En arribar l’estiu, a València apareixen les panolleres, que són venedores ambulants. Només porten un foguer i el sac o el cabàs amb les panolles, que van pelant segons la demanda. En el foguer fan un foc de carbó i, a sobre, hi posen un petit engraellat, que és on torren les panolles. Avui es troben escampades un poc pertot, sobretot al centre de la ciutat, però abans, tot i que a la ciutat sempre n’hi havia, el costum era de concentrar-se a la fira de juliol, que tenia lloc a l’Albereda, al costat del riu, i durava quinze dies. Allà era on anaven els joves i no tan joves a passar les vesprades i les nits xafogoses d’estiu, en algun pavelló (així en deien) dels molts que hi havia. Aquests pavellons no eren altra cosa que recintes a l’aire lliure, només tancats per quatre paravents de fusta tot al voltant i arrenglerats els uns al costat dels altres tot al llarg de l’Albereda. A dins feien ball i la música era en viu, però, segons la importància del pavelló (parle dels anys seixanta), hi podia haver des d’algun conjunt musical (així en déiem) de moda fins a l’orquestrina més rovellada. A la porta havies de pagar, a vegades més del que jo podia, i per això gairebé sempre, per tal d’estalviar, em tocava fer a peu tres o quatre quilòmetres, que era la distància que separava l’Albereda del tros d’horta on vivia, a l’altra banda de la ciutat. I també passava que, si anava molt prim de butxaca, amb una panolla torrada i un refresc ja em donava per sopat. Avui encara en menge alguna vegada, són bones i dolces i, tot i que les panolleres han envellit una mica, les panolles continuen sent les mateixes. D’Enric Soler i Godes és l’article ‘La panollera’, publicat el 6 de setembre del 1989 en el diari Levante:
Són molts els qui com a guia i judici del temps que fa tiren mà del refrany com a dita infal·lible. Per a demostrar que estem a l’estiu diuen:
“A l’abril no li lleves ni un fil, al maig com vaig i al juny com vull”. Aquesta sentència senyala quan estem a l’estiu, però encara hi ha un senyal més infal·lible: la panollera. Aclarim abans que la panollera és la clàssica venedora de panolles torrades, i fins que no es cullen i elles no planten la paradeta al carrer, per vendre aquesta goluda gastronomia hortolana, l’estiu encara no ha arribat.
La panollera és una espècie humana genuïnament valenciana, que el mateix que el torroner, s’ha escampat per tota la nostra geografia social i folclòrica. Quan l’estiu s’aferma a la terra, quan l’aigua i el sol han fet madurar les panolles, ella, amb el sac de daurades panolles i el seu foguer-perol d’altres temps, es planta a la mateixa cantonada que es plantava sa mare i la seua àvia i amb cara de glòria i mans joganeres ofereix a crits la seua mercaderia mentre el foc rebenta els grans de dacsa perfumant l’ambient.
La panollera i la fira de juliol tenen forts lligams. Quan tots els actes populars es celebraven a l’Albereda, a l’entrada de la fira era un festival panoller cridant l’atenció dels vianants en competència amb els venedors d’aigua fresca.
—A la dolça panolla! Compreu-li’n una a la guapa parella!
—Senyoreta, que dolces estan!
Mentre oferia les panolles posant-li una mica de sal, el sac anava buidant-se. Calia vore aquelles boques femenines mossegant la panolla mentre somreia i feia l’ullet al seu acompanyant.
La panollera era una jove plena de gràcia sexual o era una femella que ella sola ja cridava l’atenció. Ha d’ésser filla d’aquesta terra, d’aquest cel i d’aquesta mar. Ha de saber oferir la panolla al possible comprador, siga mascle o femella. Ha d’ésser una valenciana de la nostra horta empeltada de matrona romana i de vestal grega.
Estem en la fira i encara que la panollera no siga aquella jove rulla d’ulls negres de la nostra joventut, cal seguir la tradició i comprar una panolla. En arribar a casa pregunteu a la mare o a l’àvia què valia una panolla en la seua joventut i feu comptes. La panolla també és un baròmetre mercantil.
Vicent Andrés i Estellés esmentava tots els anys la fira i les panolles en les columnes en vers que sota el pseudònim de Roc feia en el diari Las Provincias; aquesta aparegué el 8 de juliol del 1959:
La Fira de Juliol!…
Quasi està tot preparat.
