El vell Tòfol i la xicona vivien esclaus de l’hort, fatigat per una producció incessant. Eren dos arbres més, dos plantes d’aquell tros de terra –no més gran que un mocador, segons que deia el veïnat–, del qual treien el pa a costa de fatigues.
Vivien com si foren llombrígols, sempre al solc, i la xica, a pesar del cos escarransit que tenia, treballava com un peó.
Li deien la Borda, perquè la dona del tio Tòfol, ja difunta, en l’afany de tindre fills que li alegraren l’esterilitat, l’havia treta d’una casa on acollien xiquets bords. En aquell hortet havia arribat als dèsset anys, que en pareixien onze, si s’ha de jutjar pel cos escagarransit que tenia, enlletgit encara més per l’estretor d’uns muscles punxeguts que es corbaven cap a fora, cosa que, damunt, li afonava el pit i li unflava l’esquena.
Era lletja, i angoixava les veïnes i companyes de mercat amb una tosseta contínua i molesta, però totes la volien.
Quina criatura més treballadora! Hores abans d’eixir el sol ja tremolava de fred a l’hort collint fraules o tallant flor; era la primera que entrava a València per a omplir la parada que tenia al mercat. En les nits que corresponia regar, agarrava l’aixada i amb la falda arromangada ajudava el tio Tòfol a obrir boqueres, per on entrava l’aigua roja de la séquia que la terra assedegada i recremada engolia amb un glu-glu de satisfacció, i els dies que hi havia remesa per a Madrid, corria per l’hort com si no estiguera bé, saquejant els bancals, portant a braçats els clavells i les roses perquè les embaladores els col·locaren en cistelles.
Tot feia falta per a viure amb tan poca terra. Tocava estar-ne sempre damunt i tractar-la com a una bèstia poc inclinada a qui li fa falta la corretja per a tirar avant. Era una parcel·la d’un jardí vast, en un altre temps dels frares, que la desamortització revolucionària havia subdividit. La ciutat, en eixamplar-se, amenaçava d’engolir-se l’hort amb el desbordament de cases, i el tio Tòfol, tot i parlar malament de la terra que feia, tremolava de pensar que la cobdícia poguera temptar l’amo i la venguera com a solar.
Allí hi havia la seua sang; seixanta anys de faena. No hi havia un tros de terra inactiva, i encara que l’hort era xicotet, des del centre no es veien les tàpies, així era l’embolic d’arbres i plantes: nisprers i magnoliers, bancals de clavells, bosquets de rosers, passioneres i gesmilers enfilant-se; tot coses útils que donaven diners i eren apreciades pels faves de la ciutat.
El vell, insensible a les belleses de l’hort, només anhelava la quantitat. Volia segar les flors a gavelles, com si fóra herba; carregar carros sencers de fruita delicada; i eixe anhel de vell avar i insaciable martiritzava la Borda, pobra, que no descansava mai, i vençuda per la tos, sentia amenaces o rebia com a advertiment brutal un terròs al muscle.
Les veïnes dels horts mitgers protestaven. Matava la xica; cada vegada tossia més. Però el vell contestava sempre el mateix i s’ha de treballar molt; l’amo no atenia raons per Sant Joan i per Nadal, quan tocava pagar-li l’arrendament. Si la xica tossia era per vici, ja que no li faltava la lliura de pa i el raconet en la cassola d’arròs; algun dia, inclús, menjava cosa bona: botifarra de ceba i sang, per exemple. Els diumenges la deixava divertir-se, l’enviava a missa com una senyora, i encara no feia un any que li va donar tres pessetes per a una falda. A més, era son pare, i el tio Tòfol, com tots els llauradors de raça llatina, entenia la paternitat com els antics romans: amb dret de vida i mort sobre els fills, sentia carinyo en la part més fonda de la seua voluntat, però el demostrava arrunsant les celles i amb algun que un altre garrot.
