Una vegada als Estats Units, en concret, a Nova York viuen tota una mena de vivències que fan de la narració quelcom tan àgil com la vida mateixa.
Una novel·la apassionant que ens aportarà molt sobre un fenomen: l’emigració als Estats Units, de la qual sabem més aviat poc… Sobretot si ho comparem amb altres fenòmens històrics més trillats….
L’autor fa d’aquesta narració una aventura i ens fa entrar en l’aventura dels protagonistes…Ens fica dins de la pell de cadascú d’ells.
“Material fotogràfic” conta la història de tres amics, tres joves de divuit anys que van voler canviar el rumb de les seues vides i, per a fer-ho, es van embarcar en un vaixell cap als Estats Units. Corre l’any 1918, i les dures condicions de vida que hi havia en les zones rurals valencianes van fer que molts es decidiren a emprendre el mateix camí que ells. Una vegada arribats a Nova York, viuen tota una sèrie de penalitats i aventures que canviaran per sempre més les seues vides. Coneixen una ciutat i uns costums radicalment moderns que mai no hagueren somiat en la tranquil·litat tradicional dels seus pobles. La majoria trien un camí segur, però d’altres s’endinsen en territoris més perillosos. “Material fotogràfic” novel·la de manera efectiva i documentada l’apassionant i no prou coneguda història de l’emigració valenciana als Estats Units en les primeres dècades dels segle xx.
L’ autor, Joaquim Espinós
És professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. El seu àmbit d’estudi és la literatura contemporània. El 2008 va guanyar el premi Josep Vallverdú d’assaig amb “Història d’un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana” (2009, Pagès Editors). Col·labora habitualment com a crític literari en el diari Informació d’Alacant i manté el blog elsalimentsterrestres.blogspot.com. Ha treballat també la didàctica de la literatura amb un enfocament de taller literari en el volum “Literatura creativa” (2000, Bullent). En l’àmbit de la creació literària ha publicat el relat infantil “Joan de l’Iris i el rossinyol”, premi Empar de Lanuza (2002, Ajuntament de Meliana); i les novel·les “La devastació violeta”, premi Enric Valor de narrativa juvenil (1991, Bullent); “Ombres en el riu” (1995, Bullent), i “El cervell de la serp”, premi Ciutat d’Elx (2007, 3i4).
Cazarabet conversa amb Joaquim Espinós
– Joaquim, amb aquesta novel·la, aquesta narrativa sobre tres amics que marxen a lemigració cap als Estats Units, t’has fet amb el 16è Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt. Com et sents? Quina és la teua reacció a l’assabentar-te d’aquest premi? Després, com ha sigut treballar amb Onada Edicions?
Guanyar un premi sempre és un motiu d’alegria, més encara amb la competència tan gran que hi ha. Pel que fa al treball amb Onada, estic content amb ells. Ha estat molt senzill posar-nos d’acord en el procés d’edició, les correccions de les galerades, la promoció, etc. I sempre he trobat una bona predisposició per part seua.
– Per què et planteges contar aquesta historia sobre l’emigració de valencians als Estats Units? Segurament el procés de documentació fou enriquidor, què ens pots comentar? I la metodologia de treball, com anava?
Bé, el primer motiu d’inspiració fou la lectura del llibre de Teresa Morell, “Valencians a Nova York”, publicat fa quatre anys. El llibre descriu el context i les característiques de l’emigració valenciana entre 1912 i 1920 als Estats Units. El tema em va interessar vivament per diverses raons. Primer perquè en el meu poble, Benilloba, l’emigració als Estats Units sempre ha estat molt present, sempre n’has sentit parlar, fins i tot dins de la meua pròpia família. Després, perquè és un tema molt potent, que lliga la nostra història amb la gran història occidental. No sóc l’únic que s’ha sentit atret pel tema. El documental de Juli Esteve n’és una altra mostra.
– Joaquim el fenomen de l’emigració a nosaltres no ens hauria de parèixer estrany, no?. Perquè som part d’una societat que ha tingut que marxar a altres terres a buscar-se una millor vida, no és així?
