VALÈNCIA. Els agricultors valencians produeixen el 2% de l’oli espanyol. Aproximadament, unes 27.000 tones que es cultiven en 90.000 hectàrees distribuïdes en zones d’interior, greument afectades pel despoblament. El que diferencia els conreus valencians dels andalusos és que mentre que al sud de l’Estat predomina el cultiu intensiu i súper intensiu en regadiu, a les comarques interiors valencianes predominen les explotacions tradicionals i menudes.
El que sí que tenen en comú els sectors valencià i andalús és la crisi que travessen, que, segons La Unió de Llauradors, ha fet caure un 37% els preus de l’oli respecte al que es pagava en origen els darrers anys. Tant és així que els agricultors estan veient-se obligats a vendre sota preu de cost.
Segons explica a Diari La Veu Hilari Jaime, responsable de la sectorial de l’Oli a la Unió de Llauradors, produir el verge extra costa aproximadament 3 euros per quilo i s’està venent en origen aproximadament a 2,10 euros per quilo. Jaime considera que aquest problema no és conjuntural, com al seu entendre es defensa des del Ministeri, sinó que és estructural.
Per al representant de la Unió una de les causes de la crisi de preus és l’augment de producció. “S’està plantant molt a Andalusia”, i tot allò que s’està sembrant són camps intensius que entren molt prompte en producció i al mercat, i, al parer de Jaime, no hi ha prou demanda per a absorbir l’augment d’oferta. De fet, l’agricultor explica que, normalment, entre campanya i campanya en tot l’Estat se solen quedar ‘d’enllaç’ aproximadament unes 300.000 tones de producte. Enguany, aquesta quantitat ha arribat a les 800.000.
Per a Jaime, el sector no està en crisi perquè, “a les grans extensions [com les andaluses], la crisi és relativa. Ho estan les explotacions tradicionals [com les valencianes]”. Això s’explica per les desigualtats a l’hora de rebre els ajudes del Programa de Desenvolupament Rural (PDR), inclòs en la PAC, que “perjudica els valencians”, explica.
Aquestes ajudes es donen segons la producció. A més producció per hectàrea, més fons. Això suposa, segons Jaime, que preus que poden ser acceptables per a les explotacions andaluses, que produeixen més per hectàrea, siguen ruïnosos per als valencians. Tal com detalla, mentre que al País Valencià els agricultors poden cobrar al voltant de 150 euros per hectàrea, a Andalusia el muntant pot arribar als 800 o 1.000 euros.
Distorsió del mercat
Per al representant de la Unió, el criteri d’adjudicació de les ajudes distorsiona el mercat perquè fa que unes explotacions siguen molt més rendibles que d’altres. Per això, des de La Unió demanen al Ministeri que canvie la manera d’atorgar els fons, tal com va els va demanar Brussel·les.
Així, explica que mentre que a Andalusia es poden guanyar diners amb aquestes ajudes, als agricultors valencians només els val per a cobrir costs. “I jo les factures les he de pagar igual”, lamenta Jaime. Aquesta situació, explica, ve heretada de l’època del ministre Miguel Arias Cañete, que va ignorar el requeriment de Brussel·les d’equiparar el volum d’ajudes a les hectàrees.
Així, els agricultors demanen al Ministeri i a la Conselleria d’Agricultura “que facen el que estiga en la seua mà”. En el cas de les autoritats valencianes exigeixen campanyes de difusió i foment del consum de l’oli autòcton i de les oliveres mil·lenàries, reconegudes per la FAO. D’altra banda, també demanen que al Pla de Desenvolupament Rural per al pròxim període 2021/2027 es contemple una ajuda específica per a l’olivar tradicional i de baix rendiment per la seua contribució ambiental i per a evitar el despoblament de les zones rurals, ja que és una important activitat econòmica en aquest àmbit.
Jaime considera que, “tenint en compte que el PDR és l’instrument de planificació en política de desenvolupament rural, no té molt de sentit que un cultiu com l’olivar, que compleix un paper fonamental en el medi rural valencià, estiga fora del mateix, i hauria d’implementar-se una partida”.
