La fàcil irrupció a tot l’estat del neofraquisme no és un fet casual, ni tampoc el seu accés a les institucions. Poder condicionar a la resta de dreta respon a una lògica històrica, puix en tot moment possibilitat de canvi, naix la reacció. El pensament clàssic ha parlat de l’efecte del “termidor”, en referència a la reacció que sorgí contra la revolució Francesa. No estem en el mateix cas exactament, però, resulta manifest que s’han donat circumstàncies que podrien comportar el progrés de les esquerres; per altra banda, no podem ignorar el tema Catalunya, que està condicionant la conjuntura.
La irrupció d’aquesta dreta, reivindicant clarament anar “al darrere d’antics tambors”, expressió que prenc de la cançó del Raimon, implica prou elements: recursos econòmics, estratègies, i certes convivències o complicitats. De tot açò caldrà anar sabent-ne quelcom. Les seues actuacions estan calculades, intenten bàsicament que es parle d’allò que els interessa, hi ha teatralització, com han fet els grans líders feixistes, i el més curiós és, que tan aviat obrin la boca tots els mitjans sobredimensionen el seu relat. Que els informadors han d’informar és just i necessari, però, en el seu just límit, d’extensió i rellevància.
L’existència d’una especial sensibilitat en relació la unitat de la pàtria espanyola els ajuda. A escala de la majoria dels grans mitjans de comunicació, i dels poders de l’estat, s’ha fomentat, una visió dels esdeveniments de resposta a la sentència del procés, que no va en línia del diàleg i la negociació, sinó de l’enfrontament, entre bons i dolents. La solució d’un conflicte, que demana taula i cadires a seure per parlar-ne, sense condicions prèvies per banda d’uns i altres, es veu cada vegada més difícil.
Han passat els temps de les camises negres, blaves, o d’altre color, ara porten altra indumentària, quant a les poques dones “ultres” aquestes van d’estrelles de la pantalla. De moment, els tenim a les institucions, i agitant els carrers. Com podem, doncs, actuar?. No tinc receptes, sols apuntaria al fet que, sense ignorar ell perill que tenim davant, no ens deixem impressionar, o no els donem més espai ni crèdit, i, sobretot, que no caiguem en l’antifeixisme visceral. Per altra banda, la causa del dret a decidir, que es pot defensar amb justícia i mesura, es veu afectada negativament per aldarulls i accions rebutjables, sense ignorar els excessos policials.
En algun moment quan plantege consideracions com les que acabe, de fer, soc qualificat d’equidistant, una mena, doncs, de desautorització; tot afirmant, però, que la sentència ni soluciona, ni és justa, veig com les dues parts, malgrat que diuen que volen el diàleg, ho fan partint d’apriorismes o línies roges.
