El tortell de reis, però, típic del 6 de gener, és molt semblant arreu. Generalment el fan de pasta bamba i sovint pot dur també trossets de fruites confitades, a més d’un altre ingredient, insòlit i obligatori: una fava seca.
Per Europa es va estendre molt el costum de cridar ‘El rei beu!’, moment que va plasmar el pintor flamenc Jacob Jordaens en una sèrie d’obres que porten el mateix nom. Segons que sembla, ja s’estilava de nomenar un rei a les festes saturnals que se celebraven del 17 al 20 de desembre a l’antiga Roma, durant les quals els participants consideraven abolides algunes lleis i es lliuraven a la disbauxa, però era un hàbit que, juntament amb la fava i el pastís, havien amprat dels grecs. L’Església, després, va cristianitzar les festes paganes i les va adaptar al seu calendari, conservant-ne sempre, però, algunes tradicions fortament arrelades.
L’ús de les faves en procediments designatius és molt antic, segons que diu Joan Amades a la mateixa obra d’abans:
Hi ha documents medievals que esmenten pastissos i pans amb fava. Els més antics que conec (esmentats per Loís Stouff en Ravitaillement et alimentation en Provence aux xive et xve siècles) són dos comptes del convent dels frares menors d’Avinyó (Provença) on es dóna fe que, per les Epifanies del 1395 i 1396, respectivament, el forner els va oferir una fogassa com a present. El darrer, que deixe en llatí perquè s’entén perfectament, diu així: ‘Item dedi illis qui portauerunt unum magnum panem in die Natalis Domini et unam fogassam ubi erat fabba per estrenas’. El costum encara es conserva i els forners provençals, la vespra de reis, solen regalar un tortell als seus clients, provist, com és natural, de la fava corresponent. La denominació occitana és tortèl de reis.
El costum havia existit a Catalunya per Nadal, segons que diu una altra vegada Joan Amades, ara en Costums i creences:
Els forners de la Bisbal donaven la coca als clients per Cap d’Any.
De vegades, el rei disposava del privilegi de poder elegir una reina, segons diu J. J. Juge en Changements survenus dans les moeurs des habitants de Limoges depuis une cinquantaine d’années (1817); es tallava el pastís en porcions, se’n reservava una (la part de Déu) i la resta es repartia entre els assistents:
Tout joust si taníi bint agns,
Ma ban fè ‘na an oune case
—ount hi habie gen da garbe y bone brase,—
Par manjá lou gató dals reys, y par ballá.
Homes joubes y beills, dimousèles y dames,
Couan touts bem, da balen, fet traballá las cames,
La mastresse nous díou: «Are nous cal aná
A bèoure aquey gató coum ba.»
Hi anem. —Qu’ère bel! Coum na feye, da tosse!
Roudoún coum oun cribell, rous com l’ort, paste-fi,
Y coubrin, an antirt, la taoule, qu’ère grosse,
A la bouque an tout hom l’aygue feye baní.
Touts nous hi arroutllem, y touts li fiquem blabe.
N’hi bie oun qua, da couant an couant, nous sa pousabe:
«Aquey qu’agafará la fabe,
Al caldrá fè beoure y cantá,
An triounfe al caldrá pourtá!»
Oy tal! Oy tal! tout hom cridabe;
Y jo cridábi coum tout hom,
Couan ma bari santi calcom
Qua pa las dens ma s’angastabe;
Ranoum d’oun chen! ère la fabe!
Are pla, ma dic, coum farás?
Quèche gen, casibè als·a counèches pas,
Y si pal triounfe hom t’ampougne,
Joube coum ets, plè da bargougne,
Quin ayre bastiol tindrás!
Quine care farás tan totje!
Arreou qua ma soun dit acho,
M’ambisán qua dingou nou ‘spie cap a jo,
Da pa las dents ma trec allo,
Y mou fíqui din da la potje.
Bet ‘ací qu’oun moumen amprès,
Couan dal gató·n’ reste pas mès,
Cadascoú, coum da joust, s’astoúne:
Mè, biam, quine es la parsoune
Qua près la fabe? quí es rey?
Es hore dal counèche, aquey!
Poudèu pansá si trafoujíi!
Da toutes las coulous baníi.
Mè, coum ells, y ancare mès,
Cridábi: aquey rey, ount es?
Na ban souspactá dous ou très.
L’oun díou: es, ben sagourt, aquèche dame atjade,
Qua dèche pas may perdre rès,
Qu’ambe oun moussec sa la manjade.
Nou, díou l’altre, mirèou, allo, quech home beill,
Qua moustoulle tout soul; es ell.
Jo pansábi: parlèou, parlèou, gen chipoutère,
La traparòu pas, la fabère!
Anfi da touts coustats couan ban habè çarcat,
Y res trapat,
Oun d’aquèchous, qua tout din llour cap ou fabriquen,
Y, coum qui·ou ha bist, ambe aploum ou aspliquen,
Sa pose: «Acho, ja sè lou qu’es:
Bièou, aquèchous pastissiès
Soun, al die d’abouy, rouzagats d’abaríci,
Y, par tani mès banafíci,
Da fabes als gatós na posen pas cap mès.»
no va tener comparansa
con la coca de los Reyes
que els cuheters de LA TRACA
hamos ofresido ogaño
a las más ilustres damas
que cuenta en su larga sinta
la susiedat valensiana.