El programa, publicat.
Dalt, la còlera del sol.
Roc, en fi, tranquil respira
i ja pot dormir seré,
pues la setmana que ve
estarà en marxa la fira.
(La fira en marxa estarà
i Roc menjar es proposa,
si no manen altra cosa,
una panolla torrà…)
El consum de torrar panolles ja és vell, perquè el conreu de la dacsa, a l’Horta, data del segle xvi. La documentació més antiga que he pogut trobar és del Coloqui de la mosa del Polvillo, que deu ser del segle xvii o començament del xviii. El protagonista és un fadrí que vol casar-se i obsequia a la promesa amb tot de coses de menjar; en donaré uns versos:
yo totes les nits anaba
molt alegre a festechar,
pero may en les mans buides,
perque solia pasar
per lo mercat tots los dies,
y allí em solia gastar
tres, ó quatre, ó cinc dinés,
y era en coses de menchar;
yo li duia pasta fina,
safanories com lo bras,
ya llonganises bullides,
el pá francés à brasats,
panolles tendres rostides,
y trosos de casca grans.
La Mare de Déu del Carme cau el 16 de juliol i, a la plaça del Carme, lloc on era el convent que li va donar el nom, hi havia costum de fer una fira que començava el vespre i on es venien fruites primerenques. Ho explica Joan Amades en el Costumari català:
A València feien una festa molt lluïda i concorreguda. Guarnien la plaça del Carme amb fanalets de paper de dos colors; tres de llurs cares eren grogues, i la quarta, vermella. La nota més ressortint de la festa era la fira, que ja començava a la vigília. S’hi venia fruita primerenca, la primera de la temporada, i això feia acudir-hi molta gent, àvida d’assaborir fruita novella. Una nota típica de la festa eren les parades que venien panotxes de blat de moro torrades. Cada parada tenia al costat una foguera, per torrar les panotxes, que el públic es menjava allí mateix i de calent en calent.
El 1837 es produí l’exclaustració del convent, i el 1842 es va traslladar a l’església la parròquia de la Santa Creu, però la fira es va continuar celebrant sense fer cas dels esdeveniments polítics. En una obra col·lectiva titulada Los valencianos pintados por sí mismos i publicada el 1859, Filibert Abelard i Diaz també va parlar de les panolleres d’aquesta fira. En traduirem un paràgraf:
Però tornem a l’assumpte i anem cap a la plaça del Mercat, on, com si el cel reflectira en la terra tots els llums de les estreles, veig ací i allà uns fanalets escampats que assenyalen les parades de les panolleres. Admireu la panollera fixa, flor i nata del seu ofici, jove i riallera, i de frases picants. Observeu l’escassetat dels prestatges i altres utensilis, reduïts a una una cadira sencera i una altra sense respatller. La primera fa de taulell, coberta amb una tovalla neta i blanca com l’albor de la neu, això sí, perquè les valencianes són netes fins a l’exageració. L’altra cadira fa el servei que fan normalment aquest mobles en societat. En un cabàs, que no diré si és bo o roí, perquè de tot n’hi ha, hi ha les mercaderies en el seu estat natural. Un foguer o dos, segons el capital de la venedora, posen les pobres panolles en la mateixa situació que sant Llorenç davant la graella. Una colla de xiquets s’entretenen, embadalits, a mirar com el foc va ennegrint el bonic daurat de les panolles. El més agosarat es fa avant a remenar-les perquè el foc les faça per totes bandes, un atreviment que les panolleres, que també tenen les mans molt llargues, recompensen amb un bon carxot, acompanyat d’algun insult que no podem reproduir. Un altre brivall més menut demana un gra, mentre que un altre que no demana res n’agafa tots els que pot.
Cap a final de segle la fira tenia més vitalitat que mai i a la plaça s’hi aplegava una gentada que volia compar fruita o, simplement, passar l’estona. En Lo romancer valenciá (1888), de Francesc Palanca i Roca, trobrem la poesia ‘La festa del Carme’, de la qual donarem una part:
—¡Mireu, mireu tots los cors
Reboçen santa alegría!
Van al Carme, ahon este día
Tot ple está de fruits y flors.
Presurós lo poble en masa
Penetra alegre y content
En la gran nau del convent
Que nom li dona á la plaça.
La nit s’encontra serena;
La lluna com de costum,
Desd’el cel derrama llum
Pa donar brill á la escena.
