La notícia ha saltat aquesta setmana: als malalts valencians que els bomben! Els metges i personal sanitari que exerceix al País Valencià resta exempt de saber valencià. Ep!: «estamos en España y punto». El castellà sí que per collons l’han de parlar. Els metges espanyols i espanyolitzats —vegeu!— són tan curtets que no poden articular paraula en valencià. Si més no, així ho creu la consellera Bravo, una altra, tan curteta ella, incapaç d’expressar-se en valencià, tot i ser del Ràfol de Salem. Es veu que haver estat vocal del Consejo General del Poder Judicial la inhibeix de saber la llengua del seu poble. I els metges, «por ser vos quien sois», a passejar ignorància pels hospitals. Que lluny estem d’aquell país de metges insignes com Arnau de Vilanova, Jaume Roig, Joan de Bònia, Ferrer Torrella, Jaume Quintà, Lluís Dalmau, Pere Pintor i Lluís Alcanyís. Aquest darrer —ostres!— cremat per la Inquisició espanyola, el tribunal excepcional de l’època, antecessor de l’Audiencia Nacional de hui, del país que tant admira la Bravo, la Barceló, el Puig i resta d’espanyolíssims «sociates» que bavegen per una València exempta del requisit —un dret del poble valencià— de saber valencià.
Hui és una d’aqueixes avinenteses en què hom no pot evitar la indignació. Ja em direu: el govern valencià, per molt regional que siga, distingeix entre ciutadans de primera i de segona i a mi —a mi i als parlants de valencià com jo— em degrada a la categoria secundària, la prescindible. Ja puc estar morint-me, que qualsevol individu de la sanitat pública em podrà enviar a pastar fang si parle valencià. Ep!: no és broma i el problema existeix més enllà dels casos que sovintegen periòdicament a les pàgines de Diari La Veu. Aquesta setmana passada la «progre» Gabriela Bravo ha fet una declaració preocupant. Bravo exerceix el càrrec, de nom tan histriònicament pompós, de consellera de Justícia, Administracions Públiques, Reformes Democràtiques i Llibertats Públiques, i —és vox populi— comparteix alguna cosa més que govern amb Ximo «el Morellà». Només us diré que la dona del Morellà, a causa d’això, l’ha fet fora de casa. Diu la Bravo, tan propera al Ximo, que «l’exigència del requisit mai ha d’entrar en col·lisió amb el dret a la salut i, per tant, si aquesta exigència produeix una disfunció en el funcionament del sector públic sanitari, prioritzarem sempre el servei públic sobre l’exigència de la capacitació». De la capacitació en valencià, és clar, que l’espanyol és obligat, o el parles o no treballes. Xe, i el meu dret a la salut? Personalment, em produeix un gran neguit cada vegada que vaig al metge, que no el trie jo, i el facultatiu corresponent que em toca a l’atzar em posa cara de pòquer cada vegada que comence a articular paraula. Ostres, com és possible tant de tararot amb el títol de medicina? És un problema que, òbviament, les conselleres Bravo i Barceló (la de la també pomposament dita Sanitat Universal i Salut Pública) no tenen. Elles, però, són ciutadanes de primera divisió, s’expressen en la lengua companyera del imperio, la una perquè hace más fino i l’altra perquè té butla per a no parlar-la per ser de Saix. Ah!: i als de Compromís, a la vista està, els la sua, la clòtxina o la cigala. El servei públic a «les persones» no arriba als valencians. Ostres! Els valencians hem sigut degradats a la categoria de no persones i —vaja!— no passa res. Els compromiseros més tranquils que un pont. En política el que compta —eh Oltra i Morera?— és on asseure la gropa, la resta és prescindible, fins i tot un dret tan bàsic com el dels valencians a ser atesos en el nostre idioma al nostre país.
