Benvolgut Josep:
Em dol que estigues com m’han dit que estàs. No hauríem de viure sense memòria ni dignitat, i abans que totes dues t’abandonen, com tu m’abandonares a mi, gose escriure. Escriure’t per dir-te que la culpa, la vergonya, la impotència, l’orgull i la por han conviscut amb el desig, l’alegria i les ganes de dir-te: torna!, abraça’m!, oblidem-ho tot!, recordem-ho tot!
Mai he deixat d’imaginar un dia de cada dia sentint el teu cos vora meua, i la veu, i el canyell, i la cintura… cada racó per on vaig passar la mà, amb cada dit lliscant, per prendre mida de la camisa de lli de casa, del jupetí de vellut, del calçó de ‘negrilla’ i de la jupa de seda del color dels gínjols. Tot ho havia de cosir.
Mai he deixat d’odiar les males llengües i les mans amigues que m’apartaren de l’única peça de tela que volia cosir i brodar, la que era per a tu. Vaig haver de canviar les falles pels bous. Vaig haver de fugir del poble, de les mentides i de la teua covardia. He viatjat i treballat per a les millors quadrilles en les millors places de bous del món. De la seda del foc, a la seda de la mort.
Cosir m’allunyà de l’única cosa que volia respirar, la teua olor d’home net, dret i fet. Encara ara, des d’Arlés, sent el fregar de la seda contra el teu cos i les meues mans. Encara note el pessic, el mos i el didal, just a la punteta dels dits. Encara, ara, l’olor que em desespera s’assembla a la teua, d’home net i ferm, acabat d’eixir de l’aigua i la terra.
Les meues mans només poden fer i refer les costures que tanquen les dues galtes d’un cul, ferm i menut que s’enfila cap una esquena arrodonida i acollidora. Vaig heretar de ma mare l’habilitat per a tallar, on posava la tisora creixia el patró. Cosir pantalons no tenia secret per a les meues mans, encertava tall i vora a la primera.
Va ser casualitat que el teu cos vinguera a parar a les meues mans de vint anys. Proves, talls i dits maldestres per a la passió, emocionats, i indecisos. Cada volant desfilat de la camisa, cada mançaneta, cada cinta, cada cordó, cada camal, i cada puny, convertits en sospir perdut, sexe robat, pell erisada. Passió, pecat, i seda convertida en espart. L’espart del dolor.
Tot es va saber. Tot es va desfer. Tot es va oblidar. Tot, estimat Josep, es pot recordar. Cuida’t i recorda com ens vam estimar entre botons i fils, abans que la malaltia et torne a allunyar de mi. Per sempre.
Arlés, 19 de març de 1995
Rosa Roig
