el dret dels valencians a ser atesos per la seua administració en la seua llengua, no obliga a fixar deien i diuen, amb el requisit com a condició sine qua nom, perquè s’obtingués a una plaça d’empleat de l’administració.
Sota eixe paràmetre, s’aixopluga allò que ja tots dos afins estrategues pensen i públicament manifestaren, provades majorment per les recents paraules de la consellera Bravo, doncs l’argument es pretén sustentar-lo en aquesta altra fal·làcia de llavors, que constitueix el seu ideari: “No hauríem de renunciar als millors aspirants, perquè no acrediten una titulació en valencià”. Una demostració a més a més de suprematista d’un idioma sobre altre, i de relegar l’idioma del País, endemés de suposar a un aspirant o interí, ser incapaç, un insult, d’aprendre la nostra llengua. Cal dir que tan el PSOE, com el PP, Ciudadanos o Vox, són del mateix parer en l’àmbit nacional espanyol. Sota un altre paràmetre, el del càlcul electoral, explicaria l’ajornament la legislatura passada de remetre per part del Consell de la Generalitat, dita Llei de la Funció Pública on el requisit es contempla, en temps i hora. Davant de totes aquestes descreences, ¿dubten com diu el President de les Corts del País Enric Morera, si denunciaríem la Generalitat Valenciana, per la seua vulneració dels nostres drets lingüístics? No ho facen, perquè molts de nosaltres, prou, ho farem.
Amigues i amics, si els enemics del valencià, entre els quals hi ha algun socialista valencià parlant, el qual s’ho hauria de mirar dient la seua, es creuen que eliminant de la Llei de la funció pública el requisit lingüístic, a la fi d’enllistar negociar i aprovar un reglament, per a posar en marxa no se sap quan, hem de fer passes arrere, estan molt equivocats. Per la meua part dir que, haurien de fer tots plegats passes avant d’allò que actualment es pot fer, és a dir: Vincular a llei el Reglament, ja que l’informe del CJC, no qüestiona el requisit, si no la fórmula amb què es demana. Clarificar en l’articulat si després de l’entrada en vigor de la Llei, el principi de proporcionalitat i adequació entre el nivell d’exigència de valencià, i les funcions corresponents al lloc de treball. Així mateix, esbrinar en el text si caduca la capacitat reglamentària del Consell després de l’entrada en vigor de la nova llei, que en ella es contempla. Tot plegat, dur a terme aviat a les Corts del País, la llei per a debatre-la, i, aprovar-la si s’escau. JA N’HI HA PROU SENYORS I SENYORES D’AJORNAMENTS.
Pel que fa a les gavines del País recordar que, a Galícia, al març d’enguany, la unanimitat del Parlament Gallec, arran d’una moció del PSdEG, demanà i aprovà que, haver de seguir, en les oposicions a docents, d’acreditar-se’n el coneixement de la llengua gallega, i així mateix aquest, siga un requisit per a treballar en l’Administració. Tot perquè Casado havia dit llavors recentment que, el gallec, l’eusquera i el català, són actualment una barrera pels opositors.
Estellés en té per a tots, més aviat per a mi, doncs allò que jo pense i sent ja ho ha dit ell. No sé com tinc vergonya d’escriure. Així que, versos seus:
“Vell m’ha arribat l’alegria frenètica d’aquest moment, indestructible ja, de furiós vent agitant banderes i el sol entrant pel passadís content i no puc ser d’aquest o aquell partit: minimitzar seria l’alegria i destruir el lluminós conjunt. Valencià sóc, de soca i arrel, i fonamentalment em dec al meu País, comunitat d’afanys i d’esperances, la llibertat cantant sempre al marlet. El meu partit és el del meu País, per més que jo enyore i tinga, encara, la voluntat d’aquest o aquell programa”.
Antologia del Mural del País Valencià. Selecció de poemes, estructura i edició a cura d’Honorat Ros i Pardo. Acadèmic de l’AVL. Editat per l’Acadèmia Valenciana de la llengua.
