-Qui és l’última?
Marta havia demanat torn, com cada matí des de feia quinze anys, a la consulta del metge del poble. No obstant això, no estava malalta, ni tampoc no es podria suposar que hi havia anat per fer alguna gestió. No. Cada matí buscava el caliu de les multituds per fugir de la seua trista soledat. Perquè tothom, al petit poble de Masvell, sabia que Marta sempre havia estat sola. De molt jove havia perdut els seus pares en un desafortunat accident enmig de l’horta, i des d’aleshores vivia en el més complet i miserable aïllament. No tenia germans, ni cosins, ni avis, ni oncles a qui poder visitar en les sòrdides vesprades dels diumenges d’hivern, o amb qui compartir vetllades d’estiu a la fresca del carrer. A més a més, tothom li fugia, i per als xiquets era objecte de burla i mofa constants.
Ningú, d’altra banda, no podia precisar la seua edat. Aquells que havien tingut més contacte amb els pares, també molt solitaris i esmunyedissos, s’aventuraven a dir que fregava els cinquanta, mentre que algunes xafarderes que la tenien sempre com a tema principal de conversa en les reunions eternes de la compra al mercat o qualsevol botiga del poble asseguraven que passava dels seixanta i que aviat abandonaria aquest món, ja que estaven convençudes de la precària higiene i alimentació de què era Marta posseïdora.
Malgrat el seu evident trastorn mental i els pocs estudis que havia tingut, es desenvolupava intel·ligentment en moltes àrees. A les acaballes del segle XX, s’assabentava amb rapidesa i sagacitat d’oposicions a funcionaris d’organismes oficials, de cursos ofertats per diferents entitats i de quan es pagaven tots els impostos municipals. I allà la teníem, tot just arribant quan sabia que la cua era llarga i que probablement s’hi estaria algunes hores fins arribar al taulell o finestra corresponent. En la majoria dels casos, l’absència de documents i títols requerits per a certes convocatòries la deixaven fora de tota possibilitat ja des d’un principi. Això era d’una evidència claríssima. Marta ho sabia, però la seua felicitat era el contacte amb la gent de la cua, els comentaris normalment referents a la qüestió en tractament, les trivialitats de l’oratge, de la collita o d’algun fet sorprenent o extraordinari que havia sacsejat el poble o la capital darrerament. En eixos moments Marta era feliç. Per a la seua felicitat demanava ben poc: no molestava ningú, no emprenyava més del compte si notava que coincidia en les cues amb gent que no tenia ganes de parlar. A ella tant se li’n feia anar als ajuntaments, a la Seguretat Social, a Correus… Sempre tenia la resposta adequada per al desinformat perdut que arriba amb la boca mig oberta tot intentant trobar la solució als papers que ha de presentar i es queda mirant per sobre la cua convençut de trobar la resposta en els tossos de l’aglomeració.
Ha passat molt de temps i Marta ja no és amb nosaltres. L’arribada de l’alta tecnologia, dels caixers automàtics, dels sofisticats però ràpids mitjans per a tot tipus de gestió han acabat amb les cues. I han acabat amb Marta. Ja no cal passar-se hores i hores per a presentar algun document, per modificar dades en organismes oficials, per a tramitar transaccions bancàries, per a pagar, per a cobrar… L’anonimat, malgrat estar més controlats que mai i ser menys anònims que mai, ha fet desaparéixer les aglomeracions. Les llargues files de gent desconeguda i silenciosa, amb qui Marta trobava calor i moments per a fugir de la seua soledat, han passat a la història. Trista, ignorada i desnutrida, la van trobar morta en sa casa, envoltada de milers de sol·licituds de tot tipus, retalls de diari anunciant dates límits de presentació de documents…
Va ser una vesprada d’un diumenge d’hivern, i al soterrar no va acudir ningú. L’encarregat del cementeri va confondre la clau i va haver de tornar al poble a buscar-la. Marta va haver d’esperar prop d’una hora a la porta del fossar, com si d’una nova cua es tractara. I per darrera vegada va ser feliç… esperant.
