(experiment amb efectes de contingut)
―No hi fa res… No cal que t’excuses. Si he de ser un destorb… Entenc que sóc una estranya que et trenca la seguida. Trauré el bitllet de l’avió cap a algun altre destí.
A l’hospital li van revisar la ferida de l’operació i van manifestar que es trobava bé, que el dolor desapareixeria prompte encara que no devia conduir ni fer esforços grans, de moment.
Ja en el càmping van seure i van prendre cerveses, olives i papes. Ell va posar mans i peus separats i va seguir dient:
―Mira… Ja que has fet un viatge tan llarg, queda’t uns dies ací, almenys fins que estigues més forta i no tingues gens de dolor. Bo –s’aturà–. Si jo fóra tu –la mirà als ulls amb serietat– em diries què vols fer.
Li va explicar que no hi ha al càmping les comoditats de la ciutat, que la calor pot ser excessiva i que canten cigales i grills i piulen teulats; de vegades no deixen dormir.
―És clar, si no hi ha cap inconveniència. Si destorbe…
―No, no destorbes. M’ho has dit massa. Tot i això tens una gran gosadia –li etzibà amb l’arrogància.
―T’he d’agrair poder quedar-m’hi?
―Què has dit? Vinga, no hi dónes més voltes. Llogues un mobil home i pots banyar-te a la platja si t’ho permet el braç –va dir ell amb les mans juntes―. T’hauràs d’acostumar als animals que t’he dit, també a mosques i mosquits, així com a formigues i altres insectes.
―No és mala idea això de la platja. M’ho pensaré.
Va ajornar la marxa. Com que semblava que li agafava simpatia a poc a poc, en comptes de quedar-se una setmana o dues, ja fa un any que hi viu, cremada de sol i de mar. A l’hivern, Herbert S., el violinista alliberat de l’escarni en l’orquestra, se’n va anar amb la companyia d’ella d’aventures per Àfrica.
