«És grosseta i rodoneta», la xiqueta. Així la iaia Sofia descriví la seua néta Elionor .Era l’any 2005. Ara, dotze anys i escaig després, vaja un menyspreu li dedicà la neteta a l’àvia el diumenge de Pasqua passat. Crisi de la monarquia? Aleshores, en el 2005, els polítics parlaven fins i tot de canviar la sacrosanta Constitució per a apuntalar en la successió a la xiqueta, no siga —veges!— que nasca un xiquet. Tothom, però, oblidà, que en l’acte comès per don Felipe el 22 de maig de 2004, contraure matrimoni morganàtic, contravenia les lleis dinàstiques de la reialesa i, doncs, havia de ser exclòs de la successió.
Constitució —sacrosanta!— en mà, diu l’article 57.1: «La Corona d’Espanya és hereditària en els successors de S.M. Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la dinastia històrica. La successió al tron seguirà l’ordre regular de primogenitura i de representació, i serà preferida sempre la línia anterior a les posteriors; en la mateixa línia, el grau més pròxim al més remot; en el mateix grau, l’home a la dona, i en el mateix sexe la persona major a la menor». Atenció!: la «dinastia històrica», que no és una definició debades, de la qualel text diu que el legítim hereu és Joan Carles I de Borbó, que no ho és, i també l’al·lusió a «l’ordre regular de primogenitura i representació».
Des que en la matinada del 31 d’octubre de 2005 se sabé del feliç natalici de Leonor tot han estat flors i violes, llagoteries i magarrufes, mesclades de solemnitats i bufonades, com la del grum portador d’una cistella per a l’ocasió saludant a la gernació de periodistes amuntegats a les portes de la clínica Ruber de Madrid. Un autèntic al·luvió de regals, obsequis de tota classe, i fins i tot un cuixot caigué sobre família tan afortunada, mentre cortesans de tot pelatge glossaven les conseqüències positives del naixement del nadó. Pura xerrameca. Això aleshores; ara, el controvertit caràcter de la xiqueta i sa mare contra la iaia ompli de censures les boques dels mateixos que celebraren tan feliç esdeveniment. Recordem-ho: porta de la catedral de Mallorca, eixida de la missa de Pasqua, l’àvia li passa la mà a la seua neta, la mare —la consort Letizia— s’eriça i es posa al davant perquè els mitjans gràfics no facen fotografies, i la xiqueta, de males maneres, retira la mà de la seua àvia. Punyetes la xiqueta! Poc després, l’àvia li fa un petó a la nena al front i la mare, corrents, li’l neteja.
En principi, què us diré? Que cadascú carregue el seu mort. Ara bé: ningú negarà que les picabaralles i rancúnies de la prole i néts del successor de Franco són qüestió d’Estat, un Estat dit Regne, en el qual som inclosos, agrade a alguns i a uns altres no, la majoria de connacionals de la pàtria de Jaume I. Pocs ho diuen,la Constitució de 1978 ho dissimula, però sapigueu que, des del 22 de maig de 2004, Felip de Borbó i Schleswig-Holstein-Sondeburg-Glucksburg (aquest és el seu segon cognom de debò) no és príncep d’Astúries, ni de Girona, ni duc de Montblanc. Ostres!, vegeu: de Schleswig-Holstein, l’estat alemany que ha alliberat Puigdemont (té pebrots la cosa!). Què hi farem! O, millor dit, faran els fans del joancarlisme; Sofia no es deia «de Grècia» quan maridà el delfí de Franco. Així, senzillament, és don Felipe, a falta d’altre títol que el seu egregi pare, encara viu, no li ha donat. Des del moment en què contragué matrimoni amb la senyora Letizia Ortiz Rocasolano, presentadora de telediarios mancada de sang reial, Felip de Borbó deixà de ser l’hereu a la corona, comtambé deixaren de ser-holes germanes Helena i Cristina, maridades respectivament amb els «no iguals» Jaime de Marichalar i Iñaki Urdangarin. Segons la llei, mai no derogada, que regeix la monarquia dels Borbó hispànics des de 1776, no poden ni posseir la dignitat d’infanta. Per això el seu pare, dissimuladament, les convertí en duquesses de Lugo i Palma respectivament. A l’altre ara l’ha fet corei.