I així anem, cap arrere, com els crancs. Si aquests que ara governen ens han de traure de la ferum valencianòfoba (PP, C’s, blaverada diversa) instal·lada al país, apanyats estem. Jo, si m’ho permeteu, els recomanaria el Regiment preservatiu i curatiu de la pestilència, del metge xativí Lluís Alcanyís, editada en 1490. L’home sabia de què parlava, que de pestes, a València, n’hi ha hagut moltes, les del bacil Yersinia pestis, el terror de l’home medieval, i la mental, la pesta blava, la que afecta tot cretí autòcton del vell Regne que no té res al món que puga enorgullir-lo i es refugia, com a darrer recurs, en la nació per imposició. La del bacil no pogué acabar amb la vida d’Alcanyís, l’altra, però, el condemnà a la foguera.
El metge Lluís Alcanyís
La família d’Alcanyís era de Xàtiva, lloc on fins a 1391 florí una important comunitat hebrea, la segona més populosa del Regne darrere de la del cap i casal. A partir dels pogroms de 1391 —atenció!, importats d’Espanya— tots cristians; bé, més aïna quasi cristians, perquè l’escapulari d’haver estat jueus practicants, per molt sincera que arribàs a ser la conversió, els supervivents i descendents de les matances no se’l pogueren traure de sobre mai. La medicina, tradicionalment, havia estat cosa de jueus. Esdevinguts conversos, continuaren destacant com a metges («físics» deien aleshores), i tan valencians com podien ser-ho els cristians «vells» o l’encara poderosa comunitat musulmana que habitava gran part dels camps valencians i que continuava perseverant en la seua fe ancestral. A Xàtiva, on abans de 1391 existí una escola de medicina per a jueus, sorgiren metges de la vàlua de Lluís Alcanyís, Ferrer Torrella i Pere Pintor, tots tres descendents de conversos, amb noms i cognoms ara ben cristians, tan diferents als d’abans de la conversió forçada de 1391, com Samuel ben-Menasseh, xativí també metge que serví a la cort del rei Pere III «el Cerimoniós». El gran pogrom de 1391 s’inicià a Sevilla el 6 de juny, s’expandí ràpidament per tota Castellà i arribà al Regne dels valencians en juliol (el dia 6 era assaltada la jueria de València). Després de tal sotrac, els practicants del judaisme restaren reduïts a la mínima expressió, fins a ser foragitats definitivament dels regnes governats per Ferran d’Aragó i Isabel de Castella en 1492.
La família Alcanyís fou una de les que sobrevisqué al carnatge de Xàtiva. A partir d’aleshores, condemnats a oblidar —si més no, públicament— tota connexió amb el passat, fins i tot en l’onomàstica. Els conversos adoptaren llinatges cristians (Alcanyís, Pintor, Torrella) i la vida continuà; bé, continuava si tenien la sort que no els importunaven, la qual cosa esdevingué missió quasi impossible quan féu aparició la terrorífica Inquisició espanyola —importada de Castella— al País Valencià en 1482.
