Quarta part
“Imbècil”, va pensar Màrius a dir-li però es va xafar la llengua alhora que va prémer les dents. Llavors va posar el cos ben dret de braços plegats.
—No cal que et poses així —va dir ella que li va captar els gestos—. Vas ser tu qui va començar amb els regals.
—El meu treball és cosa meua. Tu no n’has de fer res…
Els dos van callar uns segons; ella se li va acostar i va inclinar el cos. Tot seguit ell va seguir:
—Sí, però de totes maneres no ve d’ací. No, perquè digues el que digues, jo sí que t’estime.
Màrius li va regalar un altre anell amb la condició que sempre el portara posat. Mentre ella el besava, va notar que els estaven mirant i gaudia que els companys d’empresa l’envejaren.
—Com em retindràs quan em canse dels regals? —va preguntar amb rialleta de malícia matussera.
Tot seguit el clàxon de l’autocaravana del gros li interromp les memòries.
—Vinga, Màrius, que per fi ens toca.
—Ja vaig, ja vaig, cony! —diu en Màrius endormiscat.
El cap li fa mal com si recordar tantes coses li haguera donat una pallissa. Prem el volant amb força i engega el vehicle la qual cosa li fa vindre una sensació d’alleujament. Avança uns metres, l’atura i es prepara per a ensenyar el passaport en regla i l’assegurança d’assistència en viatges i per a omplir formularis a altres finestretes. Les oficines i despatxos eren esquelètics, amb una cadira, una taula i para de comptar. Al cap d’una miqueta, va a una altra oficina a canviar euros. Un soldat inspecciona per dins l’autocaravana per saber si porta immigrants xinesos.
—M’han sobrat cigars, en porte tres cartons —li diu el gros amb un altre cigar a la mà.
—Ací deuen ser més barats —li comenta Màrius—. Vinga, som-hi, que engeguen.
Per fi, marxen i s’endinsen per carreteres algunes de les quals semblen camins de carros. Al migdia s’aturen per menjar prop d’un llac d’Ucraïna.
Si vol oblidar Dolors, podria haver-se’n anat més lluny…
Continuarà…
