La música, potser com cap altra art, té la capacitat de fer reviure records que havien quedat soterrats en una memòria quasi perduda. El fet que unes notes musicals puguin traslladar-te a temps llunys i llocs abruptes és, senzillament, meravellós. I això em va succeir un diumenge al matí del mes de desembre del 2012.
Precisament fou en les dècades dels quaranta i cinquanta del segle passat quan molts diumenges al matí anava al Palau de la Música -llavors no podia dir-se “Catalana”; fins a aquests extrems arribava l’odi dels vencedors de la guerra del 1936/1939-, a escoltar els concerts de la Banda Municipal de Barcelona. Per cert, fou entre els anys 1915 al 1939 que la Banda va viure una de les èpoques més glorioses sota la direcció de Joan Lamote de Grignon. Ell la va consolidar i en va aconseguir l’arrelament a la ciutat. Observem la data infausta “1939” (Any Triomfal, decretat per les autoritats franquistes) quan és perseguit el seu director i acaba esborrada la Banda Simfònica. Fins el 1953 no torna a ressorgir.
Doncs bé, fou durant les direccions de Ricard Lamote i Joan Pich Santasusana que, quan no sortia a escalar, anava els matins dels diumenges al segon pis del Palau. En alguna d’aquestes audicions vaig escoltar la mateixa interpretació que avui: Simfonia núm. 9 en Mi Menor, opus 95 (1893), d’Antonín Dvorák, més coneguda com Simfonia del Nou Món, una obra magnífica que l’autor txec va compondre en la seva estada en els Estats Units (1892-1895) i en la qual utilitzà alguns temes inspirats en el folklore americà. El que no puc precisar és per quina circumstància vaig associar aquesta simfonia amb l’ escalada a les Crestes del Diable… No ho sé, però el fet és que, en tornar-la a sentir, tot i que l’havia escoltat altres vegades, vaig percebre aquesta associació d’idees, millor diria d’imatges. Potser la diferència consistia en la interpretació que en feien les Orquestres Simfòniques i, fins que no vaig tornar a sentir-la en la versió adaptada a la “meva” Banda, tal com havia estat transcrita pel mateix Joan Lamote de Grignon, no vaig percebre un record que havia quedat difuminat i arraconat en la meva ment. Aquells fragments musicals plens de brillantor i de lluminositat, em transportaven al western, als cowboys que, amb el seu cavalcar com centaures, encalçaven els bisons (pràcticament els varen exterminar); a aquelles agulles que s’alcen com columnes monumentals, en el Yellowstone National Park, prestes a ser escalades; a aquell Monument Valley (un espai desèrtic que John Ford va convertir en un espai cinematogràfic mític); a aquell Gran Canyó del Colorado… és per tot això que mentre sentia els “acords” de la Simfonia del Nou Món se’m tornaven a fer presents els “records” d’aquella llunyana escalada a les Crestes del Diable.
Joan Cervera i Batariu
