Margarida d’Aragó, d’Aragó-Prades, simplificat en Prades, per ser néta del comte de les Muntanyes de Prades. Dama elogiada per la seua bellesa, fou la segona exposa del rei Martí I, dit «l’Humà», el darrer monarca dels catalans nascut en terra catalana. No arribaren a huit mesos de matrimoni, intensíssims, però infructuosos. Ella no quedà prenys i, en conseqüència, Martí morí sense fills i la corona restà vacant al millor postor; la crisi de l’interregne resolta amb l’entronització, discutidíssima, de l’infant Ferran de Castella, el candidat amb més diners. Vídua, al voltant d’ella s’arreceraren els poetes. Necessitada d’amor, el carnal, trobà en el cavaller valencià Joan de Vilaragut l’amor de la seua vida.
Temps era temps, en un passat de plenitud nacional, a ningú se li acudia posar límits al rierol de la Sénia. El «procés», com el de Casp, o era per a tots o no era per a ningú. Bé, en temps del rei Martí —el bon rei Martí— els catalans d’aleshores, valencians inclosos, eren lliures de la submissió a la Meseta carpetovetònica, la que imposa la divisió regional de hui i fins i tot encoratja la dialectalització —fase prèvia a la desaparició— del català. A ningú en temps del rei Martí, a València, Mallorca o Barcelona, li venia al cap que algun dia la nació de Ramon Berenguer IV i Jaume I, la dels braus almogàvers, la capdavantera de la Mediterrània occidental, seria trinxada i esclavitzada per eixa nació a ponent dels qui ara encara veneren mòmies de dictadors i, siguen de dretes o d’esquerres, han bastit sobre la catalanofòbia el seu patriotisme supremacista i xenòfob.
En el temps de margarida d’Aragó-Prades, de Prades per a simplificar, allò d’Espanya i «su unidad de destino en lo universal» quedava massa lluny, també la mania d’ensutzar la senyera amb blau i les cabòries lingüicides dels borbonicofranquistes. Margarida de Prades, a més a més, té el privilegi —o més aïna la dissort— de ser la darrera persona nascuda en terra catalana que lluí una corona reial. Després d’ella —vaja!— le déluge. Vingueren els Trastàmara i després els Habsburg i després —amb l’Espanya per montera— els Borbó. A Margarida de Prades li tocà ser reina en el trànsit del món medieval al modern, que als Països Catalans vingué marcat per la crisi dinàstica derivada de la manca de successor a la corona dels catalans. En definitiva, la jove de vint-i-un anys néta del comte de Prades i filla del baró d’Entença es convertí en reina amb l’únic propòsit de restar prenys d’un home vell, vell per a l’època (tenia cinquanta-tres anys), obès i malalt. Li posà ganes, val a dir-ho, però… Hi ha qui diu, Lorenzo Valla, que el rei mai no la pogué desflorar.
La vida de Margarida d’Aragó-Prades, de Prades, fou tremendament atzarosa, entremesclada de moments venturosos i d’altres de tràgics i malastrucs. Filla del baró d’Entença Pere, fill del comte de Prades Joan, la mort del pare en 1395, quan ella tot just tenia dotze anys, significà el primer tràngol de la seua vida. Maria havia nascut pels volts de 1387, possiblement al castell de Falset (Priorat), casa pairal del llinatge patern, encara que cab la possibilitat que vinguera al món a Blanes, d’on era sa mare, Joana de Cabrera. Atenció!: els Aragó-Prades són descendents directes del rei Jaume II, del qual Margarida era rebesnéta.
