Hom parla de Jaume I, de la formació d’un Regne de nova planta, un reialme de debò?, que si el naixement del poble valencià, quin?, i sovint s’oblida, literalment es desconeix o a dretcient s’imposa la desmemòria, que l’exèrcit del rei de catalans i aragonesos conquerí un territori on els seus naturals eren valencians (vaja!, els valencians eren ells i no els que els conquerien) i que tingueren la mala sort que, en un moment de debilitat, per la força de les armes foren obligats a sotmetre’s a un poder estranger depredador, aculturador, quan no a emigrar. Bé, és l’altra cara de la conquesta de Jaume I, o bé la creu, la dels vençuts. Ells eren els valencians autèntics, els únics amb dret a portar el gentilici de natural de València en 1238, en 1244, en 1276, en… Els altres eren catalans, els més (llegiu què diu el cronista Ramon Muntaner), i aragonesos, els menys. Els valencians en 1238, quan tenien l’exèrcit de Jaume I a tocar de les muralles de València ciutat, eren individus arabòfons de nació andalusina, més específicament xarc-andalusina, musulmans de religió, amb un emir que els governava, Zaén, que plantà cara fins a on pogué a allò que li venia al damunt. Bé, paga la pena que li dediquem atenció. Ell fou el darrer emir dels valencians, emir de la València que parlava algaravia.
La història de la humanitat està esguitada d’esdeveniments joiosos per a uns i luctuosos per a uns altres. Sembla que és una mena de llei històrica. Esdeveniments que tard o d’hora tornen a repetir-se. Els pobles naixen, es desenvolupen, tenen un segle d’or, d’apogeu, després decauen i, finalment, si no s’espavilen, són engolits, desapareixen. Els valencians del segle XIII tingueren la seua oportunitat, però el destí els jugà una mala passada. Encara, però, resistiren segles d’aculturació fins a 1609, amb dignitat, preservant la seua llengua, no negant els seus orígens i, sobretot, no fent el ridícul, com ara el president del govern de la martingala del Botànic, condecorant a traïdors a la pàtria amb guardó amb nom de felló. O ara, pretenent celebrar unes efemèrides, la creació de la Generalitat medieval, quan l’actual, que res té a veure, si té tal nom és gràcies a l’estatut valencià frustrat d’Elx. Ostres, com d’agosarada és la ignorància! D’això, de segur, n’hauré de parlar. Ho promet. Aquesta setmana, però, vull recordar l’emir Zaén. Un patriota valencià a la seua manera. Era àrab xarc-andalusí. No volia una pàtria submisa i ridícula, com la vol el Ximo Puig, i per això lluità per foragitar els almohades nord-africans de la seua terra. Sí, des d’Onda cridà istiqlāl! («independència») i València s’alliberà. El califat almohade, però, intentà aplicar el seu article 155 particular (tot estat opressor, abans i ara, té un 155 a l’ús), però fracassà. Veges tu! A algú al Marroc se li acudí que el futur dels valencians es decidia a Marràqueix i no a València. Però els valencians ―els balensiyyīn d’aleshores― perseveraren i guanyaren la llibertat, contra els almohades i contra els que pretenien una versió andalusina de l’Espanya carpetovetònica.
Els almohades eren presents a la península d’Alandalús des de la segona meitat de l’any 1146. Havien estat cridats per un cabdill autòcton de l’Algarve, Ibn Qasī. En febrer de 1147 prengueren Sevilla, que convertiren en la seua capital andalusina. Ara bé: mentre això passava a l’occident, l’al-garb, de la península, a l’orient, l’ax-Xarq, un home nascut a Peníscola en 1124, Mahommad ben Saad ben Mardanīx (o Mardanex), s’entronitzà a València i Múrcia tot creant l’emirat de Xarq al-Àndalus. Els cristians li deien Rei Llop i fins a març de 1172 governà un estat, emirat, econòmicament actiu i també bel·licós contra els almohades. Un estat, finalment, sotmès pel califat almohade, però que restà quasi intacte a València, on els almohades deixaren governar el germà de Mahomad ben Saad, el ra’is Abū l-Hajjāj Yūsef.
