Es coneixien des de sempre, eren del mateix poble, fins i tot es queien bé, però mai hi havien posat esment un en l’altre. Potser no havien parlat mai, només algunes salutacions cordials pel carrer. Sabien algunes coses un de l’altre per terceres persones, però no hi tenien cap relació. Les seues vides havien transcorregut paral·leles, “diferents” i distants.
Darrerament havien coincidit en alguns llocs, perquè eren d’una edat, gustos i ideologia…, semblants, cadascú amb els seus amics i un dia, de sobte, es miraren, s’hi fixaren detingudament l’un amb l’altre. Casualment, les seues mirades es van trobar i aleshores abaixaren la vista i dissimularen. Foren unes mirades fugisseres i després tots dos es varen ignorar.
La vegada següent que coincidiren, les seues mirades tornaren a trobar-se diverses vegades i acabaren fent-se un somriure lleu i abaixant la mirada tímidament.
Més tard ella, semblà adonar-se de l’atenció amb què ell l’esguardava i s’enrojolà una miqueta. Ell tornà a somriure i apartà de nou la vista.
Sense adonar-se’n deixaren de prestar atenció al grup on eren i seguiren trobant-se les mirades com si estigueren atretes per un imant. El temps, per moments, pareixia deixar d’existir i després tornaven a la realitat. Els seus ulls es mostraven càlids i dolços i s’esguardaven amb una mirada de sorpresa i torbació.
Aquest breu coqueteig va exercir sobre ells un efecte clarament revitalitzador i cada vegada que eixien, de seguida els venia al cap la possibilitat de veure’s i això els alegrava i excitava, el cor s’accelerava només de pensar-hi. Aquesta possibilitat es convertí un al·licient per eixir i els feia anar amb la il·lusió secreta del fet que potser es veurien.
Cada vegada que es tornaven a veure es miraven i s’hi recreaven una mica. Es feien un petit somriure que els servia per a confirmar que n’estaven pendents un de l’altre i començà, entre ells, una mena de codi secret de gestos que els servia per a mostrar la seua alegria de veure’s i l’avorriment o l’actitud del moment, cadascú amb els seus.
No s’adreçaven paraula, però una comunicació màgica semblava haver-los enllaçat…, i així, el que va començar com un joc de mirades, s’amplià a somriures i gestos amb els quals formaren com una mena de llenguatge secret que només ells entenien. Amb les mirades es parlaven, es comunicaven, s’ho deien quasi tot, s’entenien i no havien parlat mai.
Així anava passat el temps i seguien veient-se, molt de tant en tant, sempre de lluny i sense cap mena de contacte i continuant amb els gestos i somriures còmplices.
Aquest joc innocent es convertí en una necessitat vital, ja no hi podien viure sense aquestes xicotetes mostres de…
Un dia ella, després de les mirades dolces i gestos habituals, el sorprengué mirant-li les cames, que tenia encreuades, ella s’adonà que l’esguardava amb insistència i dissimuladament, talment com si volgués provocar-lo, es va aixecar una mica més el vestit, desencreuà les cames, les obrí una mica i les tornà a creuar. Ell se’n quedà sorprès, somrigué i alcà la vista. No va ser un acte obscè ni provocatiu, més aviat va ser un acte simpàtic, juganer o entremaliat sense segones intencions i ell així ho entengué. Li recordà l’escena de Sharon Stone a la pel·lícula Instinto bàsico. Ella es va adonar de la seua sorpresa i també va somriure, fins i tot s’enrojolà.
I així anava passant el temps fins que un dia, casualment, es trobaren al servei del lloc on eren i en veure’s un enfront de l’altre, els ulls es creuaren i es quedaren tots dos paralitzats, sense respiració. El cor se’ls accelerà tant que tenien por que un a l’altre sentiren els seus batecs. No sabien què dir-se i el so de la veu d’ell, firme i sensual la tragué a ella d’aquell atordiment momentani que li havia produït la seua presència. Es creuaren unes paraules de cortesia, somrigueren i seguiren cadascú el seu camí.
El que sentiren fou inexplicable i a partir d’aleshores tots dos sabien que a les seues vides alguna cosa havia canviat. Ja no eren els mateixos. En ells anava creixent un anhel de veure’s, de trobar-se i mantenir aquesta mena de conversa insignificant amb gestos i somriures, una mena de complicitat que ja no era insignificant sinó que s’estava convertint en alguna cosa més important.
Sense adonar-se’n, sense voler-ho, sense reconèixer-ho, s’estaven enamorant i cada vegada creixia el deler de veure’s i cada dia es necessitaven més. Havien de prendre alguna mesura, no es podien limitar a certes trobades atzaroses. El temps sense veure’s se’ls feia llarg, feixuc i insuportable. Una rutina nova desassossegada començava a reemplaçar la rutina antiga i tranquil·la.
Per això, la vegada següent, que es trobaren de nou al bany, ja no va ser casualitat sinó una trobada intencionada que no pogueren reprimir cap dels dos. En veure’s, primer s’intercanviaren unes frases trivials i forçades, però de seguida les paraules fluïren entre ells. Tenien ganes de parlar-se, de contar-se coses, de posar en paraules el que s’havien manifestat amb mirades i gestos però com que no era el moment, ni el lloc adient, s’intercanviaren els telèfons per a poder-hi contactar.
A partir d’aleshores estigueren pendents del telèfon i cada vegada que sonava el cor se’ls accelerava pensant i desitjant que fora ell, que fora ella…
Finalment ell s’hi decidí i connectà, ella l’esperava ansiosa i després de parlar una estona, expressaren el desig de veure’s i concertaren una cita per trobar-se en un lloc discret.
Tots dos n’eren conscients que començaven una etapa nova a la seua vida i la raó intentava posar fre als seus sentiments i, estos desbocats, desobeïen amb fermesa i creixien sense contenció (o amb una mica de contenció).
No sabien què els depararia el futur, però no volien renunciar saber-ho. Volien experimentar, arriscar-se i dur endavant aquella història que feia poc havia començat. El destí havia fet que les seues vides es creuaren per alguna raó. Així que decidiren posar en pràctica les frases “Arrisca’t, no et quedes amb les ganes” o “Mai deixes passat una oportunitat que et faça feliç, encara que als altres no els agrade”.
Des que quedaren ja no podien pensar en res més. Havien construït en la seua imaginació diverses reaccions de com seria la trobada. Què passaria en aquella desitjada trobada? Parlarien tímidament només o obririen el seus cors i es dirien tot el que sentien… que s’estimaven, que es desitjaven… Es besarien, s’abraçarien, farien l’amor… ? Hi havia tot un ventall de possibilitats, però segur que fora el que fora el que feren hi estarien en la glòria i voldrien repetir. Hi tornarien a quedar, segur!!!!
Gertru Grau
