Un dia que vaig visitar l’avi –ja amollava, el pobre– em va preguntar si al lloc on jo vivia hi havia mar. A vegades me n’oblidava i passaven mesos que no el veia, però sí que n’hi havia. Sí, avi, visc a tocar del mar. Llavors, reunint tota la consciència que era capaç, va demanar que abans de morir el volia veure.
Durant el trajecte, l’avi anava al seient de darrere. A través del retrovisor, jo podia veure com feia una capcinada rere l’altra i només li vaig sentir la veu en el peatge de l’autopista, quan va preguntar com era que feien pagar per entrar a la meva ciutat. ¿És perquè té mar? Al poble, tothom entra de franc!
Va caminar amb dificultat per la sorra de la platja fins que es va plantar a unes passes del trencar de les ones. Es va quedar allí immòbil, amb una mà a la butxaca de la jaqueta i l’altra al mànec del gaiato. Tota l’energia la concentrava en els ulls empetitits. Al cap d’una bona estona, va sentenciar que allò era com una bassa gran i em va preguntar si tenia tap. No, avi, el mar no el buiden mai, l’aigua és salada i no serveix ni per beure ni per regar. Va assentir amb solemnitat, va fer mitja volta i va caminar cap on havíem aparcat el cotxe. El seu posat em va recordar el que li vaig veure, feia anys, l’últim cop que vam anar a la parada on hi sembrava el blat.
–Ara que he vist el mar ja ho he vist tot –va reflexionar en veu alta mentre tornàvem–. Ara ja em puc morir.
No es va morir aviat, però tampoc no va tardar. Ara, quan de tant en tant recordo que la meva ciutat té mar, m’hi atanso. Miro l’horitzó i em veig terra endins quan era petit. Anava a l’hort amb l’avi i, a l’hora de regar, deixava que fos jo qui tragués el tap de la bassa. També deixava que l’acompanyés a llaurar la parada on sembrava el blat. Jo m’asseia en un tauló de fusta que anava travesser entre els dos parafangs de les rodes grosses del tractor. Agafa’t bé, cridava l’avi perquè el sentís per sobre del brogit del motor. Jo premia les mans al cantell del tauló tan fort com podia.
Un dia es van presentar dos forasters. Duien vestits foscos, corbates negres i maletes primes. D’una en van treure papers i els mostraven a l’avi alhora que senyalaven el centre del tros; també aixecaven els braços i semblava que dibuixaven, al cel, unes línies que anaven des de darrere del pins de la solana fins més enllà dels rebolls de l’obac.
A partir d’aquell moment van passar coses noves. No de forma sobtada ni totes al mateix temps, sinó una rere l’altra, com si seguissin una partitura estricta.
Un dia l’avi em va dir que ja no llauraríem més la parada on hi sembrava el blat. Llavors jo era molt petit i no va ser fins anys més tard que vaig entendre que li havien expropiat aquell tros de terra. Des d’aleshores hi vam anar sovint però no hi acabàvem d’arribar. Ens asseiem a mig coster del turonet i seguíem els esdeveniments. A dia d’avui puc entendre què hi van fer, al tros, però llavors vaig pensar que aquells homes que duien cascos de plàstic blancs jugaven a muntar un mecano gegant. Van aixecar una torre a base de travessers de ferro que unien amb cargols i, finalment, al capdamunt hi van penjar uns llibants que venien de més enllà dels pins de la solana i es perdien de vista darrere dels rebolls de l’obac. A partir de llavors, si el vent no feia soroll, es podia sentir com d’aquells cables sortia un brunzit semblant al que fa un eixam d’abelles inquietes.
Els últims a intervenir van ser els llenyataires. Se’ls distingia pels braços musculats i farcits de tatuatges. Tots cinc van engegar les motoserres al mateix temps. El bram era ensordidor. Les cadenes giraven a gran velocitat i en un no-res tallaven les bases de les soques; el pins i els rebolls queien com els afusellats. Un d’aquells homes va explicar a l’avi que el Reglament ho deia clar: no hi podia haver arbres sota les línies elèctriques d’alta tensió. Per prevenir els incendis, va precisar.
L’avi em va agafar la mà i vam enfilar el camí del coster. Quan vam arribar al capdamunt, es va aturar i va girar el cap en direcció a la parada on tota la vida hi havia sembrat el blat. Em vaig fixar que tenia humitat als ulls. I em premia la mà amb tanta força que anava a dir-li que em feia mal, però em vaig aguantar.
Josep Maria Casals
Més relats a La Trilogia del Conte