Un aclariment: transcric els noms en el neoàrab dialectal xarc-andalusí parlat a València a l’època. Per exemple, el nom, en àrab clàssic, Muhammad, era pronunciat Mahommad per un xarc-andalusí; d’igual manera el nom, en àrab clàssic, Zayyān, un valencià el pronunciava Zaén. Sempre o gairebé sempre amb l’accent en la darrera síl·laba. I, important, València sempre ha estat València, amb la diferència que un àrab andalusí pronunciava la consonant inicial com a bilabial oclusiva sonora (la b). No ho dic debades. Hi ha molt d’ignorant de l’àrab que s’atreveix a publicar transcripcions totalment errònies que destrossen la rica onomàstica d’origen àrab que encara tenim els valencians. Un exemple d’això és la versió catalana de la Viquipèdia. Fet l’aclariment, continue.
Abū l-Hajjāj Yūsef governà València, en nom dels almohades, fins a la seua mort, en 1186. Tingué molts fills, tots ben col·locats ―com fa qualsevol polític d’ara― en l’administració almohade autòctona (l’autonomia d’aleshores). Destaquen tres: Mudefia (en àrab clàssic Mudafi‘), que era cap de la guarnició d’Onda, Subay’ (establert a Dénia), i Abū Sultān (governador d’Alzira). Tots formaven part, doncs, del clan dels Banū Mardanīx. Feien el paperot als almohades, que els proporcionaven prebendes, però per dins recelaven d’ells. Eren estrangers, moros, berberòfons. Mentre l’imperi almohade fou una potència, tothom callat, a esperar l’oportunitat. Quan l’imperi se n’anà en orris després de la clamorosa derrota a Las Navas de Tolosa (1212) contra una coalició europea encapçalada pel rei Alfons VIII de Castella, Alandalús despertà de la letargia.
Els almohades (els «unitaristes») havien bastit un califat heterodox, contrari al califat ortodox bagdadí. Alandalús acatà, per la força aquest califat i el poder temporal que s’atorgà fins que, a la mort del califa Yūsef II al-Mustansir (1224), s’inicià una pugna per la successió que desballestà l’imperi. D’Alandalús, en concret de Múrcia, eixí un dels candidats al califat, el sayyid Mohammed al-Aadil; i a Múrcia també s’aixecà en armes un cap local, Mahommad ben Hūd (1228), descendent dels reis saragossans del segle XII. Aquest s’entronitzà a la capital del Segura i inicià una guerra per a foragitar els almohades d’Alandalús.
Mentrestant, què passava a València? Era costum a l’imperi almohade que els prínceps de la dinastia governant foren els triats per a governar les províncies. Això és precisament un sayyid («senyor», en àrab clàssic), que en neoàrab dialectal es pronunciava sīd (com el «Cid» Rodrigo Díaz de Vivar). I València, després d’Abū l-Hajjāj Yūsef tingué un sīd. A l’època que ens ocupa, en plena guerra de successió per controlar el califat, era governador de València el sīd Abū Zeyd ‘Abd ar-Rahmān. El tio vivia com el que era, un príncep, però ―ai llas!― vingueren els problemes. Els mardanīxís aprofitaren l’ocasió que esperaven per a recuperar el poder sultànic que posseïren en el passat. València estava descontenta, molt. Els almohades s’havien acomodat ―fastuosament acomodat― i hi hagué la Gürtel de torn, amb Correa i Bigotes inclosos. El sīd Abū Zeyd ‘Abd ar-Rahmān havia de retre comptes, li esclataven els escàndols. Dimití? Impossible!: ja sabeu, dimitir no dimiteix ningú. Optà per fugir de la crema i ―vatua!― pactar amb el rei cristià Jaume I de Catalunya i Aragó.
Alandalús estava encesa a revoltes i l’ax-Xarq també. Khārij al-muwwahidīn! («fora els almohades!»), cridava el poble. I a Onda, un militar, el capità de la cavalleria o qā’id al-aainna de l’exèrcit autòcton es rebel·là. El seu nom Abū Jumayl Zaén ben Mudafia ben Yūsef ben Saad ben Mardanīx (Zaén). Entrà a València, el 25 de gener de 1229 i proclamà la independència; no la de boqueta, la de veritat, amb un exèrcit al darrere per si els almohades li enviaven un vaixell de piolins a esbatussar-los. Ah! I proclamà la sobirania espiritual del califa Abū Jaafar al-Mustansir bi-l·lāh de Bagdad. D’un dia a l’altre passaren olímpicament dels almohades. Uniteralitat total.