El règim del 78 volgué fer creu i ratlla. Coronà la persona que Franco trià i bon vent i barca nova. Tot restava lligat i ben lligat. Ignoraren a dretcient que Joan Carles I «l’elegit» regna per l’exclusió del seu oncle Jaume de la successió per haver-se casat amb Emanuela de Dampierre, de condició inferior —no filla de rei— però noble, que de cap manera no ho són el Marichalar (aquest només una pinzellada), l’Urdangarín i la Letizia Ortiz. Des del 23 de març de 1776 ha regit—no és broma— en la casa reial espanyola la Pragmàtica de Carles III que exclou de la successió reial els prínceps i infants que contragueren matrimonis morganàtics, és a dir, amb persones desiguals, i això ha estat així des d’aleshores i ha beneficiat l’actual branca borbònica que ostenta la corona neofranquista, malgrat que, de debò, com he explicat en un altre capítol de les «Memòries històriques» de Diari La Veu , no siguen Borbons cent per cent, car el pare biològic d’Alfons XII fou el militar valencià, natural d’Ontinyent, Enric de Puigmoltó i Maians.
La monarquia, per molt que visten la mona de seda populista, és una institució anacrònica basada en el dret de sang, no democràtica. Ep! No pretenc fer ara cap apologia de la república. Així, per molt que, si volen, reformen la Constitució per a assegurar el tron d’ací a mig segle a la Leonor menysprea iaies, la desigualtat seguirà existint, car la resta de ciutadans espanyols, dones i homes, restaran exclosos de ser caps d’estat, condició que només es reserva als membres d’una família privilegiada. Rei per voluntat de Francisco Franco, sí, i malgrat el pare, que, finalment, cedí. Joan Carles I assumí els drets de la dinastia el 14 de maig de 1977 per renúncia del seu progenitor Joan de Borbó, que només conservà —i impròpiament, perquè és un títol de sobirania unit al de rei d’Aragó—la dignitat de comte de Barcelona. Resulta tragicòmic que un descendent del rei que acabà amb les llibertats catalanes s’abrogue la titularitat d’un títol que els catalans li negaren. Els catalans sobirans, inclosos els mallorquins, com els valencians sobirans i els aragonesos sobirans, triaren Carles d’Àustria com a rei. De 1707, 1714 i 1715 ençà, la monarquia catalanoaragonesa s’extingí i amb ella els seus reis. Els Borbons iniciaren això del «d’Espanya» i la «Nación», i reis amb numeració castellana. Si fóra rei de València, d’Aragó i comte de Barcelona, el corei Felip seria «V» i no pas «VI».
La Pragmàtica de 1776
«Però com pot esdevenir algun cas rar de circumstàncies tan greus, que no permeten que deixe de contraure’s el matrimoni, tot i que amb persona desigual, quan això esdevinga en qui està obligat a demanar el meu permís reial, ha de restar reservat a la meua reial persona i als reis, els meus successors, poder concedir-ho. Però també en aquest cas restarà subsistent i invariable les disposicions d’aquesta Pragmàtica pel que fa als efectes civils; i, així, la muller o el marit que cause la desigualtat notable restarà privat dels títols, honors i prerrogatives que li concedeixen les lleis d’aquests regnes, ni succeiran els descendents d’aquest matrimoni a les dignitats, els honors, els vincles o béns que provenen de la Corona, els quals hauran de recaure en les persones a quines al seu defecte corresponga la successió. Ni podran tampoc els descendents dels esmentats matrimonis desiguals usar dels cognoms i armes de la casa de la successió de la qual siguen privats, però prendran precisament el cognom i les armes del pare o mare que haja causat la desigualtat notable, tot concedint-los que puguen succeir en els béns lliures i aliments que els deu correspondre, la qual cosa es previndrà amb claredat en el permís i partida de casament».
