Que la vida anava seriosament, com va dir el poeta, ho vas saber mentre et queia a sobre, com una flassada de plom, l’última nit de 2001. Una nit freda, de pluja freda, de cor fred. La nit que vas odiar el Carles amb totes les teues forces perquè va decidir que sopant junts t’esbargiries una mica de tot el que estaves vivint. La nit que, mirant-lo als ulls a través d’un vel de llàgrimes i de pluja, vas decidir que ja no l’estimaves, perquè com es pot estimar ningú quan tot és tristesa i el dolor dels darrers dies dol de manera insuportable?
Tanmateix no era la vida la que anava de debò, sinó la mort. Sense cap avís aparegué orgullosa i altiva la temuda daga. Com saber que aquell ring-ring del telèfon anunciava una visita que s’hi quedaria ja per sempre al teu costat? El mateix ring-ring que durant quatre anys et faria abandonar l’aula en meitat de qualsevol classe que ja poc t’interessaria, el mateix ring-ring que tantes vegades et faria ficar un bolic de roba a la maleta i marxar cap a l’estació per esperar el pròxim tren, el mateix ring-ring que havia d’anunciar-te, més tard o més d’hora, el pare s’ha mort, ho sent. Aquella telefonada de principis de desembre ho canviava tot, et canviava a tu. Qui sap si només eren els teus ulls els que ara eren diferents o la teua manera de mirar el món amb els ulls de sempre era ben bé una altra. Sense cap pal·liatiu la mare t’explicava una ambulància transporta el pare a l’Hospital Universitari de València perquè al TAC hi apareix una taca de dimensions considerables. Un puny que li estrangulava el nervi ocular i li havia creuat la mirada; un puny que el colpejava insistentment produint-li un mal de cap terrible; un puny que es burlava, amb convulsions de dits cruels, dels tres grams de paracetamol diaris. Creies endevinar la seua por i, fins i tot, vas sentir el vertigen insuportable d’un cos que camina per la corda fluixa, sense cap xarxa que el puga salvar de l’abisme –el temps sense espai o l’espai sense temps. L’epidermis se’t cobrí amb un mantell d’escames que resultaren de peix abissal i no de drac llegendari com hagueres volgut. Però encara quedava l’esperança que us donaven els metges i t’aferrares a ella, com ho feia ell que havia deixat escrit qualsevol cosa mentre siga cos.
Impossible oir els crits ni les rialles de la gent que corria fugint de la pluja i dels últims instants d’un any ja massa vell. Vas mirar el rellotge. Aviat moriria l’últim dia, com el pare, com tu. No tenia importància el moment exacte perquè sempre resultaria massa prompte. I el Carles que no deixava de repetir anem, que cada vegada plou més fort; i tu l’odiaves amb més força encara perquè no entenia res. No entenia que et feia el mateix banyar-te, que tu volies haver-te quedat a casa i començar a conviure amb el bocinet de tristesa que et pertocava. Sí, perquè la vostra casa del carrer dels àlbers havia estat envaïda, a més de per la mort, per una tristesa feixuga que ja no us abandonaria. Mai. Enlloc. A cap de vosaltres.
Asseguda en un engronsador ploraves les primeres llàgrimes de tota la mar que havia de venir. I escoltaves soroll de claus i la veu apagada dels pares que, després de dues setmanes, tornaven a ser a casa. La mare amb ulls cansats i una veritat massa dura per a suportar sola. El pare amb una cicatriu que li travessava mig cap i una mentida piadosa que volia creure. Només un any de vida era tota l’esperança que t’oferia l’esperança a què t’havies aferrat? L’any següent series òrfena de pare, de converses, de versos recitats, d’òperes cantades, d’estàs escrivint alguna cosa?… Dotze mesos, cinquanta dos setmanes, tres-cents seixanta-cinc dies que començaven a partir d’aquell instant en què es formava un bassal de fang als teus peus. Et balancejaves aferrant-te a les cadenes per no caure a aquell abisme d’aigua bruta i terra humida que t’entestaves a cavar: pou i tomba.
A la llunyania les campanes de Sant Roc marcaven el camí del raïm i les copes anaven omplint-se amb el bombolleig dels somnis renovats. Tanmateix tu encara et vas quedar uns moments més ancorada a l’any vell, ja mort per als altres. Continuaves engronsant-te davall de les llàgrimes, de la pluja i dels trossets de vidre de totes les copes trencades. Els somnis et lliscaven dels dits i s’esmicolaven en arribar al sòl, però les mans, balbes pel fred, van poder retenir el temps. El pare podia dormir tranquil perquè mentre romangueres en aquell parc el temps seria teu –vostre– i per davant us quedaria sempre un any ple de dies. Per un moment vas creure en l’eternitat. Si et concentraves, fins i tot podies deixar de sentir el fred que t’engarrotava les mans i et paralitzava els peus. No podies moure’t d’allí, si ho feies el pare començaria a morir-se. Per què li costava tant veure-ho a Carles?
Et negaves a admetre que havia estat un miratge. Les agulles del rellotge continuaven l’obsessiva dansa del temps i el campanar anuncià la una, les dos, les tres… «Anem». T’incorporares derrotada per una batalla que sabies perduda. Ja no plovia. Deixares que Carles t’abraçara amb el seu cos fort només per sentir que tornaves a ser petita. Tota tu ploraves, ja sense llàgrimes als ulls. Agafats de la mà travessàreu el passeig de Cervantes, el carrer dels Alçamora, el pont de Sant Roc, l’Albereda… fins arribar al trenta-nou, on descansaven el pare, la tristesa i la mort. Carles s’acomiadà amb un petó breu als llavis i un ho sent, demà et telefone. Feres que sí amb el cap, perquè tu ho senties encara més. No vas dir res per no desfer aquell nus de llàgrimes que s’havia hostatjat a la gola. Pujares les escales, en silenci i a les palpentes. Quaranta-tres escalons. Els comptares per mantenir ocupats els pensaments que s’entestaven a esbossar les imatges d’un soterrar. Obrires la porta amb cura de no fer soroll. Sentires com la respiració compassada de tots els habitants es fonia en una sola: la de la casa. Però t’equivocaves, no tots dormien, el teu bocinet de tristesa i la mort estaven esperant-te a l’habitació i es quedaren amb tu el que quedava de nit.
Per Mercé Climent