Mort el pare, Margarida i la seua germana major, Joana, foren acollides per Maria de Luna, muller del llavors infant Martí, rei des del 1396. Entrà, doncs, al servei de la reina a la qual acompanyà a la coronació solemne esdevinguda a Saragossa la diada de Sant Jordi de 1399. Margarida participà en totes les cerimònies i celebracions i ja aleshores, una adolescent, cridà l’atenció per la seua bellesa. Sí, Margarida era una dona fermosa, de bellesa captivadora, i això no passà desapercebut. Amb la reina Maria, Margarida es formà com a dama de cort, en què no faltà l’interès per la literatura, i fou una etapa agradable i despreocupada de la seua vida. De 1402 a 1404 la cort itinerant de Maria s’instal·là a València, al palau reial que, dissortadament, ja no hi és. Maria de Luna, però, morí a Vila-real, de viatge de nou de Barcelona a València, on era el rei, el 29 de desembre de 1406. Tenia quaranta-nou anys i havia estat la més ferma col·laboradora del seu marit, amb el qual tingué quatre fills (dos nens i dues nenes), però dels quals només en sobrevisqué un, l’infant Martí «el Jove», en qui pare i mare i, val a dir-ho, tots els catalans, posaven les esperances de la successió.
Margarida reina
Fou un cap d’any trist aquell de 1407. El rei Martí restà molt afectat. Maria de Luna, encara que aragonesa de naixement, havia passat tota la vida entre Barcelona i València i ben catalana que era. Bé, no ho dic debades, ella —cosa natural— se’n sentia. Ho sent Sr. Lambán, les veritats sé que ofenen, però ofenen als ignorants. L’Aragó que veié nàixer Maria de Luna poc té a veure amb la hui dia regió espanyola políticament farcida d’espanyolíssima mala bava.
El fill de Martí i Maria, Martí «el Jove» exercia aleshores de rei de Sicília. Una Sicília —per a ràbia dels espanyolistes— catalana, i que així continuaria encara —catalana!— durant tot el segle XV. També Sardenya era catalana, aquesta encara més, però allà la guerra endèmica amenaçava el domini del Casal de Barcelona sobre l’illa. Recordem que encara hui a Sardenya hi ha una ciutat que s’expressa en la llengua de València, Mallorca i Barcelona, l’Alguer. Hi fou enviada una flota, flota catalana (Espanya aleshores no pintava res), i Martí «el Jove» la comandà. La guerra la guanyà, però, ai llas!, el príncep de catalans i aragonesos contragué una malaltia que el portà a la mort el 25 de juliol de 1409.
Oh desastre! Tot i les advertències del pare perquè el fill no s’exposara a les inclemències de l’enemic i de la natura, el mosquit anòfel de la plana sarda de Flamaria havia fet la feina. Martí «el Jove» contragué la malària i d’això morí. De sobte, Martí I restà sense successor directe. Bé, no era exactament així. Hi havia un nen, Frederic, nascut dels amors de Martí «el Jove» amb una bella mossa catalnesa, Tàrsia Rizzari; també hi havia una nena, Violant, tinguda amb la també catanesa Agatuzza Pesce. Eren, doncs, els néts de Martí I i el rei, mort el fill, volgué convertir-lo en successor, però no reeixí. Els bastards, al contrari que a Castella (Spain is different, deia el ministre franquista Fraga Iribarne), no eren admesos en la successió catalanoaragonesa.
Si bé el rei se’n féu un fart de riure quan algú li proposà de contraure un nou matrimoni en 1407, ara, en 1409 era el papa, Benet XIII (el papa Luna), qui li ho demanava. Calia un hereu legítim i això obligà a Martí I, tot i que ell ja no estava per a trots sexuals, a cercar la dona escaient, de bona família i fecundament útil, per a procrear. Li presentaren dues candidates: Cecília d’Urgell (més apropiat seria dir Aragó-Urgell, doncs era descendent directa del rei Alfons III «el Benigne»), germana del comte Jaume d’Urgell, i —vegeu!— la dolça Margarida de Prades, a qui el rei ben coneixia.
Martí I, en un principi, es resistí a contraure un nou matrimoni, però les Corts catalanes —les del Principat estricte—, les úniques convocades en aquell moment, insistiren. Les Corts i, a més a més, també insistí el comte Jaume d’Urgell, tot i ser ell el presumpte beneficiari de la manca de fills del rei (era el parent viu masculí més proper a Martí I). Però, sobretot, convenceren el rei el papa Benet XIII i els consellers eclesiàstics en qui tant confiava: Francesc d’Aranda, un personatge fosc i intrigant que des de 1398 professava com a cartoixà a Portaceli (Camp de Túria), i els germans valencians Bonifaci, també cartoixà, i Vicent Ferrer, aquest dominicà i predicador de fama. El rei, finalment, s’inclinà per Margarida, no per cap mena d’animadversió a la casa d’Aragó-Urgell, que no la tingué mai a despit de la propaganda antiurgellista, sinó perquè era la candidata de casa, la que més coneixia; una dama que havia servit a la cort de la reina Maria, jove i en perfectes condicions per a tindre fills. Sí, Maria de Prades fou la noia triada.
