La realitat mana i la normalització del català al País Valencià no deixa de ser qüestionada. Que si metges que maltracten els pacients per parlar valencià; que si mestres i professors que no aprenen el valencià ni a tirs i, malgrat això, exigeixen i se’ls concedeix lustres, què dic jo, dècades per a obtindré la capacitació; que si mala bava espanyolista pertot… Ah! I la tristament demostració d’ignorància lingüística de les elits polítiques, com l’exhibida per tota una consellera, la de justícia, incapaç d’expressar-se en la llengua pròpia del país en una entrevista del canal televisiu À Punt.
Mireu: el País Valencià, l’antic Regne vingut a menys fins a dissoldre’s, per «dret de conquesta» —mai no em cansaré de dir-ho— en l’Espanya carpetovetònica, és la terra dels valencians. I què són els valencians? Per a un valencià dels de sempre, i amb això no vull apel·lar a cap sentiment etnicista, valencians són els habitants autòctons d’aquest territori dit valencià que comparteixen la particularitat de parlar la llengua pròpia i ancestral d’aqueix territori o país. El que ho fa en la llengua dels invasors borbònics de 1707, directament, és un «castellà». Cert és —no ho negaré— que la imposició de les modes i la llengua de ponent, amb el pas del temps, ha significat la deserció de bona part dels valencians a la llengua i cultura pròpies, fins a arribar als espantalls de l’actualitat de les ofrenes i glòries a Espanya, en la llengua d’Espanya, és clar! Per a arribar ací, al país de la Rita, el Zaplana, el Curita, la Gürtel, la Fórmula 1, el Bigotes i la Bonig han calgut anys de sotmetiment a l’Espanya cañí, aqueixa «España de charanga y pandereta, cerrado y sacristía, devota de Frascuelo y de María» que denunciava Antonio Machado. Sotmetiment i vexacions, lingüístiques sobretot, com la d’aqueixa metgessa del Centre d’Especialitats Joan Llorens de València, que es negà atendre una pacient perquè «se niega a hablar en castellano», o la de la infermera de Castelló de la Ribera que increpà una pacient per parlar la llengua de Castelló de la Ribera, o la de… N’hi ha més, de vexacions en centres sanitaris dependents de la Conselleria de Sanitat i —ara diuen— de Salut Universal, que jo n’he patit —moltes!— i encara tot valencià està condemnat a patir. A tot això, la consellera del ram s’ha quedat —permeteu l’exabrupte— rascant-se la figa, ella i la seua antecessora, ara ministra de la monarquia borbònica (totes dues ignares en la llengua d’Ausiàs March). Un país de bojos, de debò; o de muelles, com deia l’espanyolíssim comte-duc d’Olivares, pel pelatge dels polítics que ens governen, com la consellera a qui l’avergonyeix parlar valencià a la televisió quan l’entrevisten tot i ser del Ràfol de Salem (la Vall d’Albaida); o potser l’ha oblidat a dretcient? És clar, és que el valencià és de «baixa estofa» per a ella, reputada jurista amb aires de villa y corte. Tenim un Estatut i una llei que, en teoria, havien de servir per a protegir, normalitzar i dotar de prestigi la llengua dels valencians, la d’Ús i Ensenyament del Valencià de 1983, però que més aviat ha resultat ser la de «desús», desensenyament i menysteniment.
Contra el valencià al segle XVIII
Allò d’anar contra el valencià —l’idioma— i els valencians —la gent— ve de llarg. Ep! No és només el corredor mediterrani, la manca d’inversions, el saqueig continu, etc. Els espanyols han maçolat durant tres segles l’ànima valenciana, fins al punt de crear nyaps com la Bonig i la Gascó, aqueixes dues del PP que defequen per la boca. Ep! Defequen sempre en castellà, que és més fi, només faltaria!
En el decret de Nova Planta (1716), que afectava primerament al Principat de Catalunya, però en qüestió lingüística era extensible a tots els Països Catalans, s’hi diu: «en las escuelas de primera letras y de gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella en las escuelas, y que la Doctrina Cristiana sea y la aprendan en castellano». Això de la llengua en la Doctrina Cristiana, els bisbes castellanots que venien a València s’ho prenien molt seriosament ja abans de 1707. Ara bé: país catalanoparlant, difícilment canvià d’una llengua a l’altra d’un dia a l’altre. Les Ordinacions dels mestres de llegir i escriure, promulgades pel Consell de València en 1625 continuaren vigents i, com esmenta el notari Carles Ros i Hebrera (1703-1773), les escoles de primeres lletres continuaven fent servir lo Cató christià, mena d’opuscle per a aprendre els fonaments de la religió catòlica. Val a dir que aleshores rebia el nom de «cató» tot llibre d’iniciació a la lectura. És, però, Carles Ros qui, en 1762, en el seu Diccionario valenciano-castellano escriu: «està igualment tan en olvido el dialecto de nuestro idioma, que lo daban ya todos por sepultado; però yo, gracias a Dios, he podido en este Diccionario volverlo a su estado».
