Vacances ja. Qui ho havia de dir aquell 1 de setembre de fa 11 mesos en què m’enfrontava a un nou curs i a una nova vida! Una vida escurçada. Una existència amb un tros soterrat un 13 d’agost al cementeri d’Alacant, a unes poques passes de la tomba de Miguel Hernández. Vacances ja! –dic–. Les primeres que enfronte amb plena consciència que una part important de la meua insignificant història jau segellada darrere una làpida de marbre negre. Un ramellet de records i de secrets vetlats ara pel ritme suau d’un epitafi que ell mateix es va escriure: “Gaudeixes en despertar-te un altre dia amb ella a prop i tèbia i les muntanyes seques del teu país petit. Sols amb això pots endevinar el cel. La teua companya i el teu país. Què més desitges?”.
I què desitge jo, la companya tèbia de dolç despertar? Ho pensava ara fa uns dies mentre endreçava el meu despatx de la universitat per tancar-lo. Llançava papers a la brossa, revisava treballs d’alumnes de fa alguns cursos, en mirava les notes, m’hi fixava en els noms i provava de posar-los cara –tinc una memòria prodigiosa– quan, de sobte, després d’un parell de colps ferms, la porta s’obrí de bat a bat i un home d’una cinquantena d’anys pronuncià el meu nom entre rialles. El repetia i reia. I tornava a repetir-lo sense apartar el ulls aiguamarina de la meua cara estupefacta. Al principi em vaig espantar una mica. No sabia ben bé qui era aquella persona que s’alegrava tant de veure’m i que sabia on trobar-me (miracles de les xarxes socials!). Era un home de mitjana edat, ja dic, si fa no fa com jo… Però aquells ulls, aquells ulls… Aquells ulls eren els pous marins d’un xic de 16 o 17 anys en què la jove aspirant a poeta que era jo quan en tenia 15 hauria volgut ofegar-se aquell estiu de fa mil anys. Dies de piscina, carreres amb bicicleta, nits de lluna plena i aquell joc… “Bes, atreviment o veritat?”, perfecta excusa per tastar tendres llavis novells. Gust d’orxata i gelat de maduixa a les llengües inexpertes encara. Tot se’ns vingué a sobre de sobte en aquella abraçada madura de dues persones amb la pell i l’ànima solcades per “aquelles coses de la vida”.
“Vaig saber que escrius llibres –em diu–. I que quedares viuda fa un any. Jo també…” Silenci. No sabria dir quant… Un minut només, potser, com si retérem homenatge als amors que hem perdut. S’adona que li mire fixament les mans de pell dura, els calls dels dits, les ungles d’home que treballa intensament. “Jo sóc obrer.” –M’informa–.
Aquell estiu la jove poeta i el xic d’ulls aiguamarina volien menjar-se el món i, ara, vist amb la perspectiva que dona el temps, m’adone que de poc no ens va que la vida se’ns engoleix als dos d’un mal tràngol. I de veres que em vénen ganes de riure. Deu ser pura histèria, perquè certament em sent ridícula de tan trista.
L’estranya aparició del meu vell amic, però, em fa veure amb claredat que aquells estius de gelats de maduixa, de tendres llengües i de secrets besos ja no han de tornar, i que l’estiu d’adéus mortals i porpra ja està passat i tampoc no pot tornar. Quede jo i potser, malgrat tot, algun dia despertaré i tornaré a veure un somriure a la vora del coixí; o qui sap si una mà amiga em durà de passeig vora el mar o per les muntanyes seques del meu –del nostre– país petit.