La pobra Borda no es queixava. Ella també volia treballar molt i que no els llevaren el tros de terra mai, i és que en les sendes aquelles encara creia vore el faldellí apedaçat d’aquella vella llauradora a qui deia mare quan en sentia la carícia de les mans calloses.
Allí hi havia tot el que volia en el món: els arbres que la van conéixer de menuda i les flors que, en el seu pensament innocent, feien sorgir una vaga idea de maternitat. Eren les seues filles, les úniques nines de la infància, i cada matí experimentava la mateixa sorpresa en vore les flors noves que sorgien dels capolls, les seguia pas a pas en el creiximent, des que, tímides, estrenyien els pètals com si volgueren retrocedir i ocultar-se, fins que, amb una audàcia sobtada, esclataven com a bombes de colors i perfums.
L’hort entonava, per a ella, una simfonia interminable, en la qual l’harmonia dels colors es confonia amb el rumor dels arbres i el canturrutx monòton d’aquella séquia fangosa i poblada de cullerots, que, oculta pel fullatge, sonava com un riuet bucòlic.
En les hores de sol fort, mentres el vell descansava, anava la Borda d’un costat a l’altre, mirant les belleses de la família, mudada per a celebrar l’estació. Quina primavera més bonica! Sens dubte, Déu canviava de lloc en les altures, i s’acostava a la terra.
Les assutzenes de blanc ras s’alçaven amb un cert desmai, com les senyoretes amb vestit de ball que la pobra Borda havia admirat moltes vegades en les estampes; les camèlies de color carnós feien pensar en tèbies nueses, en grans senyores gitades indolentment, mostrant els misteris de la seua pell de seda; les violetes coquetejaven ocultant-se entre les fulles per a donar-se a conéixer amb el seu perfum; les margarides destacaven com a botons d’or mat; els clavells, com una allau revolucionària de capells rojos, cobrien els bancals i assaltaven les sendes; dalt, les magnòlies balancejaven el cor blanc com un encenser de marfil que escampava encens més grat que el de les esglésies; i els pensaments, donyets maliciosos, treien entre el fullatge les gorres de vellut morat, i fent l’ullet amb les caretes barbudes, pareixia que deien a la xica:
–Borda, Bordeta… ens torrem. Per l’amor de Déu! Una miqueta d’aigua!
Ho deien, sí; ho sentia ella, no amb les orelles, sinó amb els ulls, i encara que els ossos li feien mal de cansada, corria a la séquia a omplir l’arruixadora i batejava aquells pillets, que davall de la dutxa saludaven agraïts.
Les mans li tremolaven a sovintet en tallar la tija de les flors. Si fóra per ella, allí es quedarien fins a marcir; però havien de guanyar-se les garrofes omplint les cistelles que s’enviaven a Madrid.
Envejava les flors en vore que se n’anaven. Madrid! Com devia ser? Hi veia una ciutat fantàstica, amb palaus sumptuosos com els dels contes, salons de porcellana brillants amb espills que reflectien milanta llums, senyores boniques que lluïen les flors; i era tan grossa la intensitat de la imatge que creia haver-ho vist tot allò en un altre temps, potser abans de nàixer.
En aquell Madrid vivia el senyoret, el fill dels amos, amb qui havia jugat moltes vegades de xiqueta, i de qui va fugir avergonyida l’estiu anterior, quan, fet un mosso arrogant, va visitar l’hort. Records picants! Es feia roja de pensar en les hores que passaven, de xiquets, assentats en un marge, sentint ella la història de la Ventafocs, la xiqueta menyspreada convertida de colp a repent en princesa arrogant.
L’eterna quimera de totes les xiquetes abandonades venia llavors a tocar-la al front amb les ales d’or. Veia parar un carruatge superb a la porta de l’hort; una senyora bella la cridava: «Filla meua, per fi et trobe!». Ni més ni manco que en la llegenda. Després els vestits magnífics, un palau per casa i, al final, com no hi han prínceps disponibles a tothora per a casar-se, s’acontentava modestament de fer marit el senyoret.