L’avi de Lluís Alcanyís era Jaume, un mercader xativí que degué presenciar les violències de juliol de 1391. La família optà per la conversió al cristianisme i ell contragué matrimoni a les primeries del segle XV amb Blanca, també conversa o d’origen convers. Fruit d’aquesta unió foren Isabel, Constança, Jaume (notari), Guillem (seder) i Joan (sastre). Jaume, el pare de Lluís, fou la persona del llinatge que més rellevància obtingué. Sabem que Lluís tingué una germana de nom Violant i un germà que li deien Bernat. Lluís nasqué —se suposa— a la capital de la Costera cap al 1440. És possible que aprengués les beceroles de l’ofici mèdic a la mateixa Xàtiva, abans de marxar a cursar els estudis de medicina a Lleida o Montpeller, on eren els estudis generals als que acudien majoritàriament els aspirants a metge dels Països Catalans, i obtenir el títol de magister in artibus et in medicina. El «màster o doctorat», que aleshores no es regalava a polítics barruts com fan ara i era tremendament exigent. No qualsevol mindundi podia assolir la categoria de metge. Això de l’exempció del «valencià», de moment no s’estilava. A més a més, per a ser metge calia dominar el llatí, la llengua de la ciència i no hi havia cap beneit de conseller (o consellera) que s’atrevís a dir que el «requisit del llatí entràs en col·lisió amb el dret a la salut». Si no sabies llatí en el segle XV restaves incapacitat immediatament per a exercir la professió, així com si s’era tan burro de no saber valencià. Vaja! A la València del segle XV era impossible. Acabats els estudis, Lluís Alcanyís s’establí a la capital valenciana, on ja era en 1467. A l’any següent tenim documentat el pagament dels serveis que prestà a l’advocat Pere Belluga, i en 1469 fou nomenat metge de l’infant Ferran, rei de Sicília des de l’any anterior per donació del seu pare i hereu a la Corona catalanoaragonesa, el futur rei «Catòlic». Era un metge, doncs, reconegudíssim i enrere, perquè a ningú li preocupava, quedava la seua condició de descendent de conversos. En 1477 assistí a un personatge de pes polític tan important com el mestre racional de la ciutat Guillem Saera. Mestre racional o —diguem-ne— conseller d’hisenda, però un conseller d’hisenda de debò, no un pelacanyes sociata sí bwana als senyorets de Madrid com hi ha ara.
L’escola valenciana de cirurgia
Lluís Alcanyís es convertí en examinador de metges a València des de 1467. També fou examinador un altre insigne metge i literat, Jaume Roig, l’autor de l’Espill. Ep!: s’aplicava el requisit lingüístic rigorosament, com és obvi. Si algú venia amb castellanades estil consellera Bravo o compromiseros abaixant-se els calçons, se li enviava ras i curt a Castella, que a València no hi pintava res.
Jaume I havia atorgat a la ciutat de València la potestat d’ensenyar arts, dret i medicina, però en 1300, amb l’obertura de l’Estudi General (Universitat) de Lleida, s’acabà aquest privilegi. En 1373, a partir de l’aparició dels estudis generals de Perpinyà (1349) i Osca (1354), València recuperà la capacitat d’impartir les disciplines universitàries, però l’enfrontament amb el bisbe Jaume d’Aragó alentiren la constitució de l’Estudi de medicina, que consta que existia en 1402. No obstant això, aquest primer estudi no tingué continuïtat i no és fins a 1462, per reivindicació dels barbers, que el Consell creà un aula de cirurgia, per a la qual nomenà el metge Lluís Dalmau, que començà les seues classes el 18 d’octubre de 1462. En aquesta Escola de Cirurgia impartiren docència els metges Ferrer Torrella (pare de Gaspar Torrella, metge del papa Alexandre VI), Pere Pintor i Lluís Alcanyís, tots tres xativins establerts a la capital del Regne i amb arrels converses. Els metges hi impartien classe durant un any i anaven alternant-se en la funció. Alcanyís hi fou nomenat mestre lector en 1469, 1472 i 1487. Altres metges que impartiren docència a l’Escola foren Francesc Borrell, Dionís Cervera i Jaume Quintà. També hi donà classe Joan de Bònia, valencià, a qui l’arxiver barceloní Pere Miquel Carbonell descriu com «el primer dels astròlegs i matemàtics de l’època». Atenció!: diu això d’ell a l’opuscle De viris illustribus catalanis, («Sobre homes il·lustres catalans») escrit en 1476. Bònia, un valencià, un geni de les matemàtiques, i català. Al segle XV no hi havia dubte, per a un senyor de Barcelona i també per a un de València: València era Catalunya. Hui dia, perduda la vergonya i fins i tot la decència, hi ha qui es capfica en qüestionar-ho i àdhuc negar-ho. Ximples! Volen ser espanyols perquè —com deia Cánovas del Castillo— «no pueden ser otra cosa», com els metges aqueixos de pa sucat amb oli, aclamats per la consellera Bravo, tan burros i tan enzes que són incapaços d’entendre el valencià.