Però això que en cada regne no castellà continuàs ensenyant-se la i en llengua pròpia l’Espanya borbònica no estava disposada a consentir-ho. Vaja! Per això havien fet una guerra i l’havien guanyada (i en farien més). A Carles III (ell que parlava francès en la intimitat), la veritat, li importava un rave la llengua que parlassen a Galícia, Euskal Herria o els Països Catalans, però als seus ministres castellans no. Conclusió, decretàs (Reial Cèdula d’Aranjuez, 23 de juny de 1768): «la enseñanza de primeres letras, latinidad y retòrica se haga en lengua castellana donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las audiencias y justicias respectivas, recomendándose también por mi consejo a los diocesanos, universidades y superiores regulares para su observancia y diligencia en extender el idioma general de la nación, para su mayor armonía y enlace recíprocos».
Nyas coca, ja la tenim! Ací començà el càstig de debò contra el català. Foragitar-lo de l’escola, la poca —val a dir-ho— que hi havia aleshores, aquest era l’objectiu i s’aconseguí. El murcià —murcià havia de ser!— José Moñino Redondo, més conegut pel seu títol nobiliari de comte de Floridablanca, secretari d’estat de Carles III, promulgà una Reial Provisió (22 de desembre de 1780) per la qual obligà a totes les escoles a regir-se per la Gramática Española (vegeu, ja sense embuts, «española») de la Real Academia Española de la Lengua. I si no estàs ben instruït en «gramàtica española», al carrer. Riu-te tu ara de les imposicions lingüístiques que denuncien el PePeros i els CiudadanoS al Principat, i també a Mallorca i al País Valencià. Però no acaba ací la cosa. Ja entrat el segle XIX, el 29 de juny de 1821 (regnava Ferran VII), la Dirección General de Estudios engegà l’anomenat Pla Quintana, dit així en honor al seu elaborador, el poeta —més aïna poetastre— Manuel José Quintana, en què apostava per l’ensenyament uniforme a tot el territori de la monarquia. Uniforme, òbviament, lingüísticament: castellà a dojo. Atenció! El tio té carrers dedicats en poblacions valencianes. I el 16 de febrer de 1825 el govern absolutista de Ferran VII aprovà el Plan y Reglamento de las Escuelas de Primeras Letras, que obligava a l’ensenyament i l’ús de la llengua castellana. Observeu: insistien en això, prova que aleshores no estava tan clara la cosa, si més no en l’observança de la norma lingüística que s’imposava.
Contra el valencià al segle XIX
Si en una cosa absolutistes i demòcrates espanyolots estaven d’acord, abans i ara, era en emprenyar els catalans, foren del nord del rierol de la Sènia, de Vinaròs cap al sud o de les Illes. El castellà ja estava plenament imposat a les escoles, les que hi havia. En 1834, sota la regència de Maria Cristina, són promulgades unes instruccions per al règim i govern de les escoles, i en 1838 un reglament per a la instrucció en les escoles d’instrucció primària elemental. Cap esment a cap altra llengua que no siga el castellà. El 9 de setembre de 1857, elaborada pel ministre de foment Claudio Moyano Samaniego, es promulgà la Ley de Instrucción Pública, vigent —atenció— fins a 1945. I caigué la monarquia borbònica i vingué l’Amadeu de Saboia, i la I República i la I Restauració borbònica i la II República i la llei Moyano continuà; llei que obligava a l’ús de la gramàtica i ortografia de la Real Academia Española, text únic per a totes les matèries de l’ensenyament públic. O siga, prohibidíssim fer servir una altra llengua que no fóra el castellà. En 1868, foragitats els Borbons, els demòcrates «espanyols» s’empescaren que a més de la llengua calia estudiar la literatura castellana a l’ensenyament mitjà, perquè «la lengua nacional ya no será un añadido o complemento del latín, estudiado en función de éste, sinó que se cultivará como instrumento de comunicación hablada y escrita, al tiempo que se reivindican de manera autónoma las glorias literarias castellanas». I les glòries literàries gallegues, basques i catalanes? Ni rastre. I —compte!— això ho promulgaven els demòcrates espanyols de 1868.
