En sortir de casa veu sang al pany de la porta. Encara deu ser fresca, perquè s’embruta la mà. Un fet així hauria de trasbalsar la rutina d’una bona empenta i esborrar els pensaments que cada matí et porten del llit a la feina. Hauria. Es torca amb el mocador de butxaca. Torna a entrar a casa sense fer soroll; encara no s’ha aixecat ningú. Agafa una baieta, la mulla, neteja amb cura les restes de sang i ho eixuga tot amb d’un drap net que li ha costat trobar, en una lleixa damunt de la rentadora. Fa un cop d’ull a la porta, a la barana, a les escales, per si veu alguna gota que pugui delatar la trajectòria fins casa seva. Tot sembla net. S’assegura que cap veí no l’ha vist i que, d’aquesta manera, restarà immaculat el seu bon nom. Fica la baieta i el drap dins d’una bossa d’escombraries que s’enduu per tal de no deixar rastre. No troba ningú a l’ascensor ni a l’entrada de l’edifici. Millor. Quan llença la bossa al contenidor se sent alleugerit, amb ànims de continuar endavant la vida, sense que res trontolli.
En passar per davant del quiosc, es fixa en els titulars dels diaris: catàstrofes naturals, violència domèstica, vagues, dures declaracions d’algun dirigent polític, un gol a l’últim minut que dóna la classificació per a la següent ronda… Notícies del món exterior que amenacen amb sotragar la seva llar. Cal anar amb cura si no vols esquitxar-te.
Jesús M. Tibau
Inclòs a El noi del costat del padrí (Cossetània Edicions)
