(cas de Cocentaina)
El patrimoni històric i artístic de l’Església, el mateix que tots els bens culturals, havia de ser més accessible al poble, almenys, que els ajuntaments tingueren els mateixos poders fedataris que té l’Església. Bo, en realitat l’Església no havia de tindre cap poder que no fora estrictament ensenyar el catecisme, a qui vullga, i practicar lliurement el culte.
Pel que fa a l’ús de l’espai físic de l’església és dels creients, però el patrimoni històric i artístic que aquesta té és de tothom: dels qui creuen molt, poc o gens. Per tant, tothom té el dret i haver de preservar el patrimoni històric, artístic i religiós, que al cap i a la fi, és del poble. Crec que a hores d’ara s’ha deixat d’usar aquella frase que es referia a l’or de Moscou, o recordeu? Tanmateix, la recriminació a la destrucció de patrimoni religiós pels rojos sembla que encara està ben vigent, tot i haver sigut condemnada per la societat en general i per tribunals militars i civils. Alguns sectors de la societat es ben evident que són curts de memòria per unes coses i els costa d’oblidar-ne d’altres. Són coses que la «modèlica» transició mai no va aclarir.
Durant anys vaig tindre molt bona relació amb Miguel Pechuán, antiquari de la ciutat València, i em confessava, poc abans del seu traspàs, que durant els anys cinquanta del segle xx, venia a Cocentaina amb motiu de la seva professió de compra d’antiguitats. En més d’una ocasió va orientar a les monges, i va haver d’alfarrassar de manera desinteressada, diferents objectes d’art religiós. El senyor Miguel era coneixedor de bona part de peces d’art religiós de Cocentaina dels anys 40 i 50 que ara no hi són: dos quadres de Vicente López (en un tall al mig), una petita escultura gòtica de talla policromada que estava corcada, un reclinatori molt artístic, etc.
Carta de l’alcalde Moltó al pare Francisco Ferrer
La desaparició d’aquest patrimoni no s’ha perdut per a tots i possiblement va fer que les clarisses feren tres menjades al dia. El que és vertaderament abominable, que durant 1982-1997, període que va estar a la parròquia del Salvador un determinat rector, va fer desaparèixer triturada en la pedrera de Botella (m’han dit) una pica baptismal renaixentista. Fer desaparèixer una joia així, a més d’un acte vandàlic, és una irresponsabilitat, i demostra, si més no, una falta de respecte al patrimoni, a l’art i al poble. A més, es detecta en aquest cas una presumpta complicitat corporativa que fa l’assumpte encara més lleig. M’han dit que amb motiu de les festes del Carme, s’ha inaugurat una pica baptismal de marbre de Carrara.
Pica baptismal desapareguda de la parròquia del Salvador durant 1987-1998
Per finalitzar, dues coses, la desaparició d’un quadern manuscrit del frare mercedari Agustí Arques Jover (1734-1808), de l’arxiu parroquial de Sta. Maria. També, sense pretendre ser indiscret ni inoportú, fer una crida pel futur del patrimoni històric i artístic del convent i monestir de les monges clarisses de Cocentaina, on hi ha bona part de la història local des del segle xvii.