El casament tingué lloc a la residència del rei a Bellesguard, al peu de la serra de Collserola (Barcelona), on hui hi ha una mansió modernista de Gaudí, el 17 de setembre de 1409, davant d’un reduït nombre de persones. Hi assistí Benet XIII, que oficià la cerimònia i marxà abans de l’àpat. Sis dies després arribà a Bellesguard fra Vicent i el seu germà Bonifaci. El primer sermonà, que era el millor que sabia fer, i el segon oficià una missa. Després tots dos germans foren obsequiats amb un suculent tiberi. Aquests dos —vaja!— no es resistien al plaer de les bones menges. Sembla que Martí I, dit per alguns «l’Humà» i per altres «l’Eclesiàstic», que ben beatot que era, se sentí reconfortat per la prèdica de fra Vicent. Recuperà l’ànim i les ganes de viure, però, ara bé, la vigor sexual era una altra cosa. El comte de Provença i rei titular de Nàpols Lluís d’Anjou, marit de Violant d’Aragó, neboda de Martí I, envià una ambaixada a Catalunya tot oferint el seu fill per a ser rei. L’ambaixador era el bisbe de Coserans Sicard de Buguiroles, el qual soltà un rotllo que causà la somnolència del rei. Finalment, entre becaina i becaina, quan el Buguiroles acabà, Martí I li etzibà: «si Déu m’ha privat d’un fill, la clemència divina pot convertir-nos en pare gràcies a la nostra dilectíssima muller», la qual tenia al costat, per a acabar confessant que «certament, en la mesura que podem, tots dos fem el possible per ser pares».
En la mesura que podem? La reina anà de peregrinació a Montserrat tot cercant la intercessió de la Mare de Déu i, ja a casa, a Bellesguard, ella i les seues dames de companyia, entre elles la mare Joana de Cabrera, s’esforçaren de valent per a fer copular el rei amb Margarida, fins i tot amb un artefacte que consistia en una mena de pes que, penjat del sostre, i amb l’ajut d’una politja, comprimia el ventre del rei mitjançant una faixa amb la finalitat de fer-lo abaixar de mica en mica i ajudar a acoblar marit i muller. Imagineu-vos la situació: una cambra plena de servents fent funcionar l’artefacte i la reial majestat amb les vergonyes a l’aire. Això ho explicà anys després el bufó Antoni Tallander, de nom artístic mossèn Borra, a l’humanista Lorenzo Valla, a qui Alfons IV «el Magnànim» encomanà una biografia —més aviat un panegíric— del seu pare Ferran I «el d’Antequera». Biografia en què el rei Martí —pobret!— no eixí ben parat. Trau a la llum els secrets d’alcova i la quantitat de beuratges, menges i pocions, suposadament afrodisíaques, que li feien prendre. I encara més, per a rematar-ho, diu en el seu llatí envitricollat: «sec haec verecundius forsitan in silentio reponuntur» («però tot això potser serà millor mantenir-ho en silenci per vergonya»). Punyetes, si ho va dir tot! El Valla, tot un personatge, adulador de qui li pagava bé, acaba dient: «hi ha qui diu que de cap manera, ni amb l’ajut dels metges ni amb artefactes mecànics de tota mena, podia fer concúbit amb la muller o desflorar la noia». Apa, vés! Qui ho deia? Valla escriu «sunt enim qui dicant» («hi ha algú que diu»), no que tothom ho deia. Però, en fi, la font era el mossèn Borra, a qui Martí tenia en especial estima. Veges tu si el bufó gastà una darrera broma. No era un qualsevol aquest mossèn Borra; faria gràcia de debò perquè fou fitxat pels Trastàmara i serví a Ferran I i a Alfons IV, que se l’emportà a Nàpols. Era tan popular que fins i tot mereixé un poema d’Ausiàs March (el núm. 107).