Lluís Alcanyís fou un metge cirurgià destacadíssim a la València del segle XV; home respectat i literat, que participà, amb una composició, al certamen poètic de 1474 convocat pel virrei de València i mestre de Montesa Lluís Despuig. Quina època aquella!: el virrei, home del país, convocant premis poètics en la llengua del país. Ara compareu-lo —quina diferència!— amb el borinot que fa hui dia de Delegado del Gobierno de la Carpetovetònia a València, el tal Fulgencio, que el valencià li la sua (un altre paio sense requisit), i un inútil incapaç d’assegurar les llibertats públiques (l’extrema dreta espanyolista campa al seu aire a València i el tio ni s’immuta). La composició d’Alcanyís, juntament amb les de la resta de participants foren recopilades a les Trobes en llaors de nostra dona Santa Maria, el primer llibre en català imprès, i el segon de la Península Ibèrica, només superat pel Sinodal d’Aguilafuente, imprès a Segòvia en 1472. I a les Trobes Alcanyís mostra una afecció pública al culte marià («E més que sou, vera Mare de Déu, / si com no pot ésser millor, natura»), la qual cosa de res no li serví quan la Inquisició espanyola aparegué en escena.
Escriure de medicina en valencià
En 1489 una epidèmia de pesta procedent de Castella —la del bacil maligne— afectà València des del mes de novembre de 1489 fins a mitjans de 1490. La pesta fou especialment virulenta i tingué conseqüències a la història de la literatura: assolà el convent de la Trinitat i provocà la mort de l’abadessa sor Isabel de Villena, l’autora de la Vita Christi, en català, que seria publicada en 1490 per la seua successora Aldonça de Montsoriu. A València, el metge xativí hi restà al peu del canó lluitant contra la malaltia. Fruit de la seua experiència, escrigué un llibre amb indicacions per prevenir i guarir la terrible malaltia, el Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència, un dels primers llibres de medicina impresos en llengua catalana. El llibre fou imprès en 1490 a la impremta de Nicolau Spindeler i s’inicia amb una advocació a Jesucrist: Iesus michi adiutor in omnibus. Comença així:
«Mirant natura humana sotmesa a tants innumerables perills e casos mortals, no he vist de totes les causes de morir ninguna més trista, més aguda e més cruel que aquesta epidèmia, que així prestament e amagada per nostres membres principals devalla, segons que per diverses experiències se comprova, mortificant les obres del cor, cervell e fetge, en tal grau, que l’ànima, no tenint disposició complida de instruments, necessàriament lo desempara.»
A metges i metgesses sense requisit, incloses les conselleres Bravo i Barceló, els la bufarà el que diga Alcanyis: habla en valenciano, etziben, i amb això tenen butla per a maltractar i ignorar el poble al qual deuen hipocràticament servir. Ells i elles exerceixen a terra devastada per la pestilència, la que acabà amb veus preclares com sor Isabel de Villena, flagell ara reconvertit en obsessió a fer dels valencians un poble alienat, mut en la parla pàtria, agenollat a la vèrbola perdonavides de l’Espanya fatxenda, inquisitorial, colonialista i glotòfaga. És la mateixa Espanya, tot salvant la distància en el temps, que imposà en època d’Alcanyís la pesta de la Inquisició, que en 1482 fou introduïda al Regne lliure dels valencians perquè deixàs de ser lliure.
La Inquisició espanyola fou brutal i actuà como a instrument de castellanització, tèbiament en els inicis, descaradament amb l’arribada del nou segle. Abans del llibre d’Alcanyís, Joan Vilar havia traduït del llatí al català el Tractat de l’epidèmia e de pestilència (Barcelona, 1475) del portuguès i metge del rei de França Vasco de Taranta, que s’avançà a la traducció castellana de 1494. No era un cas aïllat quan els inicis de la impremta. Fins a l’arribada del segle XVI el català demostrà una gran vitalitat en les edicions de textos literaris i científics. En concret, en medicina, es publicava més en català que en qualsevol altra llengua de la Península: tractats de pesta, regiments de sanitat, tractats de manescalia, filosofia natural, astronomia i astrologia, aritmètica, receptaris de cuina i, sobretot, tractats de cirurgia, amb text i comentaris, com la Lectura sobre lo tractat segon del reverent mestre Guido, lo qual tracta d’apostemes en general, traducció del francès al català d’Antoni Amiguet (Barcelona, 1501).