I tant. Els valencians en particular i el poble espanyol en general, hem sigut sempre un poble d’emigrants. Com que hem passat uns anys de bonança econòmica per la bombolla immobiliària ens creiem que érem el reis del mambo, però això no ha sigut més que un parèntesi. Al llarg del segle XX, els valencians hem emigrat a Algèria, a Barcelona, als Estats Units, a l’Argentina i, ara, els joves, han d’emigrar de nou a països més rics a trobar la feina que ací els falta.
Mira, perquè la memòria de la gent és molt curta i l’orgull i l’egoisme molt llarg. A més, ara que les coses vénen malament i escasseja el treball, el més fàcil es culpar a l’estranger.
– Joaquim, com teu has fet, com et vas inspirar per escriure la historia daquests tres xicots?
Una volta vaig decidir que volia escriure sobre el tema, vaig començar a documentar-me i, a més del que vaig esbrinar pel meu compte, les investigacions d’Enric Morrió, un historiador del poble, em van ser molt valuoses. Gràcies a ell vaig saber que tota una generació de benillobers va emigrar als Estats Units i vaig tindre accés a moltíssim material gràfic, cartes, etc. Tot això, per cert, va donar lloc a una exposició que ha recorregut la comarca. Comptar amb eixe suport documental m’ha facilitat la tasca d’ambientació i ha ajudat en la vessant testimonial del llibre. Però les eines de l’historiador no són les del novel·lista. Jo havia de crear un món, donar-li forma novel·lesca, crear trames, donar vida als personatges, dotar-los d’una personalitat, imaginar escenes, crear ambients… També, per a lligar-ho tot i seduir el lector, he creat una trama sentimental i una certa intriga, però sense excedir-me, volia que prevalguera el to realista.
– L’amistat és un tret molt important dins d’aquest llibre i es nota durant tota la lectura i amb la manera amb què tractes al personatges, les situacions, etc. Què ens pots comentar? Perquè estava clar que l’amistat era molt important, clar, entre els que emigraven. A banda que ací l’amistat és sincera. També estava com immersa dins de la necessitat. La gent necessitava, més que mai, de l’amistat per a tirar endavant, no?
Sí, clar. En situacions tan difícils com les de l’emigració, la gent s’ha d’ajudar per a tirar endavant. A més els personatges protagonistes són molt joves i, en aquesta edat, l’amistat encara és més forta
Ells venien d’un mon preindustrial, agrícola, ancorat en les velles tradicions mediterrànies i arriben a la ciutat més moderna del món, Nova York, amb els seus gratacels, la barreja racial, els cotxes, el trànsit de gent. El xoc degué ser brutal. Ho sabem per les cartes i els testimoniatges que ens han quedat. Ells arriben just en el moment en què els veterans de la guerra han tornat i s’han reincorporat als llocs de treball. Això fa que les millors feines estiguen ocupades (les de les fàbriques) i s’hagen de conformar amb les més dures, com la construcció de carreteres en condicions molt precàries. És també una època en què entra en vigor la “llei seca”, per la qual es prohibeix el consum d’alcohol, i això, com es ben conegut per tantes pel·lícules, crea una gran conflictivitat social amb contínues intervencions de la policia.
– Faltava quelcom més de deu anys perquè esclatés el “crack” de la borsa amb totes les repercussions que van caure al damunt de tots. Com van passar aquests anys primers en un nou país els nostres protagonistes?
Com la majoria d’emigrants de l’època, mirant d’adaptar-se el millor que podien a una cultura i unes formes de viure que eren molt diferents de les seues i treballant molt dur.
La vida al País Valencià, sobretot a les comarques de l’interior, era molt dura. La majoria de llauradors eren jornalers per un sou de misèria o petits propietaris. Les sequeres i la fil·loxera van agreujar la situació durant les primeres dècades del segle XX i això és el que va fer que es decidiren a emprendre aquella migració tan atzarosa.
