Setmana del pont de la Constitució, ideal per a fer una escapada, qui pot; el dia 6, a Alacant, la politiqueria autòctona de tot pelatge es reuní, el del perruquí oficiant de summe sacerdot, en l’enèsim aquelarre espanyolista per a victorejar la pertinença a l’estat dels «lladres que entraren per Almansa». Vaja! I no passa res. Entre qui entre, a València no hi ha mancat, històricament, el caragirat que li faça la gara-gara. En 1812 tocà fer-li la rosca al mariscal francès Suchet i, de debò, hi hagué els que arribaren a pensar que millor ser francesos que espanyols.
Deia Cánovas del Castillo, el factòtum de la Restauració borbònica de 1874, que «son españoles los que no pueden ser otra cosa». Ostres! Tenia raó el tio. Posats a triar, ja veieu l’estampida de territoris que s’ha succeït d’allò que deien «el Imperio en el que nunca se pone el sol». La frase és original d’un frarot espanyolot del segle XVI, la qual li l’etzibà a l’emperador Carles V i, vegeu!, féu fortuna. Eh! A dia de hui els espanyols encara commemoren com a festa nacional el dia en què, per a desgràcia dels que hi vivien, posaren els seus peus a Amèrica. Després, ja veieu, quan pogueren desfer-se del domini carpetovetònic, els enviaren a pastar fang, els americans als espanyols. A Europa també, que no debades els espanyols a Maastricht (la ciutat del cèlebre tractat de creació de la Unió Europea), la convertiren en Mastrique, com a Ontinyent en Onteniente, però els neerlandesos —xe!— s’independitzaren i adéu Mastrique, com algun dia seria bo liquidar definitivament els Onteniente, Bocairente, Luchente, Castellón i Crevillente.
El Regne de València, com el Limburg de Maastricht, patí les conseqüències de coincidir el seu príncep amb el rei dels espanyols. Flandes, però, estava massa lluny i d’aquí que costàs massa posar «una pica en Flandes» (vet ací l’origen de l’expressió). A València, però, resultava molt més barat i fàcil posar la pica espanyola, l’a por ellos oé de l’època, i d’aquí ve que encara els valencians continuem atribolats per les modes, els capteniments i les manies dels veïns de ponent. En fi, tot es redueix a circumstàncies històriques, que holandesos i americans saberen aprofitar, i que ací el menfotisme autòcton ha convertit amb el pas del temps en agenollament pervers als amos de Madrid que resideixen a la Zarzuela i la Moncloa, com ben visible quedà el proppassat dijous, amb el hierofanta Puig oficiant el sàbat a la sacrosantíssima «indisoluble», «patria común e indivisible».
València 1808-1812
En 1808-1812, però, de «indisoluble» i «patria común e indivisible» res de res. Espanya, encara no oficialment dita així, era una olla de grills. En 1808, els Borbons Carles IV i el seu fill Ferran VII havien renunciat a la corona a favor de l’emperador francès Napoleó, que havia disposat que el seu germà Josep fóra el beneficiari de l’abdicació borbònica. Madrid s’aixecà contra els francesos (el 2 de maig), però la revolta fou aixafada. En definitiva, el Consell de Castella i les altes jerarquies de l’Estat havien reconegut Josep I com a rei.
Els espanyols, els estrictes i els perifèrics que es pensaven que ho eren, restaren en estat de xoc. Hi hagué esvalotament generalitzat, també a València, on els que manaven no sabien què fer. Bé, ells volien manar, continuar manifassejant, i punt. Xe, com els d’ara. Té igual senyera amb taca blava, rosa o beis; comunitat, associació o aplec, el cas és mantenir la gropa a la poltrona, enchufar els amigachos, i traure benefici de l’erari públic. Un pobre palleter illetrat, a la plaça del Mercat, havia declarat la guerra a Napoleó i s’enfurismà contra els venedors de paper segellat al crit de Visca Fernando VII i muiren els traïdors! Visca Ferran VII? Bé, l’home què en sabia. Un altre esvalotat era un frare franciscà natural de Monòver, Joan Rico li deien, el qual enaltí els ànims. Finalment, es constituí el 25 de maig una Junta Suprema de Govern del Regne de València. Poca broma, València, siga com vulga, s’havia independitzat de Madrid. Sí, de la Madrid napoleònica, però Madrid, que Napoleó era el legítim posseïdor de la corona, perquè així havia estat reconegut pel Consell de Castella. I Madrid envià un exèrcit de piolins contra València, piolins francesos sí, però piolins per Espanya, la nova Espanya que Napoleó somniava. El lloctinent de Napoleó a Madrid, el mariscal Murat, envià al seu subaltern Bon-Adrien Jeannot de Moncey amb un exèrcit de huit mil homes contra València. Vencé els valencians (un exèrcit improvisat) a les Cabrelles de Bunyol i a Quart, però no pogué prendre la ciutat, que resistí.