Bé, si creiem mossèn Borra, la intimitat dels darrers set mesos de vida de Martí I transcorregué entre menges afrodisíaques, ungüents, apòzemes i la politja que acostava el seu pardal flàccid, que no remuntava el vol, a la coliflor de la Margarida. Espectacular! Punt i final del Casal de Barcelona. No, no hi hagué manera. Margarida no quedà prenyada i el rei, finalment, morí, víctima de la pesta que afectà Barcelona en maig de 1410. Les males llengües, però, digueren que fou víctima dels beuratges que li feren prendre. Morí el 31 de maig i —ai llas!— deixà els deure per fer: qui l’havia de succeir?
La vídua reial
Martí I morí i Margarida es convertí en l’hereva dels seus béns personals; molts, sí, però també heretà una gran quantitat de deutes que calgué pagar i que fins i tot obligaren la vídua a demanar un préstec per a pagar l’enterro. Ostres tu! Algú dirà: però no era el rei? Ep! Això no era Espanya, ni aleshores ni ara. Els espanyols, a costa de l’erari públic, ara i abans, paguen tombes reials sumptuoses, fins i tot les paguen a dictadors i tota la patuleia borbònica de pa sucat amb oli, els catalans no. Cada rei es pagava el funeral. I clar, un sepeli reial, què us diré?, doncs costava una pasta, que li tocà costejar a Margarida. Veieu! Després d’aguantar el que aguantà, ara a pagar. Bé, heretà també el Palau Menor de Barcelona i la casa de Bellesguard i, d’antuvi, li corresponia una renda per la seua condició de reina vídua.
Bé, és el moment d’eclosió de Margarida, de la Margarida «schon und zart» («bella i gentil»), com la definí el poeta tirolès Oswald von Wolkenstein, que la conegué a Perpinyà en 1315. Margarida capejà la crisi de l’interregne com pogué. Era declaradament urgellista, però això fins que els Trastàmara venceren. Trastàmara, dinastia bastarda a Castella, que va i ens l’encolomen als catalans (¡Manda huevos!, com diria el postfranquista Trillo). Ja veieu que en això de triar reis els espanyols no han estat ni són tan primmirats com els catalans. A Castella no els suposà cap afront entronitzar en 1369 un bastard, Enric II de Trastàmara, l’avi del Ferran que entronitzaren a Casp, amb el vot dels germans Ferrer i, important, amb l’important suport de la burgesia rendista barcelonina representada per Bernat de Gualbes. Ep! Que això que fan els de Caixabank i el Sabadell no és debades. Els germans Ferrer, el papa i el tio de la barba —una venerable barba colossal— Francesc d’Aranda, tots es feren ferranistes. I preguntareu: per què? Senzill, perquè era el candidat que més pasta tenia, el que els prometia obediència eclesiàstica sense dir ni piu a uns (al Ferran què més li donava un papa que l’altre!), i pasta, molts doblers!, als altres, perquè així continuaren vivint de rendes arreu (ara diríem: concessió d’autopistes, sanitat privada, privatització dels serveis, etc.). Ferran pegà la gran braguetà casant-se amb Elionor d’Alburquerque, que no debades li deien «la Rica Hembra», la fortuna més gran de Castella i quasi m’atreviria a dir d’Europa aleshores, i els diners fluïren. En fi, com ja he dit en altre lloc, Ferran fou un rei de conveniència i, vaja!, per conveniència la Margarida —molt espavilada ella— l’acceptà. Punyetes, la noia, amb vint-i-dos anys havia de viure, i com a tota dona jove, bella —ho era— i a més aristòcrata, volia viure una vida d’opulència i glamour; és clar, si la deixaven. D’aquí que al voltant d’ella apareguera una cort de lletraferits (la cultura aleshores era un luxe) que la cantaren i enaltiren. I allí pararen, pel Palau Menor o la mansió de Bellesguard, personalitats literàries com el valencià Jordi de Sant Jordi, el possiblement també valencià Aranau March, el lleidatà Lluís Icard i el també oriünd de les terres de ponent Arnau d’Erill. Jordi de Sant Jordi, en un dels seus poemes escriu: «Reyna d’onor, excel·lents Margarita, / yeu crey qu’amar altruy ne me no·us plats; / pus qu’yeu vos ay sobre totes escrita, / vos amaré tan com aytal siatz». Que en el valencià —català— que ara es parla seria: «Reina d’honor, excel·lent Margarida, / jo crec que amar altre ni a mi no us plau; / puix que jo us he sobre totes escrit, / us amaré tant com tal sigueu».
