És un dels personatges més celebrats del migjorn valencià. Mariner i científic, nasqué quan el mal d’Almansa s’inoculà en el Regne dels valencians, d’aquí que els seus nom i cognom apareguen alterats. Els espanyols el prefereixen «Jorge» i «Juan», amb «j» i «g» amb so postvelar fricatiu sord. I així, onomàstica pertorbada, s’ha escolat en la nomenclatura de carrers, fins i tot en el nom de l’institut degà d’ensenyament mitjà d’Alacant, que ja —prec a la Conselleria— podria normalitzar el nom, per a dignitat dels valencians.
El propòsit de hui és vindicar la figura d’un científic valencià, que té entre els seus mèrits haver mesurat un grau del meridià terrestre amb la finalitat de verificar les teories sobre la forma de la Terra. Nasqué en terres del curs mitjà del Vinalopó, en 1713, quan les hordes borbòniques castellanes i franceses sotmetien el país dels valencians i encara la brava Barcelona resistia l’invasor. Els seus cognoms: Joan i Santacília; Joan, però, escrit «Juan», per la pronúncia de la «o» en mots com Josep i Jofré («Jusep» i «Jufré»). És a dir, un cognom, Joan —o Juan— (sempre amb «j» prepalatal africada sonora) ben comú als Països Catalans i molt estès al País Valencià.
L’onomàstica valenciana és riquesa cultural i part intrínseca del patrimoni valencià, a la qual no hem de renunciar. Mantenir la castellanització dels nostres noms és una aberració impròpia d’un poble culte. A més a més, amb la invenció i manteniment de les nomenclatures castellanes en personatges històrics, la intenció —espanyolista— és la de representar una castellanització —espanyolització— pretèrita que justifique la perversió aculturitzadora que encara patim els valencians hui dia. No és el mateix —i en això estarem tots d’acord— llegir «IES Jorge Juan» que llegir «IES Jordi Joan» (institut d’ensenyament mitjà d’Alacant). Cert és que, per l’època en què li tocà viure, Jordi esdevingué oficialment Jorge a l’Espanya dihuitesca borbònica, la que sotmeté el Regne de València, sí, però això no significa que l’il·lustrat valencià renunciara als seus orígens. Precisament, la làpida del seu sepulcre, sufragada pels seus familiars directes diu: «Exc. D.D. Georgius Iuan et Santacilia / Noveldæ apud valentinos natus». Bé, és clar, Jordi Joan era valencià. L’erudit dihuitesc Vicent Gimeno, a Escritores del Reyno de Valencia (1749), escrivia: «Don Jorge Juan, o Joan, según el dialecto valenciano, caballero de la orden de San Juan de Jerusalén, comendador de la de Aliaga y capitán de navío de la Real Armada». Ja veieu: «o Joan, según el dialecto valenciano». I Gimeno continua: «Nació en la villa de Novelda, día 5 de enero de 1713, donde se hallaban sus padres don Bernardo Juan y doña Violante Santacilia (que residían de ordinario en Alicante) con el motivo de cuidar de las haciendas que en aquella villa tienen de su casa; si bien lo llevaron a bautizar el recién nacido a Monforte, lugar distante una legua de Novelda, y que se reputaba entonces calle de Alicante, para que con el tiempo pudiese gozar de los privilegios que tienen los que son hijos de aquella ciudad».
El naixement a Novelda, en concret a la finca anomenada el Fondó (o el Fondonet) i el bateig a Montfort ha generat una rivalitat entre ambdues poblacions que encara continua. Totes dues reivindiquen ser la pàtria nadiua de l’insigne marí i home de ciència, el savant espagnol, com li deien els francesos. Dels Pirineus enllà, tot el que hi ha Pirineus ençà era l’Espagne. Bé, Portugal, òbviament, no, però la resta estava dominat pels Borbons vencedors de la guerra de Successió i, doncs, espagnols. La documentació generada per la família, fins al 1709 fa servir el català. Era la llengua normal i habitual. Anem a veure, que quede clar: normal i habitual! L’única possible. Com parla de normal i habitual un senyor de Toledo, Madrid o Segòvia? En castellà, òbviament, no en japonès, ni en urdú ni en suahili; doncs, d’igual manera, un valencià del segle XVIII no parlava en castellà; ni fóra adinerat com els Joan i Santacília o de classe més modesta. Ah! I no calia cap llei de «desús i desensenyament» ni existia la bestiesa de l’exempció, ni a Oriola ni enlloc. Requena aleshores era Castella —ha deixat alguna vegada de ser-ho?— i Villena també. Fins que no arribaren els Borbons a sang i foc, ací de castellà no res; sí, als segles XVI i XVII molt de postureig acastellanat, molt de quiero y no puedo (els Beuter, Escolano, Viciana, etc.), però a l’hora de la veritat de forment ni un gra. Tot i la repressió, la llengua dels valencians era l’única útil per a viure al Regne de València en els segle XVIII.
La família Joan
Jordi Joan i Santacília nasqué, doncs, a Novelda, el 5 de gener de 1713, quan encara ressonaven els ecos de la guerra de Successió i al Principat de Catalunya lluitaven els regiments valencians. Era fill de Bernat Joan i Canícia —cavaller alacantí— i de l’elxana Violant Santacília i Soler (així li deien, Violant, i no pas Yolanda). Ambdós cònjuges eren vidus i aportaven en llurs segones núpcies fills a la nova família. Violant es casà per primera vegada amb un altre cavaller alacantí, mossèn Pere Ibarra i Paravicino, del qual tingué un fill, Jordi (Jordi, així, que mai no «Jorge»), traspassat encara nen, i dues filles, Teresa i Antònia. Per la seua banda, Bernat era vidu d’Isabel Anna Pasqual de Pubill i Gisbert, amb la qual tingué quatre fills: Francesca Maria, Maria Manuela, Nicolau i Ciprià. Bernat Joan i Violant Santacília contragueren matrimoni a Elx, el 21 de maig de 1711. De llur unió nasqueren tres fills: Jordi (1713), Margarida (1714) i Bernat (1716). Aquest darrer nasqué a Elx després de la mort del pare, esdevinguda a Alacant, el 16 de novembre de 1715.