En 1501, per butlla d’Alexandre VI (el xativenc Roderic de Borja), fou ratificada la constitució l’Estudi General de València, que funcionava des de 1498. El consum de llibres augmentà. Hi havia negoci en la impressió de llibres en català. Aleshores no hi havia cap setciències com el postfranquista Adolfo Suárez (el del nom de l’aeroport de Madrid), amb el morro de dir que no es podia ensenyar química nuclear en basc i en català (declaracions a Paris-Match en 1976). Això passava l’any després del de la mort del dictador Franco i ara en el 2018, quaranta-dos anys després, encara hi ha metges —amb el beneplàcit del Consell autoproclamat del Botànic— que no volen aprendre valencià. Ostres, que els agarra diarrea si ho fan! Espanya, a la vista està, és irreformable.
Físic de prestigi
Lluís Alcanyís assolí un gran prestigi professional. Es convertí en el metge mediàtic, de moda, a la València de finals del XV, una cosa així com el Dr. Cavadas de l’època. Des de 1469, com ja he assenyalat més amunt, era metge de l’infant Ferran, des de 1479 rei Ferran II, a qui atenia quan era requerit, com en 1498, en què s’absentà de València per a anar a atendre a la muller del rei, la reina Isabel de Castella.
Des de 1478, Alcanyís tenia el privilegi de procedir a la dissecció de cadàvers i en 1490 es convertí en «dessospitador de ferides de la ciutat de València i el seu terme», és a dir, era el pèrit mèdic a la Cort del Justícia Criminal. En 1491 fou designat metge de l’Hospital dels Innocents.
En 1498 es constituí la «cadira» (càtedra) de medicina i cirurgia de l’Estudi General, que recaigué en Lluís Alcanyís. L’ensenyament de la medicina estava constituïda, en un primer moment, per una sola «cadira», que s’amplià a dues en 1500. La segona «cadira» fou adjudicada a Salvador Abril. I com a catedràtic «lo reverend mestre en arts o medecina mestre Loýs Alcanyiç» romangué fins que començaren els seus problemes amb la Inquisició.
Lluís Alcanyís es casà dues vegades amb dones d’origen judeoconvers. De la primera dona tingué dos fills. Vidu, tornà a casar-se cap a 1470 amb Elionor Esparça i visqueren al carrer de la Taverna del Gall, envoltats de famílies converses ben inserides en la burgesia valenciana. Els Alcanyís eren una família benestant, de l’elit ciutadana, amb propietats, diners i criats que cuidaven de casa: dos mossos, dues criades, dues esclaves (una d’elles d’origen rus), un esclau negre i una dida, a més de l’educador per a les filles i fill, que en total se succeïren tres. Home, doncs, poderós i ben relacionat, qui podia pensar en la seua dissort?
Problemes amb la Inquisició
Lluís Alcanyís i Elionor Esparça tingueren quatre filles (Violant, Aldonça, Jerònima i Àngela) i un fill, Francesc, nascut cap a 1477 i que continuà la carrera mèdica del seu pare. A partir de 1482, per decisió reial (ai el Ferran II!), la Inquisició tradicional, la pontifícia de sempre, es fusionà amb la nova Inquisició «espanyola» de nomenament reial. Ferran II aspirava a ser rei de fet i de dret de Castella i ja en 1475, signà la Concòrdia de Segòvia, que relegava els seus regnes patrimonials a un segon pla en benefici de Castella en la futura Monarquia.
