Cal que u es faça vell per a adonar-se que el fet de ser un monyicot no és, de cap manera, una ofensa. I és que, clar, durant bona part de la nostra vida ens deien «monyicots» en el moment que, a pesar de la nostra absoluta convicció que les accions que vehementment féiem eren madures i adultes, els nostres estimats més propers ens recordaven que tot plegat s’acostava més a una acció infantil que a una obra d’algú que pretenia demostrar que això de fer-se gran anava de pressa. I, això, en segons quines edats, dol, i bona cosa que dol. Ara, però, molts voldríem tornar a ser uns monyicots, tot i que cal insistir en el fet que, de tant en tant, alguna monyicotada que altra fem. En fi, coses de la nostàlgia…
Vinga, al tema, que me’n vaig de mare. Volia començar així perquè entenc que tothom coneixerà sobradament el mot de hui. De fet, en documentem l’ús pràcticament a tot el territori valencià i, fins i tot, com diu el mateix Alcover, a la zona sud del principat de Catalunya, concretament a la zona on es parla el tortosí. Un mot, per tant, d’ús freqüent i escampat però que ha perdut presència els darrers anys i roman allunyat ara mateix dels usuaris de la nostra llengua, que també l’acostumen a fer servir amb les variants monyeco o monyaco que, segons el DCVB, és l’origen etimològic del mot de hui.
I què en diuen les principals obres de consulta? La veritat és que ha sigut una grata sorpresa comprovar que la paraula està inclosa en tots els diccionaris normatius de la nostra llengua. En el DNV, el diccionari oficial de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ve especificat en la primera accepció, la qual diu que es tracta de l’infant que encara mama, com també ho fa el DIEC amb l’explícit: «Criatura que encara mama». A més, ambdues obres, com també ho fa el mateix Paraules en xarxa, inclouen una altra accepció que trobe més recognoscible pel que fa a l’ús. Concretament, l’obra que ha dut a les llibreries el treball del riberenc Juli Jordà a partir de la recopilació via xarxes socials de testimonis d’arreu del domini lingüístic, hi inclou la definició següent: «Es diu al jove que es comporta com si fóra un xiquet menut. També es diu monyaco, manyeco o monicaco».
És precisament aquest ús el que m’interessa perquè crec que és el més habitual entre els valencianoparlants, que el fem servir de manera despectiva (potser no tant) per a referir-nos a algú que, per dir-ho d’una manera més aclaridora, no executa accions pròpies de l’edat biològica que llueix. Així, expressions com ara «eres un monyicot» o «para de fer monyicotades» són comunes en el nostre inventari lingüístic, o almenys ho eren fa un temps, perquè com a testimoni personal puc dir sense por d’equivocar-me que fa molt de temps que no l’escolte. El tret metafòric de monyicot, amb què ubiquem les accions infantils dels adults, s’accentua per les característiques prosòdiques del discurs, és a dir, el to amb què diem monyicot a algú altre pot definir la dimensió de l’enuig del mateix emissor envers el receptor.
He de dir que el fet de moure’s pel recorregut que ha tingut un mot concret et regala de tant en tant alguna joia, en aquest cas, en forma de recull popular d’un dels prohoms intel·lectuals del nostre País Valencià, Manuel Sanchis Guarner, el qual va construir un recull d’expressions amb què s’acostumaven a anomenar els habitants dels pobles veïns, una recopilació meravellosa d’expressions amb base geogràfica que esdevé un testimoni extraordinari del tarannà satíric del nostre poble. Parlem del llibre Els pobles valencians parlen els uns dels altres, on podem trobar el mot en el fragment següent:
«…vingueren a este món
els Bessons de Sedaví.
Hi hagué bateig i albolot
i se lluí la padrina,
que fou la Infanta Tellina,
i el padrí, el Rei Matarot.
A l’u i l’atre monyicot
se li posà el nom dels Sants
de la pedra i dels Infants
d’Aragó, que allí no estaven
perquè ocupats se trobaven
amb la roba dels jagants.»
El mot no està documentat abans del segle XIX, és a dir, que no sembla que haja tingut un recorregut massa extens pels parlars valencians. A més, el trobem en obres d’autors tan allunyats com ara Teodor Llorente, Francesc Martínez o, darrerament, Toni Cucarella o Vicent Pascual. Finalment, destaque una curiositat, la que hi ha en el Diccionari històric del valencià col·loquial del professor Joaquim Martí Mestre, on el podem trobar aclarint usos arreu del territori com, per exemple, a la comarca de la Plana Baixa: «monyicot “xic o xica” amb un comportament propi d’una persona de menys edat».
Al remat, ser un monyicot o no ser-ho dependrà de l’actitud filosòfica amb què hom afronta la vida. Però del que sí que hem de ser conscients és del fet que els mots viuen si som capaços de compartir-los amb els nostres éssers més propers, si mantenim l’actitud de sentir-los nostres, genuïns i no tindre cap vergonya per fer-los servir. És cert que potser el mateix sentit despectiu que hem fet del mot haja dissuadit el parlant a l’hora d’anomenar els xiquets que encara mamen, els més menuts de la casa, o potser això només siga una teoria agosarada de qui ara escriu.