Bernat Joan heretà el senyoriu de la família Santacília a les Asprelles a la mort de Violant, el 17 d’octubre de 1760. Jordi, el major, era cavaller de Malta, i l’herència passà al menut dels Joan, que així es convertí en un dels més destacats terratinents elxans del segle XVIII. Bernat estudià lleis i restà fadrí gran part de la seua vida, fins que en 1764, a l’edat de quaranta-huit anys, es casà amb la joveníssima Lluïsa Pasqual de Bonança, de vint-i-dos anys. Lluïsa morí aviat i Bernat contragué matrimoni en segones núpcies, en 1767, amb Maria Josefa Vaíllo de Llanos i Pérez de Sarrió, una joveníssima xicota d’Elx de només quinze anys, quan ell ja en tenia els cinquanta-u. Maria Josefa era filla del comte de la Torre de Llanos o Torrellano, un títol nobiliari concedit per Carles III de València, l’arxiduc d’Àustria Carlos i ara emperador —el rival de Felip V a la guerra de Successió—, a Joan Vaíllo de Llanos i Ferrer. Bernat i Maria Josefa no tingueren fills. L’edat fou un handicap insuperable per a Bernat. No obstant això, morí als huitanta-un anys, el 13 de juliol de 1797.
Jordi, mariner i cosmògraf
Jordi Joan i Santacília als dotze anys ingressà a l’orde de Sant Joan de Jerusalem —l’orde de Malta—. Anà a Malta i es convertí en patge del gran mestre de l’orde, el portuguès António Manoel de Vilhena. Arribà a comanador de l’orde i d’aquí l’obligació del celibat, la qual cosa el privà de descendència. En el document d’ingrés a l’orde, escriu que era natural de Montfort, la qual cosa ha atiat la polèmica entre les veïnes Montfort i Asp, enfrontades per quina localitat és el lloc de naixement de Jordi Joan. Un nou ordre imperava en els territoris de la Monarquia Catòlica, ara convertida de sobte en l’Espanya borbònica sota el control únic del Consell de Castella. Jordi Joan, empès per la seua vocació científica, ingressà, en 1929 en la Reial Companyia de Guàrdies Marines, a Cadis, amb la finalitat d’estudiar navegació i també matemàtiques i astronomia. Alumne avantatjat, els seus companys l’anomenaven l’Euclides. Jordi Joan fou un home compromès amb el reformisme impulsat pel govern del marquès de l’Ensenada i les seues aportacions científiques aviat brillaren amb llum pròpia. Entre els anys 1735 i 1745 participà en l’expedició francoespanyola al Perú, organitzada per l’Académie des Sciences de París amb l’objectiu de mesurar un arc de meridià i obtindré el valor d’un grau terrestre. Les dades obtingudes, comparades amb les que Pierre-Louis Maupertuis obtenia a Lapònia, servirien per a determinar amb exactitud la forma de la terra. En l’expedició li acompanyà Antonio de Ulloa i junts publicaren les Observaciones astronómicas y físicas, hechas de orden de S.M. en los reinos del Perú (1748). Aquesta obra aviat tingué una gran difusió i fou traduïda al francès, a l’anglès i al neerlandès. Però, ai llas!, topà amb la Inquisició, per la qüestió espinosa encara de qui donava voltes al voltant de qui, la Terra del Sol o el Sol de la Terra. Jordi Joan aleshores comptà amb la col·laboració, per a eixir de l’embolic, d’un altre gran intel·lectual valencià, Gregori Maians. Ara bé: la Inquisició no donà el seu braç a tòrcer i, finalment, s’arribà a una solució de compromís; que la Terra donava voltes al Sol només a manera d’hipòtesi. Veieu quins problemes aleshores. Jordi Joan, cabut, no es deixà esbalair pels frares inquisidors i anys més tard publicà Estado de la astronomía en Europa (1773), on defensava fermament el sistema copernicà.
Jordi Joan fou un científic, un cosmògraf, però també un home del seu temps, que avorrí el sistema colonial espanyol imperant a Amèrica que conegué en el seu viatge al Perú. Ell és l’autor de les Noticias secretas dirigides al marquès de l’Ensenada i que en 1826 foren publicades a Londres pels independentistes americans. En 1752, de tornada a Cadis, Jordi Joan dirigí la Companyia de Guàrdies Marines i organitzà el primer observatori astronòmic. També fou el fundador d’una Academia Amistosa Literaria per a llegir i discutir de matemàtiques. No hem d’oblidar la faceta d’enginyer naval i també diplomàtica, que fou ambaixador de l’Espanya borbònica al Marroc. Dirigí també el Seminario de Nobles de Madrid. Finalment, és l’autor del llibre Examen marítimo (1771), un compendi de matemàtiques i mecànica aplicades a la navegació que tingué un gran ressò en tota Europa. Jordi Joan morí a Madrid el 21 de juny de 1773. En l’actualitat les seues despulles descansen al Panteó de Marins Il·lustres de San Fernando (Cadis). Ah! I per a finalitzar una curiositat: abans de desaparèixer la pesseta, el rostre del marí i científic de les Valls del Vinalopó serví per a il·lustrar els bitllets de 10.000 pessetes.