La reina Isabel era una reina —diguem-ne— ultra a consciència, una dona que evitava el bany i la higiene personal per no semblar una jueva o sarraïna. Ferran, al llit, la defugia, encara que hagué de copular amb ella per servei a l’estat. Per al plaer, però, se’n buscava unes altres, d’amistançades: les catalanes Aldonça Roig d’Ivorra i Joana Nicolau, la basca Toda de Larrea, etc. En 1477, Isabel i Ferran a Sevilla, reberen el dominicà ultra fra Alonso de Ojeda, prior del convent de San Pablo. El tio era una antisemita com la copa d’un pi i convencé la reina que els cristians nous de jueu continuaven, en secret, afectes al judaisme. «¡Eso es intolerable», respongué la reina ultra, disposada a escabetxar tot cristià nou. Ferran, però, més prudent, demanà una segona opinió. L’arquebisbe de Sevilla Pedro González de Mendoza convocà una reunió de «doctes» eclesiàstics per tractar la qüestió, entre ells el miserable fra Tomás de Torquemada, confessor de la reina. Ja us podeu imaginar el resultat de la deliberació? Tots a la foguera! L’execrable Alemanya nacionalsocialista aprengué d’aquests paios. La reina de Castella, fanatitzada per l’opinió d’aquests individus, el seu confessor entre ells, demanà al papa Sixt IV la constitució d’una Inquisició per a Castella amb la finalitat de castigar els falsos conversos de jueu. Ferran, per la seua banda, es féu l’orni. I voilà!, el papa promulgà la butla Exigit sinceras devotionis affectus (1 de novembre de 1478). Inquisició i, a més a més, amb inquisidors sota el control directe de la reina. Apa, a socarrar jueus!
El papa insistia, per a Castella només, però al Ferran, finalment, li agafà el gustet al nou tribunal, amb tots els Llarena, Marchena i Lamela del moment, i l’exportà, tot i les protestes, als seus regnes patrimonials. Atenció!: els béns dels encausats passaven a disposició de la Corona. Ep!: ingressos extres que li venien la mar de bé al Ferran. Sixt IV, en un principi, es negà a ampliar la Inquisició castellana a Aragó i els Països Catalans, però ja sabeu, amb diners Sant Pere canta, i el 17 d’octubre de 1483 consentí que l’Inquisidor general de Castella ho fóra també de la Corona de catalans i aragonesos.
Era decisió del rei i, així, a aguantar-se. Les diòcesis valencianes s’hagueren d’adaptar a la nova situació, encara que, d’antuvi, de manera moderada. Tot i això, començaren a tocar-los els testets als Esparça. El pare d’Elionor havia mort, però la mare Aldonça fou condemnada, i el seu oncle Manuel, que havia fugit quan començaren els problemes, fou relaxat en estàtua (cremat en efígie). A l’oncle Lluís el deixaren tranquil quan abonà les nou mil lliures —una fortuna!— a canvi d’anul·lar la confiscació de les propietats familiars. Elionor, filla de qui era, de sobte, es veié empaitada, i amb ella el seu marit. Siga com vulga, decidí acollir-se a un edicte de gràcia pel qual podia confessar sense incórrer en pèrdua de béns. Ho féu: confessà, el 7 d’abril de 1483, que per inducció de la seua àvia, feia el dejuni del perdó, que el dissabte, dia de festa setmanal per als jueus, no feia faena, i que menjava pa alís en temps de la Pasqua dels jueus. Ah! I important, que si el seu home, mossèn Alcanyís, li ho veia fer-ho, la recriminava. Ja veieu quines culpes. Fou absolta, però la confessió serví per a incriminar ella i el seu marit en el futur.