Qui sap? I com més esperances posava en l’avindre, la realitat la despertava en forma de terrossada brutal, mentres el vell deia amb veu aspra:
–Arre, que ja és hora.
I una altra vegada al solc, a turmentar la terra, que es queixava cobrint-se de flors.
El sol calfava l’hort, i feia esclatar la crosta dels arbres; en les matinades tèbies suava en treballar, com si fóra migdia, i a pesar d’això, la Borda cada volta més prima i tossint més. Pareixia que el color i la vida que li faltaven a la cara li’ls arrabassaven les flors, a les quals besava amb una tristor inexplicable.
Ningú va pensar d’avisar el metge. Per a què? Els metges costen diners, i el tio Tòfol no hi creia. Els animals saben més poc que les persones, i ho passen de categoria sense metges ni farmàcies.
Un matí, al mercat, les companyes de la Borda mussitaven mentres la miraven d’una manera compassiva. L’oïda fina de malalta que tenia ho va sentir tot. Cauria quan caigueren les fulles.
Eixes paraules van ser la seua obsessió. Morir… Bé, es resignava! Pel pobre vell li sabia mal, ja no tindria ajuda. Però com a mínim volia morir com sa mare, en plena primavera, quan tot l’hort treia amb un somriure la rialla folla de colors; no quan es despobla la terra, quan els arbres pareixen graneres i les flors apagades d’hivern s’alcen tristes als bancals.
En caure les fulles!… Avorria els arbres que tenien les branques despullades com a esquelets de la primavera d’hivern; en fugia com si l’ombra fóra malèfica, i adorava una palmera que el segle anterior van plantar els frares, gegant esvelt amb el cap coronat d’un sortidor de plomes ondulants. Aquelles fulles no queien mai. Sospitava que tal vegada era una favada, però l’afany que sentia per les coses meravelloses la feia sentir esperances, i com qui vol curar-se al peu d’una imatge miraculosa, la pobra Borda passava el temps de descans al peu de la palmera, que la protegia amb l’ombra de les branques punxoses.
Allí va passar l’estiu, veient com el sol, que no la calfava, feia fumejar la terra, com si de les entranyes haguera de sorgir un volcà; allí la van sorprendre els primers vents de la primavera d’hivern, que rossegaven les fulles seques. Cada vegada estava més prima, més trista, amb una finor de percepció que sentia els sons més llunyans. Les palometes blanques que li volaven pel cap apegaven les ales a la suor freda del front, com si volgueren estirar-la, rossegant-la, a altres mons on les flors naixen d’una manera espontània, sense emportar-se en els colors i perfums una mica de la vida de qui les cuida.
Les plogudes d’hivern ja no la van trobar. Van caure sobre l’espinada enervada del vell, que estava, com sempre, amb l’aixada a les mans i la vista al solc.
Complia el destí amb la indiferència i el valor d’un soldat disciplinat de la misèria. Treballar, treballar molt, perquè no faltara la cassola d’arròs i la paga a l’amo.
El tio Tòfol s’havia quedat a soles –la xica havia seguit a sa mare– i l’única cosa que li restava era aquella terra traïdora que xuplava les persones i se’l carregaria a ell també, coberta sempre de flors, perfumada i fecunda, com si no hi haguera bufat la mort. Ni tan sols havia marcit cap roser per a acompanyar a la pobra Borda en el viatge.
Amb setanta anys havia de fer la faena de dos; cavava amb més tenacitat que abans, sense alçar el cap, insensible a la bellesa enganyosa que el rodejava, que sabia que era el producte de la seua esclavitud, animat únicament pel desig de vendre bé la bellesa de la natura, i segant les flors amb el mateix entusiasme que si segara herba.
Conte extret de Contes Valencians, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: Juli Jordà
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
