Per caçar alguna dona en el gimnàs fa servir el mateix oportunisme de quan fou militar. Neda una estona però, tan prompte n’ensuma, para de nedar, canvia de carril i s’hi acosta per si pot xerrar amb ella. D’una altra banda, en un carril amb sentit contrari al seu, ve un nedador calb però amb una barba ben llarga. No porta casquet i el molt babau n’hauria de dur pel seu cap i un altre per la barba. La possibilitat de lligar amb eixa dona s’esberla de seguida. No és detallista ni teclós, gairebé totes li van bé: totes tenen el seu que, diu ell. No dissimula quan les mira perquè per a ell les coses, com les dones, han de ser clares.
Llavors va al jacuzzi. Si treus una xica i un xic que s’estan morrejant i li fan nosa, se sent un emperador romà estès sobre un triclini, sense una Clàudia o una Octàvia al seu costat. Mentrestant, assegut en un banc del jacuzzi, la columna del cos rep la força d’un xorro d’aigua. Deu notar com van cedint contractures i tensions acumulades en la musculatura. Tot s’afluixa. Ara els dos joves que no paren, vés per on, l’exciten. Amb dissimulació es fica la mà per dins del vestit de bany. Es passa la mà pel mig de les cames; s’excita. Perillós. Ha de parar, ja que hi ha una monitora amb unes cames prou bones que va rodant per la piscina. Aprofita per a mirar, no perd un segon, perquè tia que veu, tia que li tira els trastos. Encara que té empenta i traça amb elles, la dona somiada encara no li ha aparegut. Sembla que elles es malfien. Li esdevenen fugisseres, i amb tota la raó. Tal vegada creguen que ell és com qualsevol granota arrugada, bavosa, repugnant. És evident que vaja desesperat; se sent massa sol. Li cal alguna que li done sexe perquè la seua dona no li n’ofereix des de fa més de quinze anys.
S’aixeca i es posa en peu. Es fica un barnús i displicent marxa a les dutxes d’on surt embolicat en una tovallola i se’n va a vestir-se: un matí més que se’n va, pensa. En el vestuari ben il·luminat ensopega amb els obsessius que miren els mòbils sense permetre-li passar a recollir els seus estris de dins l’armariet; o els que, despullats, fan poses per mirar-se i remirar-se als miralls. Quina manera de presumir de músculs i de cos cenyit! Es posen cremes per cara, cames i braços. Es pentinen i es tornen a pentinar. Fins i tot un es depila el pubis allà davant. En Jordi li dóna un cop d’ull amb reprovació; “quin porc. Casum dena, tant de mariconeo causa estupefacció!” Si feren la mili sota les meues ordres, estaven apanyats; anaven al calabós, segur.
De tornada a casa se sent revitalitzat i lleuger, allarga la cama, gairebé trota, quan amb camallades increïbles arriba puntual per dinar amb la dona que no li fa mala cara ni res que s’assemble. La llum del dia ja ha estat molt trepitjada per alguns del muntó que ja tornen a dinar. Ell se’n fot d’exposicions al CaixaForum, de la casa Audouard d’estil tal o qual, o d’esglésies romàniques; tret de mantenir-se en forma i il·lusionar-se per estar amb dones més joves, para de comptar. La vida del militar retirat, la d’un dropo inútil a qui li ponen totes i que creu haver complert en la vida.
Demà matí hi tornarà per xerrar, per fer càrdio, sèries d’abdominals i per exercitar la vista de xiques vestides amb malles de lycra a l’espera que alguna pique d’una manera imprevista. De vegades li toca aguantar algun d’eixos tipus més inflats que un croissant que, mentre ell està fent exercicis en una màquina, li pregunta si li queda molt o si ha acabat. “Quins collons li importa a eixe idiota”; se’l mira amb fredor dura, despectiva: si fa o no fa, com es mirava els soldats. No es prepara per a participar en una cursa de fons ni res per l’estil, només lluita per véncer l’envelliment a corre-cuita. Demà tornarà al fet quotidià que el fa entrar a una realitat virtual, tal com l’spinning virtual anant a setanta o vuitanta RPM on segur que ningú li agafarà la bici, ja que hi ha menys gent. Així cada dia, fins que l’ature una malaltia o l’avorriment, prepararà amb cura la bossa esportiva amb tot el que calga.