Les campanes criden fort,
Y el poble diu sinse empaig
Al crit que li donen: «Vaig,
Que aquella plaça es huí un hort.»
Los carrers son rius de gent
Que fent en la plaça punt,
En mar se transforma al punt
Aquella masa vivient.
Els balcons plens de farols
Y cortinages de ras
Y puestos mil ahon podrás
Gastar rumbo y caragols.
Les venedores formant
Llarchs carrers en les parades,
Les frutes més delicades
Van al publich presentant.
Y son tals, per lo boniques,
Les jiques qu’están venent
Que tots miren, francament,
Més que á la fruta á les jiques.
Sentint un calor p’el cos
Qu’et fa dir, y asó no es broma:
«Entre la jica y la poma,
¿Ahón tiraríes el mos?»
Y si agregues á lo dit
Que ademés de atractius tants,
Es el punt ahon els amants
Se donen cita esta nit;
Y allí dos pelen la pava,
Y así en veus ú compromés
Que pensant donar un bes
Fil á fil li cau la baba,
T’encontres tan apurat,
Sents algo sensible… ó fluix,
Que á poch que mires, dius: —«Uix,
Que así cau terra, al mercat.»
Pero per molt qu’heu intentes
No pots allargarte masa,
Y t’entornes á la plaça
Sufrint jafaes y espentes.
Molt mes, si per un descuit,
Al retirarte á sopar,
T’has olvidat de comprar
Les postres d’aquella nit:
Allí tens mil tentasions
Qu’et fan á presa denteres,
¡Qué tall de pomes y peres!
¡Qué bresquilles y prunyons!
¡Qué prunes tan especials!
¡Y en quin gust la vista abarca
Albercocs del Patriarca
Y cireres Talegals!
Melons, raim del negret
Junt al moscatell romá,
Y hasta figues, en picá
Del tunante pardalet.
Allí tens, de totes veres,
Ahon saciar el apetit,
Pues si t’agrá lo rostit,
Tens set ó huit panolleres
Que donant aire al foguer,
Torren la dolça panolla…
Y el pollo, igual que la polla,
Roseguen dacsa á plaher.
I del 1927 és el Folklore valenciá de Francesc Martínez i Martínez, on, entre altres festes i manifestacions populars, parla de ‘El mercadet de la Mare de Déu del Carme’:
La vespra per la nit de la Vèrge del Carmelo apareix llur rectangular plaça tota plena de farolets que illuminen y adornen aquélla, a la que l’artística y monumental fajada de l’antiga esglesia carmelitana, modèrna Parròquia de la Santa Creu, per una banda, y les dos grandioses cases fronteres, per l’atra, donen gran aspècte, resultant una de les plaçes més boniques de Valencia, per més que siga una de les més abandonades, inclús la fònt, tan senzilla com desastrada, ab gran illuminació com diem per els pintorèscs farolets de ròba ròja, per uns costats, y gròga per els altres, aixina com per els fanalets en los balcons de les cases, s’emplaçen moltitut de parades de la fruita més primerenca: allí es veuen en corbos el raim de gateta, les prunes y bresquilles, aquell encara esguitós, aquèstes asproses y armussadores, els melons, en els que abunden els de color gròch anomenats albudeques, a montons en tèrra, y açí y allá grans foguers encesos en els que’s rusten les espigues de dacsa, les primeres panolles, que després de daurades en el fòc ab algú que atre gra negre per haverlo alguna brasa cremat, passen a les mans dels golosos, que ab una tenintla agarrada del llarc rabo y ab dos dits afermantla de la punta, a mòssos deixen l’espigó net, bufant al començar y sense alenar al acabar.
Avui, però, la festa del Carme és només un record i, la Fira de Juliol que jo vaig conéixer, també. ¡Tot s’acaba!
El costum de torrar panolles, no obstant això, era i és general a tot el país i una cançoneta de la Vall d’Albaida fa així:
—Ànimes del porgatori:
a on aneu cap al mitjorn?
—Anem a collir panolles
per a rostir-les al forn.
A la resta de Països Catalans sembla que no hi ha hagut tanta afició a fer panolles torrades, però, poques o moltes, sempre se n’han menjat. El el número del 14 de setembre de 1917 de L’Esquella de la Torratxa aparegué la poesia ‘Vagances’, signada per l’anarquista Josep Costa i Pomés, on podem veure que també hi havia qui li agradaven; en donarem una part:
Guardeu-me unes panotxes ben tendretes
que al apuntar-hi l’ungla esquitxin saves
i al damunt de les brases se reventin
i petin com els mausers que’m recorden
una traca d’hipérbole enigmàtica
que’n parlaràn els fulls del calendari.