Lletraferits catalans i no hi faltaren tampoc, a la cort de Margarida, els homes de lletres castellans vinguts amb Ferran de Trastàmara, com Pedro de Santa Fe o Íñigo López de Mendoza, el marqués de Santillana, que a la mort de Margarida li dedicà un Planto en què la defineix com «la major de las mejores». A Perpinyà, quan l’estada de l’emperador Segimon del Sacre Imperi i era la cort catalanoaragonesa a la ciutat, degué coincidir amb el poeta tirolès Von Wolkenstein, que vingué en el seguici imperial. Ara bé: a Perpinyà anà a parar per unes circumstàncies especials de la seua vida que tot seguit explicaré.
Margarida mare
Ja hem vist el que deia Valla: que Margarida —segons alguns— no arribà a tindre concúbit amb el seu marit i, doncs, no perdé la virginitat. Amb vint-i-dos anys es convertí en una vídua jove, vídua reial en una societat, però, que li exigia castedat eterna si volia mantenir l’estatus de reina. No cal dir que això, ara i abans, és difícil de dur a terme, i més encara en una dona de tremp fogós, tan afeccionada a les trobades aristocràtiques amb músics, poetes i joglars. De mica en mica, degut això, el seu patrimoni anà minvant. Si Jordi de Sant Jordi l’enalteix com a «Reina d’honor» no era debades. Els lletraferits tocaven a la seua porta, eren acollits, menjaven i bevien i… Bé, la vida. No hi mancà tampoc la música a la cort de Margarida. Encara en aquest moment d’esplendor, quan els problemes econòmics encara no començaren a empaitar-la, Margarida anà a Morella (els Ports), per a assistir al matrimoni de la seua germana major, Joana, que havia heretat el comtat de Prades i la baronia d’Entença, amb el fill de Joan Ramon Folc, comte de Cardona. Els Cardona estaven ricament hisendats al Regne valencià, així que no estranye a ningú el matrimoni a Morella. Bé, el país era el mateix, amunt i avall, i la gent hi viatjava sense pensar que ací van de «procés» i allà no, ací diuen pastanaga i allà safanòria. A Morella arribà Margarida pel juliol de 1414 i hi romangué dos mesos. Potser a Morella coneguera el seu amor valencià, el cavaller Joan de Vilaragut, que la captivà per sempre.
Un Vilaragut! Punyetes!, un llinatge molt protagonista de les bandositats valencianes que marcaren el regnat del rei Martí I. No sabem què feia a Morella aleshores, però alguna relació havia de tindre, si hi fou, amb la família del nuvi. Bé, potser. Més endavant, a la fi de 1414, Margarida era a Montblanc, però ja entrat l’any 1415 apareix a València, instal·lada al palau reial. Com a exreina tenia dret a residir-hi. I de València el piemontès Matteo Brandello deia: «In tuta Catalogna non è più lasciva ed amorosa città». A València Margarida, definitivament, trobà l’amor. El Joan de Vilaragut, un cavaller de segur ben plantat i vèrbola seductora, encisà la Margarida. En aquell temps —tot s’ha de dir— els cavallers valencians tenien fama de bons espadatxins, de fer bon ús de l’espasa, de la de mà i també de la de l’entrecuix. No cal dir-ho, hi hagué sexe, i tant!, i no necessàriament després del matrimoni, com algun panegirista de la Margarida ha volgut creure molt púdicament. La xicota no era de pedra i vés a saber si no tastà el canyamel abans. El cert, però, és que la religió obliga i Margarida havia estat formada en una cort, la de Maria i Martí, de molta beateria, i això comportava prejudicis. És a dir, fer-ho s’ho feia amb el Joan, però tenia remordiments per no fer-ho en legítim matrimoni. Així que Margarida se la jugà, decidí casar-se amb el seu galant; però, atenció, mantenir el casament en secret. Ella tenia la dignitat de reina d’Aragó i la consideració de familiar del monarca regnant i no volia deixar de ser-ho.