Claríssim! Sí, dura lex sed lex, però ningú s’ha molestat en derogar-la i ha mantingut la vigència fins hui. Precisament, Joan de Borbó, pare del rei actual, esgrimí la Pragmàtica el 31 de gener de 1972 davant el ministre de justícia Antonio de Oriol, per a invalidar les pretensions del seu nebot, Alfons de Borbó i Dampierre, a la corona. Alfons arribà a contraure matrimoni per aquest motiu amb la néta del Caudillo,la María del Carmen Martínez-Bordiu,la que ara demana heretar el títol de duquessa de Franco que posseïa sa mare. Fou debades, perquè Franco, tot i que la muller, doña Carmen Polo,el pressionà, decidí seguir la voluntat d’Alfons XIII i premiar la branca elegida pel rei destronat en 1931. Mireu: Alfons XIII tingué tres fills mascles legítims, de la dona. El primogènit, l’home, arribada la República, es casà amb qui volgué. En primeres núpcies, en 1933, amb la cubana Edelmira Sampedro Robato. Com no era filla de rei, Alfons XIII privà el seu fill dels drets a succeir-lo. Se separà i en segones núpcies es casà, en 1937, amb una altra cubana, Marta Rocafort, de la qual també es divorcià. L’altre fill, Jaume, es casà amb Emanuela de Dampierre. Aquesta era filla del vescomte de Dampierre i duc de San Lorenzo Nuovo. Filla de rei no, però sí filla de duc. Per part de la mare descendia dels prínceps de Cerveteri i Poggio Suasa. Vaja! Que tenia currículum nobiliari a l’esquena, no com la Letizia. Ara bé: el pobre Jaume estava sord com una tàpia i el seu pare decidí excloure’l de la successió si algun dia els espanyols tornaven a reclamar els Borbons. Jaume i Emanuela tingueren dos fills, Alfons i Gonçal. El primer es casà amb la neta de Franco, amb la qual tingué dos fills, Francesc d’Assís i Lluís Alfons. El primer morí i el segon és en l’actualitat el cap de la casa de Borbó. Sí, és ell i no el Felipe «a por ellos, oé». Gonçal tingué una vida disbauxada. Es casà quatre vegades, una d’elles amb la model valenciana Mercedes Licer. I vet ací, que Alfons XIII trià al petit Joan, que navegava ací i allà; ah!, i el casà ben casat, amb Maria de la Mercè Borbó-Dues Sicílies, filla de qui ostentava el títol de rei de les Dues Sicílies. Filla, doncs, de «rei», tot en regla.
Príncep d’Astúries?
El fill menor del matrimoni de Joan Carles i Sofia nasqué el 30 de gener de 1968, un any abans que Franco coronés solemnement Joan Carles com a successor del règim despòtic nascut de la Guerra Civil. El xiquet ingressà als cinc anys al col·legi madrileny Santa María de los Rosales, un cenacle elitista que marcà el seu futur i amistats. En teoria, l’adveniment del seu pare com a cap d’estat amb títol de rei implicava la seva designació com a príncep d’Espanya, però el 21 de gener de 1977 Joan Carles decidí nomenar el seu fill príncep d’Astúries sense el consentiment del cap de la branca, Joan de Borbó, que s’engolí un altre menyspreu del seu fill usurpador. Que cap joancarlista se m’esvalote: a Joan Carles el trià Franco en contra del seu pare, que no acceptava que el fill regnara abans que el progenitor. Usurpà, doncs, els drets del seu pare.
Joan Carles, gràcies a Franco, s’apropià de la legitimitat monàrquica, però amb l’esmentat nomenament, enaltit amb tota la pompa del règim l’1 de novembre de 1977 a Covadonga, volia assegurar la successió en el seu fill mascle, car desconfiava que la Transició no acabés per fer hereva la primogènita reial, Helena de Borbó. Ah! En aquell moment PSOE i PCE es manifestaven obertament republicans. Així, quan la ponència constitucional es reuní es trobà amb els fets consumats, Felip seria l’hereu de Joan Carles malgrat les germanes majors i la flagrant discriminació de gènere.
De què s’esquincen les vestidures ara els corifeus de la «pàtria»? Per què Felip i no Helena, o Cristina? Veges tu, serà Leonor! El joancarlisme, val a dir-ho, liquidà la monarquia històrica borbònica. De res serví que Joan de Borbó cedís els seus drets el 1977, tampoc el sacrifici de la branca dissortada de Jaume de Borbó. Al seu lloc s’ha instaurat una monarquia d’opereta, amb cortesans llagoters, periodistes ensabonadors i polítics consentidors. Però, atenció!, el Tribunal Constitucional ha arribat a ratificar la validesa de les Partidas d’Alfons X i les Corts de Toro (1505), el dret castellà antic, per als casos no contemplats per la normativa moderna. És a dir, si acceptem la legislació tradicional mai no abolida, des del 22 de maig de 2004 el príncep d’Astúries hauria de ser Carles de Borbó-Dues Sicílies, duc de Calàbria i nét de la primogènita d’Alfons XII Maria de la Mercè. No ho diran, ho obviaran, ho amagaran com el divorci de la Letizia del primer marit, però Felip de Borbó no és el legítim successor de la corona borbònica (penseu que hi hagué tres guerres carlines per causa d’això), potser de Franco sí, però mai no de la dinastia Borbó .A Joan Carles I i adlàters, la Pragmàtica de 1776 els ha estat útil quan els ha beneficiat i, quan no, apel·len a la «legitimitat» franquista. Ep! Parlem de dret de sang, el de la noblesa, el dels reis quan les monarquies dominaven la terra. Si qui ha de respectar això no ho respecta, li la bufa (ja veieu el que fan), el millor serà que s’acabe aquest anacronisme, per decència democràtica, i siguen els ciutadans els que elegisquen qui ha de ser el seu cap d’estat.