I ai els valencians! Després de la retirada de Moncey a algú se li ocorregué que calia coordinar-se amb les altres juntes sorgides en altres territoris i crear —una nueva gloria a España— una Junta Central. Adéu a la independència. Una altra oportunitat perduda i, així, mentre els valencians feien els moniatos, els americans aprofitaven l’avinentesa per a començar a despullar-se del domini espanyol. Atenció! Això que us dic és cert. La Junta Suprema de Govern del Regne de València es constituí en entitat sobirana, capaç de gestionar una aliança de tu a tu amb Anglaterra. Ara bé: a València s’establí un govern revolucionari d’ineptes, estil prucés, que acabà amb la paciència dels valencians. Bé, què fem, fem foc o fugim? Doncs, mireu, ni chicha ni llimona, que el brigadier Josep Caro i Sureda, un mallorquí de família valenciana que es féu amb el control de la situació, no estigué a l’alçada de les circumstàncies i, a més a més, esdevingué un ninot a les ordres de la Junta Central, l’espanyola. Entre altres bestieses, per ordres espanyoles, el capità general Caro desmuntà l’altar gòtic d’argent de la catedral —vaja l’espolià— per a convertir-lo en moneda per als espanyols. Apa, banyuts i a pagar el beure! I després, sí, molta història amb l’infrafinançament. El problema, ara i en els temps de Caro, és i era Espanya.
A Espanya es constituí la Regència que convocà les Corts de Cadis. Josep I s’havia consolidat al tron i el 5 de març de 1810 el general Louis-Gabriel Suchet arribà per primera vegada davant les portes de València. La gent estava fins al pirri del Caro dels collons. Fins i tot molestava al govern de Cadis, que intentà destituir-lo infructuosament. Suchet esperà davant València una insurrecció. Ja us ho dic: la gent —com diríem ara— no suportava els patrioteros estil Caro, embolcallats en la bandera per a dissimular els seus vicis i les seues mancances. Ep! Ja els havien guipat. Però no sabem que fou pitjor, si el remei o la malaltia. El tio «Vox» del Caro fou substituït pels «constitucionalistes» Bassecourt primer i després per O’Donnell i Traggia; i torna-li amb les glorias a España. És en aquest moment quan la Regència de Cadis envia a València el general Joaquín Blake (Blake el destructor), que caigué com una plaga sobre València. Si Suchet no arriba a temps destrueix tota València. Vaja, un vàndal calçat i vestit! Aquest generalot espanyol, natural de Màlaga, fou el responsable de l’enderrocament del palau reial de València.
El mariscal Suchet
El lionès Louis-Gabriel Suchet era un dels generals més capaços de Napoleó. La seua carrera militar la inicià en 1791 a la Garde nationale, milícia dels revolucionaris francesos. Quan l’inici de la primera campanya napoleònica a Itàlia (1796) era tinent coronel de l’Armée (exèrcit). Des de 1799 general de divisió, en 1808 és enviat a la Península Ibèrica convertint-se en el cap de l’Armée d’Aragon, que venç l’exèrcit de la Regència de Cadis a Saragossa (1809) i pren Lleida, Tortosa i Tarragona. Arran d’aquestes victòries, Napoleó l’eleva a la dignitat de mariscal de l’Imperi el 8 de juliol de 1811. El 28 d’octubre de 1811 derrotà l’exèrcit del capità general Blake a Puçol, la qual cosa li obrí l’accés directe a València. A la ciutat aleshores hi trobem els fanàtics, atiats per clergues ultracatòlics que odiaven tota influència francesa, i la resta, que suportava estoicament la fi de l’exèrcit de l’espanyol Blake. La Junta Suprema de Govern s’havia transformat en una sucursalista, del govern de Cadis, Junta de Defensa, que plegà veles i marxà a Albaida, mentre que l’arquebisbe Joaquim Company (natural de Penàguila), fugí a Gandia.
Blake, tot i la derrota de Puçol, encara tragué pit, i l’artilleria de Suchet bombardejà València el 7 de gener de 1812. Els projectils impactaren sobre el palau arquebisbal i l’edifici de la universitat, que patiren greus desperfectes. Ja n’hi havia prou. Finalment, València capitulà dos dies després del bombardeig.