—————
Panolles torrades
Ingredients: 4 panolles tendres i sal.
Preparació: farem un bon foc de brases, pelarem les panolles i les posarem al damunt (o al damunt d’una graella). Les anirem tombant i, quan estaran rostides per tots costats (s’han de daurar lleugerament, amb alguns puntets negres a la part exterior del gra), les traurem i les empolsarem amb una mica de sal. Tot seguit les posarem en els plats i les servirem. Ens les podem menjar calentes o fredes.
—————
Altres denominacions: panotxes rostides (Catalunya, Alacantí), capses rostides (Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir, Alta Cerdanya, Empordà, Pla de l’Estany, Selva, Anoia), capsots rostits (Moianès), pinyes rostides (Conflent, Pallars, Andorra, Alt Urgell, Solsonès, Bages, Segarra, Noguera, Segrià, Urgell, Pla d’Urgell, Anoia, Garrigues, Conca de Barberà, Baix Camp, Illes), espigues rostides (Andorra, Vallespir, Baixa Cerdanya, Berguedà, Ripollès, Garrotxa, Osona, Moianès, Vallès, Maresme, Noguera, Camp de Túria, Ribera Alta, Safor, Costera, Vall d’Albaida, Comtat, Alcoià, Marina, Alacantí, Balears), panolles rostides (Baix Camp, Baix Cinca, Priorat, Terra Alta, Ribera d’Ebre, Matarranya, Baix Ebre, Montsià, Maestrat, Alcalatén, Plana Alta, Camp de Morvedre, Ribera Alta, Safor, Comtat, Marina Baixa, Alacantí), cabeces rostides (Alt Empordà, Mallorca), fusades rostides (Maresme), panisses rostides (Matarranya, Ports, Maestrat), espigues torrades (Camp de Túria, Ribera Alta, Safor, Costera, Vall d’Albaida, Comtat, Alcoià, Marina, Alacantí), panotxes torrades (Valls del Vinalopó, Alacantí, Baix Vinalopó), panes torrades (l’Alguer), panojas torradas (comarques valencianes de parla castellana).
—————
Dialectalismes
Cabeces rostides: cabeces ‘rustides’.
Capses rostides: ‘cadses rustides’ (Rosselló, Conflent, Vallespir, ), capses ‘rustides’ (Rosselló, Capcir, Alta Cerdanya, Vallespir, Empordà, Pla de l’Estany, Gironès, Selva, Anoia), ‘cabses rustides’ (Alta Cerdanya), ‘catses rustides’ (Baix Empordà).
Espigues rostides: espigues ‘rustides’ (Vallespir, Baixa Cerdanya, Berguedà, Ripollès, Garrotxa, Osona, Moianès, Vallès, Comtat, Balears), ‘aspigues’ rostides (Andorra, Noguera, Ribera Alta, Safor, Costera, Vall d’Albaida, Comtat, Alcoià, Marina, Alacantí), ‘espigas rustidas’ (Maresme).
Espigues torrades: espigues ‘torraes’ (Camp de Túria), ‘aspigues torraes’ (Ribera Alta, Safor, Costera, Vall d’Albaida, Comtat, Alcoià, Marina, Alacantí).
Fusades rostides: ‘fusadas rustidas’.
Panes torrades: panes ‘turrades’.
Panojas torradas: panojas ‘torrás’, panojas ‘turrás’.
Panolles rostides: panolles ‘rustides’ (Baix Camp).
Panolles torrades: panolles ‘torraes’ (País Valencià).
Panotxes rostides: panotxes ‘rustides’ (domini del català oriental), ‘panatxes rustides’ (Baixa Cerdanya), ‘pinotxes rustides’ (Bages), ‘pinotxes’ rostides (Ribagorça, Llitera), ‘panotxas rustidas’ (Barcelonès, Baix Llobregat).
Panotxes torrades: panotxes ‘torraes’.
Pinyes rostides: pinyes ‘rustides’ (Conflent, Solsonès, Bages, Anoia, Segarra, Conca de Barberà, Baix Camp, Illes).
