Res ni és veritat ni mentida,
perquè depèn del mirall
amb què hom mira la vida.
Una gran veritat, aquesta,
de filosofia i de moral.
Per a tots res no és igual,
ni tothom hi va de festa:
uns mengen els millors trossos
i els altres rosseguen els ossos.
Aquesta és la trista història
de tota la història mundial
i per això les grans estafes
són un frau monumental
internacional i sense final.
N’he triades mitja dotzena,
que versaré a poc a poc,
veurem quina fa més pena
i quina dóna més joc.
Les versaré de dos en dos
i ho faré molt bel·licós
i a qui li pique…, ja té faena.
La primera és sobre Déu
i els encarregats dels resos,
perquè la gent sempre creu
que tot allò que no veu
i els paradisos promesos,
depenen de rectors i frares,
de pastors, monjos i lames,
rabins, ulemes, bruixots…,
que s’omplen els cistells
(bons són ells!).
Amb ídols, tòtems, tabús,
els dimonis, el ritual,
els pecats i les “dimònies”,
les estranyes cerimònies
i al remat amb tant d’abús,
que costen un dineral,
al poble ingenu i il·lús,
ells van arreglant-se el sac
sagrat, on tot hi cap.
La segona són els banquers,
o l’estafa dels diners,
el que diem el capital.
Un “mecanisme” infernal
que usa dels nostres doblers,
estic parlant de la banca,
que crea crisis i les tanca,
segons el que més els convé,
que arruïnen els humils
i fins i tot els fan malbé,
i fan més rics els amics.
Un negoci brut i obscè,
d’homes sense cor i inics,
que més que el govern
fent-lo ballar al seu gust.
El sistema és molt injust
i això si que és l’infern.
La setmana que ve,
Parlarem d’Estats i partits.
No us ho perdeu, perquè
va de lladres, malparits
i de gent de bona fe
però amb caps enterbolits.
