Una llarga decadència m’ha dut a les portes de l’hospital. No ha estat fàcil trobar-lo en la ciutat malvada, que canvia amb la lluna. Els meus records no són dúctils com ho són els carrers d’aquesta metamorfosi ambulant. En tinc plànols exhausts de cada llamborda: color, inclinació, rastre d’excrecions innominades, substrats de líquens de randes verinoses; trossos de la pols, grumolls de dolceses asfixiades en xiclet, ira trasmudada en àcids, cucs sinuosos, espores bordes, molècules del que queda d’un perfum de tarda, les marques obviades de la multitud. Em caldria esborrar aquests records, perquè em destorben, però no puc. Ja no hi ha llambordes, als carrers; hi ha terra, ciment, asfalt, runes, pedres de colors posades en cercles; hi ha animals momificats formant sanefes, hi ha rajoles gebrades, pistes de carreres, tanques, reixes, murs de contenció d’aigua en diversos graus de vertígens i oxidació. Estendards apòcrifs suturen les voreres, tots entapissats de marques comercials sobre els colors de l’ànima del poble, un poble dissortat que de tant que s’ha expandit, com l’univers, ha acabat trobant la seva némesi: ara fa ballarugues de col·lapse, mur contra mur, sota l’horitzó de successos, blau violat a tothora, aliè a tanta extravagància, seguint lleis locals inversemblants. Hauria de caure en l’asfíxia per trobar el camí dels cirerers florits i el seu abellam i la seva llum de dies millors. Les cases massa altes han taponat el vent que els duia cap a mi, i ja no camino sinó en cercles. Mòrbids animals de fang i ulls cegats guarden, de nits, les corrents fondes que voregen totes les sortides. L’hospital es trasmuda lentament, les seves parets cobertes d’heura. Navego per passadissos de formol amb la meva maleteta de viatge, buscant el llit que m’han assignat. Oloro els meus companys de dies pitjors, però em nego a mirar-los. Error sobre error: si tanques els conductes d’un sentit, els altres sis o vuit o els que siguin agafen abrivats el relleu de la mancança i t’impregnen de les roses invisibles. El terra de l’hospital voluble simula tauler d’escacs, marbre negre, marbre blanc, desdentegats els vòrtex, taques de colorants, sang, mocs, iogurt del berenar, crits convertits en espasmes, dopamina, marcadors tumorals caducats. Els vells passen sense tocar-me, em llancen l’alè de metàstasi rampant sobre les bambes, els infermers troten a compàs del carret dels opiacis, el personal de neteja se’m tira al damunt, la centraleta té un contestador per a totes les trucades, que ressona, oh, ressona i sona i torna lero i fa desesperar i fa que piquis el cap contra les parets de porexpan pastat amb alfals i olis essencials enquistats, sona i sona el contestador de la pèrdua i l’oblit, mentre el rusc bull i hi ha cua de desgràcies davant els quiròfans tancats: Vostè truca a urgències i no el podem atendre, ni ara ni mai, sisplau adrecis als seus familiars més pròxims o en la seva absència surti al carrer i cridi, si no rep ajuda és normal, ja que tothom té prou preocupacions; li està permès d’agonitzar a la vorera mentre no ocupi els bancs destinats a l’oci dels ciutadans, gràcies per la seva comprensió i tingui un bon dia; jo, sóc un recomanat, tinc un oncle que treballa a Terminals Perplexes, encara creu en la família, bon paio, per suportar l’ambient es fot la morfina i administra placebos als seus pacients, que xisclen com conills en zel lligats als seus llits mòbils, demanant una bala al cap o un ganivet de carnisser de darreres voluntats, no serveix de res injectar bombolles d’aire en vena, per un que queda sec n’hi ha trenta que continuen tronant, una feina delicada i esgotadora. Als lavabos de la planta baixa hi ha carxoferes en torretes, aparells de raigs X obsolets i amuntegats i tones de deixalles d’hospital en grans tancs oxidats, fermentant entre orins i estossecs. Un full de paper cosit a una tovallola conté una llista de noms, escrits a mà, sota l’epígraf: Sense Llicència Mèdica, i la llista és tan llarga com metges hi ha a l’hospital. Dos nens molt grassos es pinten els ulls amb un negríssim khol i fan poses davant del mirall. L’aigua de l’aixeta surt blanca i espessa, i provoca eritema a la pell. Pixo sobre el forat embussat, fent equilibris per no mullar-me les bambes. Torno al passadís, que s’acaba en un túnel llarg, tan fosc que recorda un quadre del Bosco, però al final no hi ha els benaurats, sinó un jardí