Condemnat a la foguera
Més o menys, els Alcanyís foren capejant la tempesta. Altrament, l’origen convers de Lluís podia ser aprofitat pels seus rivals, o enemics de la professió. A la Universitat hi ha molta coltellada i la «cadira» i posició de Lluís Alcanyís era envejada i ambicionada per metges no tan capaços i sense cap mena d’escrúpol. En 1500 fou descoberta a València una sinagoga clandestina, a casa de Miquel Vives, el cosí de Joan Lluís Vives (l’humanista). La batuda resultant afectà tota l’elit conversa de la ciutat. A partir d’aleshores les denúncies a la Inquisició es multiplicaren i el populatxo, enervat per clergues fanàtics, exigia càstigs exemplars. La «cacera de bruixes» amargà per sempre la vida valenciana. El que pogué, com els Vives, fugiren. Lluís Alcanyís, però, mai no considerà aqueixa possibilitat. Era un metge reconegut, havia servit personalment al rei i fins i tot a la reina de Castella, s’havia distingit en la lluita contra la pesta en 1489-1490, gaudia de la «cadira» universitària. Ell era de família conversa, sí, el seu besàvia havia estat jueu, a Xàtiva, però ell era un catòlic exemplar, que composava versos a la Mare de Déu, i que renyava la seua muller si, per hàbits familiars, incorria en alguna acció suspecta de judaisme. No li valgué de res: hi havia testimonis que també a ell l’incriminaven en les pràctiques «judaiques» d’Elionor Esparça. El 13 de febrer de 1504 el fiscal inquisitorial presentà davant del tribunal la clamosa insumatio o petició de presó per a Elionor Esparça i el seu marit Lluís Alcanyís. El 22 de febrer tots dos ingressaren en presó.
A partir d’ací, un simulacre de procés. Ja estaven condemnats: hi havia diners a arreplegar en forma de confiscacions i —ai llas!— la Universitat no mogué un dit per salvar a l’insigne metge; més aïna contribuí a condemnar-lo. Ai l’enveja! L’altre catedràtic de medicina, Salvador Abril, anhelava la posició i càrrecs d’Alcanyís, que aconseguí amb la caiguda en desgràcia d’aquest. Abril fou un delator de la Inquisició, que li pagà intervenint perquè ell fóra el nou «dessospitador de ferides de la ciutat de València i el seu terme». Fins i tot sabem d’un altre cirurgià, castellà, Juan de Sangüesa, amb domicili a la plaça dels Alls, que esperava traure profit de la desgràcia d’Alcanyís: l’acusà de degollar l’aviram a l’estil judaic.
L’advocat del matrimoni Alcanyís, Joan Ardiles, s’esforçà a desmuntar les acusacions falses, però fou debades. La confessió en el passat era suficient per al tribunal, de castellanots com Justo de San Sebastián, per a incriminar Elionor Esparça com a negativa i relapsa, amb la pena de relaxació al braç secular perquè acabara al braser. Així s’esdevingué: el 19 de setembre de 1505, a l’acte de fe celebrat a la plaça dels Apòstol, fou llegida la sentència condemnatòria contra Elionor Esparça, que aqueix mateix dia fou socarrimada. Poc després, destrossat per la tortura, el metge Lluís Alcanyís confessà el que li demanaven els torturadors i corregué la mateixa sort que la seua desgraciada muller.
Passat el temps, a priori, sembla que s’ha rescabalat la seua memòria. Hi ha un hospital i un carrer a Xàtiva amb el seu nom, un carrer a Sueca i també una fundació universitària de la UV. En aparença sí, és recordat, en la realitat, però, ja veieu, la llengua d’Alcanyís continua menyspreada i ignorada a dretcient per metges de moral tan esbiaixada com la dels citats Juan de Sangüesa i Salvador Abril. Recordeu el cas de la ginecòloga del centre de salut Joan Llorens de València, a qui li molesta que els pacients parlen valencià. Li molesta que parlem i que siguem valencians, com a l’inquisidor Justo de San Sebastián, racista de l’Espanya profunda, li emprenyava la sola ascendència jueva d’una persona. Passen els anys, les dècades, els segles i continuen imposant la seua llengua, la seua «justícia» depravada i la seua mala llet, o com diu —cínica— la Sra. Bravo: «prioritzarem sempre el servei públic sobre l’exigència de la capacitació». I el servei públic, Bravo i companyia, el prioritzaríeu sobre l’exigència de parlar en castellà?