– Com que has estudiat el tema de les migracions, en concret les emigracions, quins trets particulars hi veus en elles per tal de fer viatges tan llargs i és que seu jugaven tot a una carta? Anaven a la recerca de pa, però també de la felicitat, a la recerca dassolir totes les necessitats bàsiques que fossin garantia d’una vida més digna… Què ens pots dir?
Sí, anaven per a guanyar uns diners que, en tornar, els permeteren millorar les seues vides, com així va ser. Pensa que mentre que ací guanyaven unes tres-centes pessetes a l’any, allí en dos anys en guanyaven cinc mil. Amb eixos diners compraven terres, cases, emprenien negocis… Eixa millora en les seues vides era, en la majoria de casos, la felicitat que buscaven. Va haver alguns, pocs, que es van quedar als Estat Units. En aquests casos, les seues vides sí que vam emprendre un rumb radicalment diferent, semblant a la de tants europeus que han format la nació nord-americana.
Està clar que tot el que té a veure amb els Estats Units exerceix un poder de fascinació molt poderós per la seua condició de nació hegemònica, que ha imposat el seu model de vida i la seua cultura mitjançant, sobretot, el cinema i la televisió. Hi ha moltes i bones pel·lícules que en parlen, és un tema molt cinematogràfic i literari, amb tota una èpica al darrere. I, a mi, com a bon cinèfil, poder relacionar la història de la meua terra amb l’emigració europea als Estats Units em resultava molt atractiu. L’emigració valenciana als Estats Units era, a més, un tema molt poc conegut. Pensa que la meua és la primera novel·la que el tracta. D’aquesta manera he volgut contribuir perquè els valencians coneguem un poc millor la nostra història.
– La por, la por crec que és un nexe d’unió entre tots els emigrants i en totes les èpoques (d’ara, de fa vint anys, dentreguerres) per a fugir de les guerres, per a fugir de la fam… Ací hi ha por, però també hi ha molta por quan, fugint d’aquesta situació, i tot i carregats de certa il·lusió, se’n van a un altre país i apareix la por a allò desconegut, por a la pròpia por, por a no poder fer front a les situacions noves. Apleguem parlant de l’amistat i la solidaritat, perquè ens volem impregnar de bones intencions i de bons pensaments, però les històries de les emigracions estan plenes de retrets, d’insolidaritats, d’egoismes, de pors i aquests trets, per desgracia, sempre són més nombrosos. Què ens pots dir?
Bé, pensa que l’emigració valenciana no era una emigració tan desesperada com la que estan patint ara els sirians, que fugen d’un país en guerra, o dels africans, que fugen de la misèria i la fam. Ells anaven amb un bitllet de vaixell i entraven legalment als Estat Units o a on fóra. Això feia que la lluita per la supervivència no fóra tan terrible i, en conseqüència, podien ajudar-se entre ells, perquè hi havia les condicions materials per a fer-ho. Pel que fa al tema de la insolidaritat, per desgràcia, la Unió Europea acaba de donar-ne un tristíssim exemple amb la decisió d’expulsar els refugiats sirians i afganesos cap a Turquia, negant-los qualsevol possibilitat de tindre una vida digna.
– Però no vull acabar parlant de la por. Vull acabar parlant de les il·lusions que tots depositem en nous projectes, en el fet d’anar a cercar una “nova vida” a altres terres. Mirant aquest retrat que ens has dibuixat: què ens pots dir?
Tota emigració s’origina en l’esperança d’aconseguir una vida millor. L’emigració valenciana als Estats Units, com la que es pateix a l’Espanya actual, era, sobretot, cosa de joves i els joves tenen les reserves d’il·lusió intactes. Fugen, en tots dos casos, d’una situació de necessitat, però la força del seu desig de viure fa que eixa situació inicial quede enrere i que s’impose la seua fe en el futur. En la meua novel·la he volgut reflectit també eixa il·lusió, eixa alegria juvenil que els ajuda a superar tots els problemes i a tirar endavant malgrat tot.