Suchet era un home que s’havia caracteritzat per la creació a les zones ocupades d’una administració eficaç, racional, que permetia la pacificació del país i l’acceptació dels administrats. Vet ací els seus èxits a Aragó i que ara traslladava a València. En entrar a la ciutat proclamà Le temps de l’anarchie est déjà fini! («El temps de l’anarquia ja s’ha acabat!»). Suchet sempre parlava en francès i la resta assentia. Com el castellà, llengua romànica, el discurs era entenedor per a qui anava adreçat, l’elit ciutadana propietària, la qual aprofità per a fer els seus primers passos en la llengua de l’Encyclopédie. Qui sap si acabaven annexionats a l’Imperi francès, com ho havia estat el Principat català, unit a França el 26 de gener d’aqueix mateix mes. Sí, Napoleó pretenia portar les fronteres del seu Imperi fins a l’Ebre i qui sap si potser més enllà. De moment, però, només la Catalogne stricte, la qual era regida pel general Augereau. Napoleó feia i desfeia a Europa com li venia en gana i, de moment, la seua Grand Armée s’havia mantingut invencible. Encara, al gener de 1812, no havia ensopegat amb Rússia.
La València de Suchet
Imagineu-vos l’abans i el després de Suchet a València. Abans l’Espanya «de charanga y pandereta, cerrado y sacristía, devota de Frascuelo y de María», després una València cosmopolita, moderna, allunyada de l’obscurantisme de sagristia. La València de Suchet reprengué l’activitat teatral i celebrà sorollosament les festes de Carnaval de 1812, amb mascarades i balls, mentre l’elit aristocràtica i burgesa es reunia al voltant del mariscal i la mariscala al palau de Cervelló, convertit en l’epicentre de la moda i el glamour. En setembre fou celebrada amb solemnitat i després gatzara generalitzada l’entrada de Napoleó a Moscou. L’esposa de Suchet, Honorine Anthoine de Saint-Joseph, «la mariscala» per als valencians, marcava tendència amb els modelets moda imperi, imitada per les aristòcrates i burgeses autòctones, i també per les plebees. L’arquebisbe, tornat de Gandia, estava escandalitzat i s’empipava en les seues homilies. En una pastoral, en el castellà de l’Església obscurantista, bramava empipat com un mico: «se ven entrar en los templos a las mujeres con los brazos desnudos y mostrándose poco religiosas». Xe, con los brazos desnudos, com la Rita Hayworth en Gilda, que tant escandalitzà els clergues del franquisme. La societat estava desbocada assimilant els nous costums i, val a dir-ho, resulta que l’ocupació francesa no resultava tan roïna com l’havien pintada.
Suchet, sobretot, procurà guanyar-se la classe dirigent de la ciutat, i els aristòcrates i els burgesos se’l cregueren: loi et autorité proclamava, contra un poble capricieux, érigé en sanglant despote. Ostres, la Punset hagués arribat a l’eretisme sentint llengua de grandeur, tan cosmopolita i no gens aldeana. L’elit valenciana s’afrancesà, fins i tot els de la Junta de Defensa i Govern del Regne de València, que d’Albaida havia fugit a Alacant, l’única ciutat del Regne que restava en mans no franceses. Una vegada allà es preguntaren, «què fem ací?» I algú contestà: «el moniato». Ras i curt, es dissolgueren. En la declaració de dissolució digueren que es dissolien «reconociendo que persistir en el sistema que había seguido hasta ahora, era servir a los ingleses y sacrificar a su patria». Tothom volia anar a les festasses de la mariscala. Suchet, molt pillo ell, no pretenia fer cap revolució. Fidel a la seua manera de fer, havia pactat amb les forces vives el manteniment dels senyorius i dels privilegis.
Napoleó investí Suchet com a duc de l’Albufera, atorgant-se l’emperador drets de sobirania, malgrat el seu germà, un titella, que qui sap que hagués passat si hagués reeixit. Ara bé: al poble d’espardenya, si més no, a una part ben important, no li acabava de fer gràcia la presència dels francesos. Per a ell Suchet era el «duc de les fotges», mentre que Josep I era simplement el Rei Pepet. El poble no s’apujà al carro de la francofília i al llarg del país —parle del País dels valencians— hi ha qui s’uní a les guerrilles, les més importants les de Josep Romeu el saguntí, que caigué en una emboscada al Sot de Xera i fou executat, i la de Ascenci Nebot, que actuà als Ports. Però entre el poble hi havia de tot: els reialistes, o partidaris de Ferran VII, que, en definitiva significava que lluitaven per la ideologia de «total fava igual estic que estava», i els altres que, entre espanyols i francesos, si els donaven a triar, potser es quedaven amb els segons. Ep! I no eren pocs, i a València ciutat cada vegada més.