de pollancres morts que es bleguen, totes les fulles al terra, en quatre pams d’humitat i desídia. Em creix al pit un dolor afilat com un espasme de curare, perquè puc recordar els pollancres al sol, les fulles brillant, una cara verda, el revers blanc de seda, brillant en l’aire fresc d’una tarda d’estiu, sobre el riu somnolent, pobres arbres morint entre murs negres. Crido i la roba que porto se’m arrapa a la pell, m’ofega i em sotraga, i una dona que passa em mira fixament, s’acota i allarga una mà cap a mi, però no em toca, i mou el cap amb desaprovació. I movent el cap contínuament marxa, aixecant les fulles negres amb els peus, tirant-les enlaire amb ràbia, fins que ensopega amb una pedra, i llavors es posa a córrer en cercles, cridant uiuiuiuiui amb una veu com de cua de rap sec picant contra el marbre d’un taulell. Deslligo el meu cor travat al clot dels pollancres, premo la maleteta contra l’estómac, fujo d’aquí, unes escales pugen relliscant cap a altres regions, m’agafo a la barana de ferro descrostat, panteixant, els arbres no poden seguir-me, es queden per sempre allà darrere, per sempre, lluny de mi. Pare, per què em vas deixar sol. Pare per què em vas abandonar. A la maleta hi duc dues ampolles de ratafia, una de cava brut nature, una més de vi de la cooperativa d’Artés, dues mudes de roba interior, cap fotografia, cap res de sobrer, no cal gaire filigrana per morir-se, uns quants llibres haurien estat un encert, era les ampolles o els llibres, en fi. També porto una radiografia que em van fer una vegada, s’hi veuen les meves costelles i tot de tels ombrosos, i més amunt una cosa blanca i difuminada, l’especialista en AA (Artefactes Ambigus) va determinar que allò eren les restes de la metamorfosi incomplerta d’un empelt d’origen vegetal que s’havia enquistat a l’epiteli esternal, una espècie de llavor caducada, una pena i en definitiva un pal. Per això m’he tornat trist i cansat, i per això m’agrada el mam i altres coses dificultoses i obvies. Altres estan pitjor, puc dir. Des que la ciutat va començar el seu camí d’universos paral·lels, ens hem estat hibridant entre nosaltres, i si jo tinc la sort de no trobar-me a cinc metres sota terra amb una rel de roure-martingal a la boca (aquests amfibis addictes al CO2 i l’alcohol són paràsits que mantenen als seus hostes en una inconsciència induïda de malsons interminables ), altres viuen les seves existències al límit de la raó i les normes velles, imbricats en lletres de cançons i espasmes epilèptics-sabonosos. Sí, un tipus d’ADN de còrvid reacciona molt de pressa amb cèl·lules presents en esputs d’homes-adenocarcinoma i produeix malèvols ocellots Dodos d’ales inútils, que dansen entre les deixalles i l’abisme, sempre a punt de caure, empesos per un desig incontrolable de llançar-se al vol, oposat al seu instint de sobreviure, sigui la seva vida una folla dicotomia mai pal·liada. Tan ràpidament se succeeixen les mutacions en aquesta endogàmia espantosa que la força del seu nucli es plega sobre seu i produeix nusos immòbils, i un d’ells és, penso, aquest Des Incurables; simplement, fa estona que hi transito i totes les formes de vida, que estan mig nyap, semblen col·lapsades en la seva pròpia salsa; no interactuen, és com si no es veiessin unes a les altres, o no tinguin forces per llançar-se missatges mentals, ni dels altres. Només vull un racó per descansar. Tots els llits són ocupats per la créme, els cassos lleus d’híbrids que conserven certa forma humanoide; els altres pelats multiformes s’han quedat a fora, respirant la tempesta i les llavors dels hostes que viuran als seus pulmons o els hi succionaran el cerebel a glopades, allotjats al líquid tebi de la medul·la. Entro a una gran estança de sostre alt, amb llits aquí i allà, amb gent dormitant o morint-se, i no sé ja si vull trobar-lo, el meu llit assignat. Al mig, un sonat amb estudis va construir un octògon de parets de ciment, un safareig de despropòsits, rematat amb una reixa de ferros alts, alguns d’ells blegats endintre, tots atacats de rovell i ràbia, punta de fletxa a l’apical. A dins, dos dits d’aigua untuosa, vidres, draps i cartrons molls sobre un neumàtic de camió, i pertot una gelatina verdosa, una pàtina de solitud, nodrint-se de la desferra, una al·legoria despietada de la vida que reneix. La vida sobreviu, és com una mania. Però qui ho vol, això. Viure i viure.
Sílvia Armangué i Jorba