Bé, aleshores ja havia aparegut la Renaixença, a Barcelona i també a València, i fins i tot, Fèlix Pizcueta, president de Lo Rat Penat, al discurs dels Jocs Florals de 1881 reivindicava el bilingüisme. Bilingüisme? Comencem per aquí. La mentalitat aleshores era clarament diglòssica, malgrat que de castellà no saberen ni un borrall. I també començaven a aparèixer els mestres que denunciaven la barbaritat pedagògica d’imposar el castellà a criatures que, finalment, acabarien no sabent-lo mai. Per a aprendre bé el castellà —deien— millor aprendre primer el valencià, com argumentà Zacarías Valle a les conferències pedagògiques que tingueren lloc a l’Escola Normal (centre per a cursar magisteri) de València en 1901. Ah! I insistí, que ja aleshores es tenia en compte en els moviments que pretenien la millora pedagògica, en la necessitat que el mestre coneguera bé els dos idiomes, valencià i castellà. Nyas, que li ho diguen al Marzà, al Miguel Soler (el sociata que mana de debò a Educació) i als tòtils que no saben valencià i pretenen ensenyar no sé què al País Valencià. Ostres tu! Ja ho deien en 1901 i fins i tot abans, que Manuel Polo y Peyrolón, un senyor de Conca, diputat de dretes i resident a València, reclamà el requisit lingüístic al ministre de foment del govern de Cánovas del Castillo en 1896. Ja n’he parlat a Diari La Veu. Polo y Peyrolón —en 1896!— demanava al ministre: «Mi ruego, pues, se reduce a suplicar al Sr. Ministro de Fomento que dicte una Real Orden, exigiendo como requisito indispensable para desempeñar en propiedad escuela de niños o niñas donde haya dialecto especial, el conocimiento de la lengua del país; que no se admita a oposición a los que desconozcan dicho dialecto o lengua; y que en las Escuelas Normales respectivas se pongan cátedras, no solamente de gramática castellana, sino también de gramática del dialecto regional».
Mireu si anem endarrerits ara. En 1896 ja reclamaven el requisit lingüístic per a les escoles valencianes i dels altres territoris de l’Estat espanyol amb llengua pròpia. I el demanava un carlí, un senyor de dretes. Una fotracada d’anys més tard, més d’un segle, el govern tan cloquejat del «canvi», el del Botànic, que se’n diuen d’esquerres, continua consentint una aberració com la d’exposar els xiquets valencians a les pràctiques d’ensenyants amb manca de formació, incapaços d’expressar-se en valencià; i incapaços d’aprendre’n —m’atreviria a dir— per mala llet espanyolista. Ep! M’he trobat individus i indivídues de tal pelatge, que n’hi ha i massa. O, feta la llei feta la trampa, els cretins que aconsegueixen el paperet que els acredita el coneixement del valencià —a saber com— i ja no solten una més en valencià en la vida, que també n’hi ha.
O ensenyes en castellà o al carrer
El 21 de novembre de 1902, per Reial Decret, s’obligava als mestres a ensenyar el catecisme en castellà. I ull viu no ho faces en altre «idioma o dialecto que no sea la lengua castellana». Si et pillaven et podien tirar al carrer i ser separat del magisteri oficial tot perdent els drets reconeguts per la llei. Així de bèsties eren i han estat fins fa poc. Òbviament, imagineu el paperot d’un mestre amb consciència pedagògica en un poble de catalanoparlants, fent servir el castellà quan ben be sap que els xiquets no l’entenen. Això li passà al mestre Vicent Alfonso i Navarro, destinat en 1907 a l’escola d’Atzeneta d’Albaida i que escriu en la seua memòria lliurada a les autoritats educatives: «las disposicions vigentes nos imponen la obligación de hablar en castellano dentro de la escuela, pero resulta que durante las primeras semanas y aun meses, el niño no me entiende y he de traducirle cuanto le voy diciendo, Trabajo engorroso». Bé, aquest mestre era valencià, tenia —diguem-ne— el requisit i l’home feia el que podia, però què passa si el mestre era un castellanot, un d’aqueixos de «sense requisit», com era el mestre José Martínez Rodes, a Alginet, també en 1907. Vegeu què diu la seua memòria pedagògica: «la primera determinación que tomé en tan delicado como importante asunto fue la prohibición de que se expresara ningún niño en la escuela en el dialecto valenciano, haciéndoles determinadas observaciones sobre la importància que tenía para ellos el conocimiento del hermoso idioma castellano, cosa que tanto engrandecía a todo español». La prohibició, òbviament, comportava càstigs contra els qui la incomplien. A aquest paio li la bufava la formació dels xiquets, només tenia al cap Espanya. L’espanyolisme, veritablement, ha estat i és com una malaltia que ha pertorbat les ments fins a límits que ratllen la bogeria, com demostren les afirmacions del mestre destinat a Alginet.
L’ensenyament del valencià i en valencià continuarà foragitat de les aules, fins i tot en temps de la II República, tan mitificada pel seu destí tràgic. D’això us parlaré més endavant. La II República era, sobretot, «espanyola», i d’aquest mal, l’espanyolisme de «charanga y pandereta, cerrado y sacristía», morí. Com deia l’exministre d’educació espanyol José Ignacio Wert, del PP, «nuestro interés es españolizar a los ninos catalanes». I en això estaven i estan, espanyolitzant, que són incansables i no pararan. I, mentrestant, aqueixos autobatejats del Botànic fent la viu-viu amb la cantarella —postureig!— de servir les «persones». Es veu que els valencians no en som per a ells, de «persones». L’Espanya carpetovetònica porta tres-cents anys donant per sac a aquest país i els del Botànic ni s’immuten. Encara més, llenya al bombo!: més burrera sense requisit lingüístic a l’escola valenciana. Poca-vergonyes!