Joan de Vilaragut era el fill bastard del cavaller Nicolau de Vilaragut, fruit de la relació il·lícita del pare amb la castellana Teresa Álvarez de Haro. Sabem que Joan es casà per primera vegada amb una dama dita Agnès, la qual morí. Després conegué a Margarida i es casà amb ella, amb el consentiment del bisbe Hug de Llupià i Bages. La cerimònia es celebrà en una cambra del palau reial valencià, cambra amb un accés secret per on entrà el sacerdot encarregat de beneir la unió, el prevere Ramon de Sant Andreu. Així, doncs, matrimoni de debò. A partir d’ara Margarida podia donar via lliure a tota mena de desig concupiscent amb el seu amant, convertit en el seu camarlenc oficial, sense por al pecat, i tant és així que aviat quedà prenyada. Vatua! I ara què fem? Ostres, dissimular!
Margarida, a València encara estant, pensa d’anar a Perpinyà, a València cridava massa l’atenció, i fins i tot li sol·licità a Benet XIII una galera pontifícia per a traslladar-s’hi. Vegeu, maneres de reina encara tenia, que volia viatjar en primera classe. Era l’agost de 1415. La resposta del papa no arribà i Margarida es féu l’ànim de fer tan llarg viatge al llom d’una mula. Així anà a la capital del Rosselló, on arribà a l’octubre. D’antuvi pretenia instal·lar-se al convent de monges agustines de Sant Salvador, però, sorpresa!, a Perpinyà coincidí amb la trobada del rei Ferran I amb l’emperador Segimon que tractaven de convèncer Benet XIII perquè abdicara. No fou possible. El papa Luna, cabut, se n’anà empipadíssim. El 6 de gener Ferran I acceptà negar l’obediència a Benet XIII, amb l’ajut de Vicent Ferrer, que no tingué cap escrúpol en enviar a pastar fang el seu antic benefactor. Vaja un sant, eh! Entre tot aquest ambient, amb la ciutat a vessar d’aristòcrates i autoritats eclesiàstiques, Margarida, molt orgullosa ella, decidí demanar instal·lar-se a la casa del vescomte Pere d’Illa. Ah! Però necessitava calerons, que li prestà el mossèn Borra, que allà —a Perpinyà— era entretenint al personal aristocràtic amb les seues facècies. A Perpinyà Margarida ressuscità la seua cort i, molts cavallers, atrets per la seua fama, la visitaren, sempre i quan encara poguera dissimular el seu embaràs. Quan això fou impossible, es retirà a Sant Salvador, on a mitjan gener deslliurà un fill, batejat amb el nom de Joan Jeroni.
El declivi de la «Reina d’honor»
Margarida necessitava diners per a mantenir el tren de vida que requeria la seua dignitat. Això pensava ella i d’ací la insistència a Ferran I, que encara li garantí en 1415 una pensió de dos mil florins a càrrec de la secretaria de Palerm. Reina vídua i jove, el rei, pensant que li feia un favor, decidí casar-la, a ben casar-la, i d’aquí que concertara el matrimoni de Margarida amb el comte Joan de Foix. Òbviament, tal casament no podia celebrar-se i no es celebrà. Margarida, personalment, hagué de confessar al rei que ja estava casada i suplicà discreció. El rei se sorprengué, sí, però no se n’anà de la llengua. Tanmateix, un acte així havia de tindre conseqüències. Calgué desfer els tractes amb el de Foix i això sí que desagradà a Ferran I i també al primogènit i successor Alfons. En definitiva, amb l’actitud de Margarida, la corona perdia una bona basa a jugar en el tauler d’escacs de la política.
