Homenatge als xiquets violats
Huitena part
Prou enfonsat, al setembre, tot i que estaves deixant de ser un monyaco, vas començar a l’escola amb les mans a les butxaques; açò es va agreujar amb la mort de l’àvia. A fora, al carrer, un grupet de veïnes murmuraven laments per la pobra dona. Et van presentar la mort en eixe cos amb les conques buides dels ulls i la carn xuclada del cos, estirat a terra i que tant volies. Les campanades que tocaven durant l’enterrament eren punyals, però no semblants al dolor terrible que t’havia causat ell, present a la cerimònia i davant del qual amagaves el cap que ajupies entre els muscles. No fingies mirades amb ell, que se n’anés a pastar fang.
Les llàgrimes et van donar pas a una amargor difícil de superar. Va arribar el moment del testament segons el qual ton pare heretava l’habitatge on l’àvia havia viscut perquè, segons vas saber més endavant, només ell se n’havia estat al cas. L’oncle no en tenia cap dret i a partir de llavors ni ell ni la família ja no podria tornar cada estiu. Li estava ben empleat, que es fota. No ho va pair bé. Interessat de mena, el molt so collons es va discutir i barallar amb el pare; redéu quin canyaret que va armar. Tu ja sabies que l’oncle és d’una mena que no saps ben bé si són oncles de veritat, o d’ocasions. El mateix passava amb el malparit que se’n va aprofitar de tu, i que tens a prop ara mateix.
Us vau mudar a casa de l’àvia. Et vas sentir ben mal en entrar a l’habitació on havies recolzat els avantbraços contra la humitat de la paret. Per sort, en demanar-li que et donés una altra habitació, la mare no s’hi va oposar.
Continuarà…
