Com són de desconcertants i contradictòries… Vegeu-ne alguns exemples:

1. Chakir el Homrani podria ser el nom d’algun immigrant indocumentat, detingut per la policia al carrer, com a sospitós pel color fosc de la seua pell o la seua vestimenta…, no? Doncs no, Chakir el Homrani és el conseller –conseller, sí– de la Generalitat de Catalunya –de Catalunya, sí– que, juntament amb el president de la Generalitat, Quim Torra, ha promogut i participat en la taula de diàleg de partits i entitats catalanes per neutralitzar el racisme i la xenofòbia que es viu aquests dies i protagonitzats no precisament -o no només– per col·lectius ultradretans. I això –la iniciativa anti-racista i democràtica de neutralitzar la xenofòbia– passa, no a l’estat espanyol –que es proclama una democràcia consolidada– ni a Europa –lloc suposadament obert i acollidor–, sinó a la Catalunya titllada d’insolidària i excloent per certs partits –millor faccions– polítics i no només d’ultradreta.

Vegeu, doncs, la diferència amb la realitat de com, des de sectors espanyol(iste)s suposadament neutrals es fa passar a Catalunya i als catalans pel que no són. No serà pura i simple enveja de l’exemple i gosadia –democràtica i solidària– que Catalunya i els catalans estan donant?

2. És detingut a Madrid –i posat en llibertat tot seguit, bé que amb càrrecs– un home que ha ajudat la seua dona a bon morir, segons havia demanat reiteradament, afectada d’esclerosi múltiple terminal, des de feia tres dècades! Si la llei que el PSOE havia presentat al Congrés, en la legislatura que acaba, no haguera estat boicotejada pel PP i debatuda –i aprovada– a les Corts, s’hauria trobat una alternativa –jurídica i humana– a situacions com la viscuda per aquesta família. Però no: els sectors més hipòcrites i incoherents –socials, religiosos i polítics– d’aquest país ho han impedit –i seguiran impedint-ho i si no, al temps–, i tal problema de dimensions tràgiques per als qui el pateixen seguirà irresoluble. Tant de bo no siga així!

3. I què dir –de desconcertant i contradictòria– de l’existència de l’OTAN, acabades les hostilitats reals i la guerra freda entre occident –EUA inclosos– i la l’URSS d’aleshores? No serà que la tal OTAN –que es menja un pressupost milionari, peremptori per a necessitats socials bàsiques dels europeus– no és sinó una (mala) excusa per acontentar els fabricants d’armamentisme i els polítics titelles –Trump al capdavant– als que manipulen –i “gratifiquen”–? No d’una altra manera s’entenen els esforços mediàtics per seguir enganyant la ciutadania de la necessitat de seguir mantenint tal aparell “defensiu” contra el perill “soviètic”. Fins quan els votants europeus s’adonaran –ens adonarem– de la fal·làcia –i despropòsit monumental de despesa inútil i destructora– que defensen encara massa els nostres polítics?

4. I parlant de nacionalismes, cóm s’entén que Macron, el president francès –centrista i equilibrat– acuse els corsos de nacionalistes radicals quan, si de radicalisme nacionalista parlem, els francesos –els governs francesos almenys– s’emporten la “palma”? Així que reivindicar el respecte per la cultura i la llengua corses és obrir una “guerra de trinxeres” –Macron dixit–. No serà –que és!– que els nacionalistes corsos –independentistes o no– han expressat la seua solidaritat amb Catalunya i els catalans i segueixen amb preocupació els esdeveniments opressors –policials, polítics i juridicials– a què la “democràcia” espanyola està sotmetent Catalunya i els catalans?

5. I què pensar –i comparar– que Brussel·les li obre expedint a Polònia, perquè el règim del dretà i fervent anticomunista Kaczinsky atempta contra la independència de la justícia polonesa i fa els ulls grossos en el cas –flagrant i públic– d’Espanya, on la composició dels tribunals esdevé el resultat del repartiment de la quota del poder polític? O no ens hem acostumat ja a tabular els vots dels membres dels tribunals superiors del l’Estat, envers els temes sotmesos als seu arbitri en funció de quin partit els ha “nomenat”? Cap decisió profunda i meditada –ni professionalitzada jurídicament– ha estat presa al respecte: sempre i invariablement els uns voten una cosa i els altres l’altra en funció de a qui “deuen” el càrrec. I si a això s’afegeix que la dreta tardofranquista obstrueix sistemàticament, les renovacions periòdiques dels components, amb propostes del tot contràries a dret i amb “personalitats” descaradament de la seua corda, la composició dels alts tribunals de l’Estat resulta –sempre– majoritàriament favorable a la dreta –irònicament anomenada “popular”, quan se li escau tot menys del “poble”–. Així que la UE faria bé a posar-se les ulleres i mirar cap ací.

Encara com el reconegut psiquiatra Luis Rojas Marcos ens eleva l’esperit amb la seua mirada positiva, que el porta a creure en l’espècie humana, ara convidant-nos a parlar, a expressar-nos, perquè –diu– que fer-ho “no només afegeix vitalitat als anys, sinó anys a la vida”. I encara afegeix: “Parlar –comunicar-se– és l’actitud humana més natural i saludable a l’hora de protegir la nostra autoestima, fruir de la convivència i les relacions afectives i estimular el nostre benestar orgànic, mental i social”. Gràcies, En Luis.

Comparteix

Icona de pantalla completa