Però, es clar!, en tot procés d’independència sorgeixen entrebancs. Apareixen les rivalitats partidistes i les enveges. Si bé hi havia consens en foragitar els almohades, no ho havia en qui havia d’encapçalar la nova república… Ostres, què dic? El nou emirat. Allò de les rivalitats del PDeCAT i ERC, fer la llista contra el 155, l’ara què fem?, el donde dije digo digo Diego, les trobem a la València de 1229. Vegeu!: els cosins de Zaén, el de Dénia, Mahommad ben Subay’, i el d’Alzira, Abdel·lé ben Abī Sultān, li digueren que no el reconeixien. Però, xe!, que li havien dit que sí. Ep! No ho dic jo, que no m’ho he tret del cap: ho explica Ibn al-Abbār, historiador valencià del segle XIII, al Kitāb al-hul·la as-siyārā. El de Dénia i el d’Alzira, units als ―diguem-ne― «Alandalús en comú», preferiren reconèixer a Mahommad ben Hūd de Múrcia. No necessitaren discurs del Coscubiela. I ara què? El sīd Abū Zeyd ‘Abd ar-Rahmān amenaçava amb un 155 almohade, amb l’ajut dels piolins catalans i aragonesos de Jaume I. Ara bé: als catalans els pillaven en eixe moment que marxaven a conquerir Mallorca i, arran d’això, deixaren València per a més endavant. A pler corregueren els mallorquins a pals. Quan se’n tornaren, començaren les batusses a València. Això li venia a Zaén pel nord. Plantà cara, no cregueu que s’assegué a esperar que l’esbatussaren. I pel sud, la família. Ai la família!, que li feia la guitza. Eren, com els de Catalunya en Comú, Compromís, Podemos, etc.: equidistants. Solució: marxar? No. Com el Puigdemont, Zaén necessitava reconeixement exterior i el trobà, sí, en el soldà Abū Zakariyya Yahyà de Tunis. Però ell no marxà. Era a casa i no tenia ningú que l’amenaçara amb engarjolar-lo. És l’avantatge de ser sobirà, encara que siga una miqueta.
El sīd Abū Zeyd, finalment, fracassà, com els «unionistes» espanyolistes el passat 21 de desembre. Cedí tots els seus drets i rendes sobre València al rei Jaume I (d’aquí ve això de «Regne» de València) i aquest li buscà un exili daurat (com han fet amb el Jorge Moragas del PP, recol·locat fantàsticament a Nova York), el casà amb una senyora de Terol i fins i tot el convertí al cristianisme amb un nom tan valencià com Vicent. Vegeu!: ja apuntava maneres la València del futur.
Zaén, amb l’ajut tunisenc, aconseguí plantar cara a l’exèrcit de Jaume I. En agost de 1237, al puig anomenat en aquells temps de Cebolla, els valencians ―els que llavors eren els veritables valencians― s’enfrontaren amb els invasors de Jaume I. Perderen els valencians. S’inicià el setge de València que, finalment, fou conquerida (setembre de 1238), i així, paulatinament, fins a 1245, en què fou conquerit Biar. Zaén, efímerament, aconseguí entronitzar-se a Múrcia, en 1139. Fins i tot una altra vegada Abū Zakariyya Yahyà ajudà l’aliat valencià, però Zaén no reeixí. No aconseguí tampoc, foragitat de Múrcia, bescanviar Alacant per Menorca, com li proposà a Jaume I.
Zaén, un Banū Mardanīx, sobretot, era un militar. Potser en unes altres circumstàncies, amb efectius suficients i l’ajut dels seus parents, la història podia haver estat diferent. Derrotat, cercà una eixida personal pactant amb Jaume I: pretengué bescanviar Alacant per Menorca. Fins a l’any 1247 visqué encastellat a Alacant. Després marxà a Tunis, on formà part de la guàrdia palatina dels soldans hàfsides de Tunis. Precisament Zaén i els seus valencians són els responsables del fracàs del colp d’estat contra el soldà Abū Abdel·lé Mohammed. Són els valencians ―els balensiyyīn, així― els que salvaren la dinastia hàfsida del desastre. A Tunis, lluny de la seua pàtria, morí Zaén, amb la dignitat d’haver fet tot el possible perquè la seua pàtria fóra lliure. Sí, la seua pàtria, València. La València de Zaén, la València que parlava en algaravia, però, expirà, se n’anà; la història, però, l’ha preservada en la nostra memòria. Bona i noble tasca resulta redescobrir-la i aprendre de la seua singularitat.