València afrancesada
En teoria, València i el seu Regne s’havien integrat a l’Espanya de Josep I Bonaparte. Això en teoria. Josep I no estava en disposició de decidir res. El govern de Josep I havia ideat fins i tot una nova divisió d’Espanya en prefectures, projecte elaborat per l’enginyer mexicà —nouhispà deien aleshores— José María Lanz. El País Valencià fou trinxat en dos prefectures a imitació dels departaments francesos: Boques de l’Ebre, Guadalaviar Baix, Cap de la Nau i Segura. La proposta no reeixí. Napoleó pretenia annexionar-se el Principat català i també pensà fer el mateix amb l’Aragó, Navarra i Guipúscoa. L’Espanya resultant, si triomfava Napoleó, seria el resultant de les despulles de la Corona dels descendents de Felip V.
França atreia aleshores i vet ací la raó dels afrancesats. Penseu que a la monarquia borbònica encara actuava la Inquisició i estava sotmesa encara a l’absolutisme obscurantista heretat de l’època dels Habsburg. No era, doncs, un futur —diguem-ne— prometedor el que oferia. Entre els afrancesats espanyols que arribaren a la València de Suchet estava el dramaturg Leandro Fernández de Moratín. No era debades que era a València, ciutat on tornaven a sovintejar els espectacles teatrals i les comèdies de gust burgès. A València estant, Moratín compongué una Oda al nuevo plantío de árboles con que se han adornado los paseos públicos de Valencia, de orden del Excmo. Sr. Duque de Albufera (1813). I és que l’administració de Suchet, encapçalada pel corregidor Vallejo, es caracteritzà per la plantada d’arbres i la creació de jardins. Gràcies a això gaudim hui del jardí del Real o Vivers. Altrament, la Universitat tornà a les seues activitats docents i es restablí l’Acadèmia de Sant Carles. El recull d’obres d’art dels convents suprimits, encarregada per Suchet, posà les bases del futur Museu de Belles Arts.
Suchet evacua València
Com a conseqüència de la derrota francesa a la batalla dels Arapiles (22 de juliol de 1812), Josep I abandonà Madrid i s’establí a València, on arribà el 31 d’agost. A València s’establí fins al 16 d’octubre, residint al palau del comte de Parcent, al carrer de Santa Teresa, hui desaparegut. Encara pogué tornar a Madrid. La tranquil·litat de València, governada per Suchet, contrastava amb l’espectacle desolador que oferia la Castella enfonsada per la guerra. Els valencians ho sabien i cada vegada era major l’adhesió al seu duc de l’Albufera. No obstant això, la guerra continuà, amb els anglesos i portuguesos al costat de les forces de la Regència de Cadis que, en teoria, lluitaven pel restabliment de Ferran VII al tron. Després de la desfeta de la Grand Armée a Rússia, les victòries napoleòniques es convertiren en una successió de derrotes. La derrota francesa a Vitòria, el 5 de juliol de 1813, significà l’estocada definitiva a la presència francesa a la Península. Suchet decidí desemparar València i retirar-se. Evacuà la ciutat amb tota la tranquil·litat del món i fou substituït per un govern provisional dirigit el marquès de Dues Aigües. Si per la nova Junta municipal hagués sigut, Suchet mai no hagués marxat. Però, en fi, la guerra. Suchet deixà escrit a les seues memòries, quan descriu la sortida de València: «La disciplina més estricta i una benvolença recíproca, distingiren el capteniment de les tropes franceses i dels habitants del país. Mai durant la marxa no calgué disparar ni un sol fusell, ni tampoc no fou insultat cap soldat reressagat o solitari». Marxaven els francesos, i ara què? S’acabà la moda estil imperi, el glamour, el teatre…
Quan arribaren els espanyols, comandats pel mariscal Pedro Villacampa, el 13 de juliol de 1813, l’acollida de les autoritats valencianes fou freda, inclòs el clergat, que ja s’havia acostumat a veure les dones amb els braços nus a les esglésies, no els féu ni cas. Villacampa escrigué: «Si bien el pueblo y estado medio manifestara en sus demostracions de cuánto son capaces sus almas generosas, ni un recurso, ni una gratificación, ni un solo refresco para las tropas ha merecido de las autoridades, que no se presentaron en cuerpo, ni de la dels clero, harto reservado en circunstancias que no debiera serlo». Vaja, ja s’imaginaven el que venia! Villacampa, liberal, acabaria represaliat per Ferran VII. I els valencians haurien de viure sota la bota absolutista del general Javier de Elío. Fins i tot tornà la Inquisició i València es convertí en el lloc on fou ajusticiada la darrera víctima de tan execrable tribunal, el mestre Gaietà Ripoll, executat perquè «no impartia doctrina cristiana», el 31 de juliol de 1826. En definitiva, molts degueren pensar aleshores, millor francesos que espanyols!
