I què esperaven, que els tornaren Sant Domènec? Ha estat que no, òbviament. Ni PP rajoyista ni PSOE sanchista (ai, i de l’Ábalos!), el que demanen les Corts «regionals» valencianes els que governen a Madrid s’ho passen pels pebrots. Precisament per això, perquè són regionals, més encara, de regional, si apliquem el símil futbolístic. El dia en què deixen de ser-ho, si s’escau, el vell convent de Predicadors deixarà d’albergar els esbirros de les hordes de ponent.
No fa molt, destacats membres del govern «regional» valencià, prosternat, desdenyat, denigrat, moll, de pa sucat amb oli, muntaren una festassa institucional –no hi mancaren els canapès– al convent de Predicadors amb els militarots espanyols que l’habiten. L’excusa –punyetes!– era celebrar el naixement de la Diputació del General. Ja en vaig parlar ací. Allà s’hi aplegaren el Sr. Ximo, la Sra. Mónica (la de la o tancada, és clar), el Sr. Morera… Ah! També el Sr. Moragues, el toca-collons autòcton (és de Gandia) que no vol que a Bellreguard haja senyals de tràfic en valencià, etc. No hi podia faltar, òbviament, el capitost de la soldadesca, el tinent general Gan Pampols, oficiant de sacerdot de l’aquelarre, presidit per un retrat gegantesc del Borbó regnant entre visques a la terra dels «lladres que entreu per Almansa / no sou lladres de saqueig, / que ens poseu la cova en casa / i des d’ella governeu» (ep!: ho canta Al Tall).
Fet el numeret, en la sala que fóra refectori –el menjador– del vell convent (els sorges espanyols, però, li diuen pomposament Salón del Trono), a algú –a bones hores!– li vingué al cap que calia recuperar tan emblemàtic edifici, lloc on els valencians celebraven Corts. Corts, però, de les de debò, de país independent. Siga com vulga, van les Corts de regional, eixos que s’apleguen al palau dels Borja, es reuní la Comissió de Cultura, el 15 de maig passat (encara Rajoy impertèrrit imperant), i s’aprovà (atenció!: amb el vot del PSPV-PSOE) demanar la cessió a la Generalitat del convent de Predicadors. Vatua! Ja us podeu imaginar el descollonament embogit provocat per tal sol·licitud a la Moncloa, a la Sarsuela, en els lleons de la carrera de San Jerónimo. A la Cospe, ministra de defensa, l’atac de riure, però, li vingué en diferit, com és costum en ella. Evidentment, a Madrid als valencians, com diria el castís, el cas del porc o, el que és el mateix, el cas del Montoro, que és l’equivalent a dir ara el cas de la Montero (la María Jesús sociata sevillana, no la Irene de la mansió de Galapagar).
Ara bé: va Sánchez «el Apañao», li fa una moció de censura al Rajoy i la guanya. Tatatatxaaaan! A l’Ábalos el fan ministre de Foment. I si ara resulta que… I si sí? Però, i tampoc; com se sol dir, Botifarra al canto! Ni Ábalos ni Sánchez ni hòsties: com hem llegit a Diari la Veu, notícia del 4 de juliol, «el govern espanyol continuarà reservant el convent de Sant Domènec per a ús militar». I més encara: «l’executiu de Pedro Sánchez informa a Compromís que l’edifici és d’interès per a la defensa nacional».
Interès per a la «defensa nacional» un casalot medieval? El govern del Sánchez i l’Ábalos contestà al senador Carles Mulet (Compromís) que «el convent de Sant Domènec de València és una propietat demanial afectada al Ministeri de Defensa i adscrita a l’Exèrcit de Terra, en la qual se situa el Quarter General Terrestre d’Alta Disponibilitat». Punyetes el nomenat! En definitiva, el nom ara de la Capitania General de Llevant. La propietat –continua el Govern espanyol– «segueix sent d’interès per a la defensa nacional i no està inclosa en cap de les actuacions de racionalització d’infraestructures que està duent a terme aquest departament, per la qual cosa no està prevista la seua cessió al Consell de la Generalitat Valenciana.»
Una propietat demanial
Allà on visqueren Vicent Ferrer i Lluís Bertran, on els valencians celebraven Corts, patí les inclemències dels temps. El mot «demanial» vol dir públic, inalienable, enfront d’allò que es diu «patrimonial», que és privat. Així, la contestació del Govern espanyol és una mena de dir per a no dir res. Tan institució pública «espanyola» és ara mateix la Generalitat com l’Exèrcit i, doncs, seria perfectament viable i de sentit comú l’adscripció del convent de Predicadors, peça del patrimoni valencià, a la institució valenciana. Una altra cosa és el valor simbòlic que l’ocupació de l’immoble per l’exèrcit espanyol significa.