¡Esta sí que fué una fiesta
lujosa y aristocrática,
de la que puede desirse
que allegó handa media cama!
El compañero Minita,
que es hombre que pasta en casa,
se va encargar de la coca
y de meter dentro el haba.
Prodosía admirasión
ver aquella coca en pansas,
que, por lo grande, en el horno
les costó mucho enfornarla.
Cuando nuestros envitaos
la vieron sacar a taula,
miráronse unos a otros
y ampiesaron a palmadas.
—Siñores, dijo Minita
demprés que va dar las grasias,
esta es la coca de Reyes
que ofresemos a las damas;
el haba la tiene dentro,
¡veamos cuál se la saca!
Se hiso a pedasos la coca
tocando a uno por barba,
y antes de tirarles mano,
todas ellas se fijaban
a ve si es que se veía
en algún pedaso el haba.
Pero al fin, aborresidas,
porque no la atahullaban,
cogían cualquier pedaso
y con él s’ancontentaban.
Hubo gran espectasión,
y cuando mayor fué l’ansia
por saber cuála de todas
resultaba afortunada,
cayó María Tofíu
en tierra, toda a la llarga,
y, señalando la gola,
desía:
—¡Aquí tengo la haba!
—Pos no se la trague ostet,
porque tiene que enseñarla,
dijieron a vos en grito
las damas escarotadas;
y dándole en el tosuelo
tres u cuatro bascolladas,
van conseguir que al remate
de la gola la sacara,
y se vió con gran sospresa
que, en ves de haba, era pansa.
Golvieron, aún más alegres,
a su faena las damas,
y cuando, pasao un rato,
algunas de ellas ductaban
de que Minita en la coca
habiera metido el haba,
la higa de Melacabe,
sueltando una carcallada,
se va sacar de la boca
el haba sin mosegarla.
Hubo una traca de aplausos,
y vítoles y algasara
y en un sillón de reposte
fué la reina acolocada.
A su presensia bailaron
cuatro fandangos las damas,
y al tiempo de arretirarse,
ya casi a la matinada,
¡la higa de Melacabe
se quedó dando becadas,
empuñando, con la drecha
a modo de setro, el haba!
La tendència actual d’aquestes coses, però, és d’anar passant a la història. Als xiquets, abans, ens agradaven aquests jocs innocents, ens arreglàvem amb qualsevol martingala, però els d’ara només tenen temps de jugar a l’ordinador i no se’l deixen fàcilment per un tros de coca.
Però hem de dir que encara té molta acceptació. Anys enrere hi hagué un temps en què va anar de baixa, no sabem per què, però sembla que ara torna a ser moda, sense farcir o farcit de diverses maneres.
Tortell de reis
Ingredients (per a 1 tortell): 500 g de farina de força, 3 ous, 1’5 dl d’oli d’oliva (o 150 g de sagí), 150 g de sucre, sucre de llustre, 20 g de rent i 1 fava seca.
Preparació: dissoldrem el rent en un decilitre d’aigua tèbia, el posarem en un bol, hi afegirem cent grams de farina i ho anirem pastant fins que hi haurà una pasta consistent però molla; llavors ho deixarem estovar tres o quatre hores en lloc tebi, tapat amb un llenç. Posarem la farina restant al damunt d’un marbre, farem un clot al mig i hi afegirem el sucre, l’oli, un decilitre d’aigua tèbia i els ous, tret d’un rovell; cas d’utilitzar sagí, l’haurem liquat prèviament al bany maria. Ho barrejarem, hi afegirem el rent i ho treballarem fins que la pasta, tot i que molla, es farà consistent i es desenganxarà dels dits; si cal, hi afegirem una mica més d’aigua o de farina. La posarem en un llibrell, l’enfarinarem, la taparem amb un tovalló i la deixarem estovar en lloc tebi unes tres hores. En acabant ‘trencarem’ la massa (la pastarem un poc), l’aplanarem i li farem un rectangle d’uns quaranta per quinze centímetres. Posarem la fava al damunt, l’enrotllarem, farem una mena de botifarra llarga i gruixuda i li donarem forma de corona. Untarem un paper amb oli, en cobrirem el cul d’una llanda i, al damunt, hi posarem el tortell. El cobrirem una altra vegada amb un tovalló i el deixarem en lloc tebi un parell d’hores. En acabant el pintarem per damunt amb rovell d’ou batut, l’empolsarem amb sucre de llustre i el ficarem al forn, a foc fort (220º). Al cap d’uns vint o vint-i-cinc minuts, quan s’haurà ben daurat, el traurem i el deixarem refredar. El costum és d’acompanyar-lo amb vi dolç.
tot i essent rodó;
a dintre el meu ventre
hi porto un tresor,
que a tothom agrada
perquè és tot dolçor.