L’havia ben espifiada Margarida? Possiblement sí, si el que pretenia era el manteniment de l’estatus i la riquesa acompanyada a la dignitat de reina. Si estava casada el rei successor del seu primer marit ja no estava obligat a pagar-li res. No obstant això, encara en maig de 1418 anà a València i, amb el consentiment del nou rei, Alfons IV «el Magnànim», s’hostatjà al palau reial, encara com una reina, amb el seu marit i camarlenc al costat. I la cort literària? Ara no fou un viatge ara de plaer, però, no obstant això, no s’ha de descartar moments d’esbarjo, instal·lada com estava a la casa del rei, i el contacte amb els lletraferits locals en vetllades literàries d’inspiració cavalleresca que tant li agradaven. Ningú sabia, fora del traspassat Ferran I i de l’ara rei Alfons IV, que estava casada i menys, això sí que no ho sabia ningú, que havia deslliurat un fill. Margarida era a la ciutat del Túria per a assistir a la seua mare malalta, resident a València, que, finalment, traspassà el 7 d’octubre de 1419.
La situació econòmica de Margarida no era gens boiant, abans de la mort de sa mare i després. En 1419 perdé el Palau Menor de Barcelona i la casa de Bellesguard i, per a acabar-ho d’empitjorar, el favor reial s’exhaurí. Demanà acolliment, ja entrat el 1420, al monestir de monges cistercencs de Valldonzella, regit per una tia seua, Constança de Cabrera, i allà visqué entre privacions dos anys, sempre acompanyada del seu camarlenc a la vista de tots, però espòs en privat. Joan de Vilaragut morí a la fi de juny de 1422 i, a partir d’aleshores, vídua de nou, es recollí cada vegada més al monestir fins a acabar professant com a monja a partir de 1425 o poc abans. Membre de la congregació, encara pressionà al rei regnant per a rebre els trenta mil florins que Martí I li prometé en dot. Alfons IV accedí a donar-li dos mil. En 1426 era a Prades, on continuà residint en gener de 1428, moment en el qual fou elegida abadessa del cenobi de Bonrepòs, a la Morera de Montsant (Priorat). Allà, al poc temps de ser elegida, morí Margarida, el 15 de juliol de 1429. Tenia al voltat dels quaranta-dos anys d’edat. Les seues despulles foren soterrades a Bonrepòs, fins que amb la dissolució del monestir foren traslladades al de Santes Creus (a Aiguamúrcia, l’Alt Camp) en 1475, on encara estan dipositades.
I fins ací la història de la darrera dona catalana que lluí la corona reial del seu país. Una història d’amor i dissort que tingué el seu inici i el seu colofó en terres del Priorat, però que abraçà de nord a sud gran part dels Països Catalans, el país complet, amb estades continuades a València i l’estada importantíssima a Perpinyà, on parí al seu únic fill. Fill dissortat, que de ben petit hagué de patir la llunyania dels progenitors. Fou encomanat a persones de confiança de Margarida, que el nodriren, fins que en 1422, coincidint amb la mort del pare, fou portat al monestir de Santes Creus, on per tal de conservar el secret del seu naixement, fins i tot se li canvià el nom, convertint-se en Joan de Sant Eugeni. En complir els deu anys començà a professor en l’orde monàstica fins que poc abans de morir l’abat Domènec Vinader, que sabia qui era de debò, li ho digué poc abans de morir en 1430. A partir d’aquest moment, el noi, de catorze anys, es negà a continuar en el monestir i escapà. Fins i tot escriví al papa perquè el deslliurés dels vots. Fou en aquest moment quan es descobrí l’afer i tothom sabé de la relació de la reina Margarida, ja traspassada, i el noble valencià. Joan-Jeroni marxà a València i després a Nàpols, on serví al rei Alfons IV. Acabà establert a Sicília, gaudint de bona posició, ben casat i integrat en la societat siciliana. Morí en 1452 i fou enterrat al convent franciscà de Santa Maria dels Àngels, a Palerm.
P.S.: Sobre tota aquesta època en la que li tocà viure a Margarida de Prades no em puc estar de citar dos llibres meus que vull recomanar al lector. El primer és Vida i regnat de Martí I: L’últim rei del Casal de Barcelona, publicat per Rafael Dalmau, Editor (Barcelona, 2010). El segon és Ferran I «el d’Antequera», un rei de conveniència, editat per 3i4 (València, 2011).