El convent fou saquejat i convertit en caserna pels francesos de Suchet que entraren a València el 9 de gener de 1812. El dominicans valencians s’havien distingit en la defensa contra la invasió francesa; fins i tot establiren una caixa de reclutament. Tot fou debades. No serví de res traure en processó el cos de sant Lluís Bertran. Els religiosos de Sant Domènec foren detinguts i enviats a Montmédy (a les Ardenes). Alguns, però, no hi arribaren, assassinats pel camí, com els pares Igual i Bonet, que foren afusellats a Morvedre (aleshores ningú en deia Sagunt).
La retirada de l’exèrcit napoleònic retornà la vida conventual a Sant Domènec. Ara bé: els frares advertien que bufaven nous aires i que la regència de Cadis no s’estava pels ordes religiosos. No obstant això, els dominicans tornaren al seu convent a l’estiu de 1813, un edifici rapinyat pels francesos i també pel populatxo. La desamortització de Mendizábal (1836) acabà foragitant els frares per sempre. L’edifici fou convertit de nou en caserna, com quan els francesos, i tres anys després fou convertit en seu de la capitania general. I d’ací fins ara, que li diuen Quarter General Terrestre d’Alta Disponibilitat. En 1931 fou declarat Monumento Histórico Artístico Nacional.
L’època florent
El solar on s’edificà el convent de Predicadors és donació expressa de Jaume I a l’orde dominicà en 1239. Frare predicador (dominicà), Miquel de Fabra era el confessor del rei i havia estat un dels col·laboradors principals del fundador de l’orde, sant Domènec de Guzmán. Ah! Era cerdà, d’Èguet. Fabra fou l’encarregat de fundar el primer cenobi dominicà a València. El convent, situat extramurs, fou envoltat per la muralla en 1276. Era lloc d’estudi de l’orde i s’hi ensenyava gramàtica, lògica, llengües orientals i teologia, matèria que ensenyà sant Vicent Ferrer. Un altre beatificat visqué entre els seus murs, Lluís Bertran, que ingressà a l’orde dominicana en 1544, portat als altars el 1608 com a sant patró del Regne de Nova Granada on predicà. I no oblidem que Antoni Canals, deixeble de fra Vicent, també professà entre els murs del convent. Canals és un escriptor prehumanista, que destacà com a traductor dels clàssics llatins al català (Sèneca, Valeri Màxim).
El rei Alfons –III– de València «el Magnànim» decidí construir a la casa valenciana dels Predicadors una capella per a ser enterrat. S’iniciaren les obres en 1437 i no finalitzaren fins a 1463, ja regnant Joan II. Finalment, el rei Alfons no fou sebollit en aquesta capella. Trià Nàpols per a ser enterrat, encara que fou dut posteriorment al monestir de Poblet. La muller del «Magnànim», la dissortada reina Maria, fou enterrada al monestir de la Trinitat. No arribà a ser panteó reial, però quasi. Al convent de Predicadors tingué lloc la continuació de les Corts convocades per Martí I, iniciades en 1401 a Sogorb i finalitzades a València en 1403. Posteriorment, Alfons «el Magnànim» convocà Corts en 1417 que conclogueren al convent de Predicadors el 22 de març de 1418. Allà a la fantàstica sala capitular es reuniren els braços de les Corts. Un espai de debò magnífic, amb quatre columnes elegants que pugen fins al sostre, que inspirà posteriorment les llotges de Palma de Mallorca i València.
L’església del segle XIV que substituí la primitiva construcció del segle XIII ha desaparegut; només en resta la capella de Sant Vicent iniciada en el segle XV, però totalment reformada al XVIII. Allà jauen les despulles de Miquel de Fabra. I impressionant és el claustre, d’estil gòtic flamíger. Fou construït a través d’almoines i d’aquí que hi trobem els escuts dels promotors, des de la Diputació del General a les famílies Castellví, Codinats, Esplugues, etc.
En definitiva, un espai que més valdria que tornara al patrimoni dels valencians. Ah! Si Madrid vol, que ara mateix no és el cas. El convent de Predicadors és el testimoni d’una València que fou lliure, que fou estat: ni Comunitat ni brutícia blava a la senyera. Una València que, definitivament, se n’anà? No, una València que aspirem a recuperar. Les pedres a Sant Domènec parlen, mostren l’esplendor d’un passat que han pretès que oblidem. Vegeu: és la caserna, o millor caverna, dels militars espanyols a València. Sempre serà així? Esperem que no.
