A la gent que ens agrada la literatura, i no solament en la nostra llengua sinó la literatura en general, quan viatgem pel món i anem a una població ens motiva cercar i visitar la casa o el museu d’algun dels seus escriptors. Per això, de Praga, a més dels seus palaus i castells, ens meravellen els manuscrits, esborranys, diaris, fotografies i dibuixos que trobem al Museu Franz Kafka. Quan visitem Segòvia, a més de contemplar bocabadats l’aqüeducte, una obra mestra de l’enginyeria romana i que és Patrimoni de la Humanitat, també ens atansem a la Casa-Museo Antonio Machado, un petit allotjament on el poeta visqué tretze anys i on avui podem veure records, dibuixos i cartes que escrigué a la seua estimada. I quan estiuegem per la Costa Brava no deixem de viatjar una mica endins per anar a Palafrugell i visitar la Fundació Josep Pla, just en la casa on nasqué l’escriptor de Quadern gris. A casa nostra, al País Valencià, també tenim cases, museus, espais i fundacions d’alguns dels nostres més il·lustres escriptors i escriptores. Per posar algun exemple, a Benassal hi trobem l’Aula Museu Carles Salvador; a València, la Casa-Museo Blasco Ibáñez; a Monòver, la Casa-Museo Azorín; a Beneixama, el Museu Poeta Pastor; a Oriola, la Fundación Cultural Miguel Hernández…
Tots aquests espais, gestionats per entitats públiques (ajuntaments, universitats…), privades (fundacions, associacions…) o d’una manera mixta, tenen com a principal finalitat mantenir la memòria i difondre la figura i obra dels escriptors més il·lustres. I deia que ens agrada anar perquè aquestes fotografies, retalls, objectes, manuscrits… que veiem ens ajuden a copsar una mica més la vida i l’obra de l’escriptor. A entendre detalls d’aquell llibre que tant ens va marcar, d’un personatge que ens va fascinar, d’un poema que ens va emocionar o d’aquell assaig que ens va fer plantejar-nos tants interrogants. Però és que, a més, les cases museus també acompleixen altres finalitats, com ara potenciar el turisme, donar a conéixer el poble natal de l’escriptor, facilitar l’obra a estudiosos i investigadors i acollir l’alumnat de centres educatius mitjançant tallers i animacions culturals.
Els valencians tenim una llarga nòmina d’escriptors i escriptores que han lloat i lloen la nostra llengua i són mereixedors de tindre la seua casa museu. Alguns, com he dit adés, ja la tenen i tot gràcies a l’acord entre diferents entitats. És veritat que algunes han costat déu i ajuda, com passà amb l’Espai Joan Fuster de Sueca, que tardà 25 anys a inaugurar-se des que faltà l’escriptor (per cert, tinc la satisfacció d’haver col·laborat en la realització dels tallers didàctics, conjuntament amb els professors i escriptors Francesc X. Blay, Vicent Brotons i Salvador Ortells).
Doncs bé, a la comarca de l’Alcoià, concretament a Castalla, va nàixer Enric Valor i Vives, un escriptor que ja seria hora que tingués la seua casa museu. Un dels nostres grans homenots, un escriptor complet, força conegut i dels més llegits i estimats per la població escolar. Així, si estudiem una mica la seua obra, ens trobarem un Valor rondallaire: “La major part de les rondalles que recorde de quan era menut me les contà una jove criada que teníem a casa. Anys després a partir d’aquells esquemes argumentals vaig encetar les primeres publicacions del que avui és el conjunt de les Rondalles valencianes”; un Valor gramàtic i lingüista: “Vaig començar a impartir cursos en Lo Rat Penat, amb Carles Salvador. De tota aquesta tasca, feta en unes condicions ben difícils durant la postguerra, sorgí la necessitat de dotar-nos d’uns materials bàsics i així naix la meua obra gramatical”; també un Valor novel·lista: “La meua vocació era escriure novel·les […] però els de la meua generació hem tingut tanta mala sort […] He escrit prou, sí, però no tant com haguera volgut. A vegades pense: que poques novel·les em va deixar escriure Franco”, i també un Valor compromés amb la llengua i la societat: “No he pogut mai entendre eixos que abandonen la llengua en un intent de semblar més cultes. Potser, fins i tot, una gent relativament culta, però en el fons molt acomplexada i ridícula”, “Jo estime molt el nom ‘valencià’ però hem de saber que amb aqueix nom ens estem referint a una de les millors variants del català”, “Cal treballar tant encara per la pau, per la justícia, per salvar la nostra nació […] voldria veure com s’arregla el món, saber com seria un món més feliç”.
Heus ací un escriptor amb majúscules: narrador, gramàtic, lexicògraf, articulista… i, a més a més, amb un clar compromís per dignificar la nostra llengua i cultura. Heus ací Enric Valor i Vives, un valencià de socarrell que dedicà part de la seua vida a recollir i donar forma a un bon grapat de contarelles i rondalles de la cultura popular. Si no haguera sigut per ell els nostres alumnes no en gaudirien amb les aventures d’Esclafamuntanyes; no coneixerien personatges com Peret, Nabet o el rei Astoret; no sabrien qui és Joan Ratot; no en riurien amb ‘El dimoni fumador’ i amb tantes altres històries de corbs, dimonis banyuts, animetes, gegants i prínceps valents. Per tot plegat, clama al cel que a hores d’ara, 18 anys després del seu traspàs, l’autor de les Rondalles valencianes no tinga encara la seua casa museu, el seu espai on tothom puga anar-hi. Després de l’experiència en l’Espai Joan Fuster, les entitats públiques, digueu-li Ajuntament, Diputació, Conselleria d’Educació i Cultura, Universitat… haurien d’haver aprés alguna cosa. Senyors i senyores, polítics que governeu en aquestes institucions, milers de xiquets i xiquetes i de valencians i valencianes, tots plegats gent de Valor, us preguntem: quan tindrem la Casa Museu Enric Valor?
