Sembla que John Lennon va passar uns dies a Baia Domizia. Ho pense aquest vuit de desembre mentre Jan seu al meu costat i mira atent la mare davant de Marco i Sara. Tots els convidats som darrere dels nuvis, el temps ens ha concedit una treva i el sol, tebi, ens permet estar només amb els vestits, sense la necessitat de cap abric.
Amor e’l cor gentil son una cosa, comença dient Emanuela. El seu discurs continuarà amb Guinizzelli, fins arribar a Anna Karènina i Vronski. Ens fa una lliçó magistral sobre els grans amors de la literatura universal, l’escoltem atentament i oblidem de treure els mòbils i fer fotos o vídeos perquè siguen suport de la memòria. Tot seguit els recorda i ens recorda que l’amor és un treball quotidià, que cal lluitar de valent perquè no es consumisca.
Durant el banquet Jan no vol anar amb els altres xiquets a la sala menuda que els havien preparat perquè pogueren jugar tranquil·lament. És el seu primer matrimoni i supose que tot aquell moviment, les taules parades, el quartet de música, la piscina i la platja a tocar el meravellen. Mire, anant ara i adés darrere d’ell, la gent que se saluda, algun convidat que aprofita uns moments de soledat per fer-se una selfie i penjar-la corrents a les xarxes socials. Observe els grups de parents i amics que es fan fotografies, Luigi que passa i que de sobte li’n fa una a Jan. D’ací a uns mesos arribarà l’àlbum de Luigi i Maria, apareixerem en primers plans o potser en un racó, de lluny, mentre li explicava a Jan que no podíem banyar-nos en la piscina perquè feia massa fred. D’ací a uns anys potser els tres germans ajuntaran els àlbums i veuran els xiquets que s’han fet homes, les parelles que ja no ho són, l’aparició i creixement dels fills.
Arriba la nit, Jan dorm, esgotat, i repassem en les xarxes socials la jornada. Els més tradicionals han penjat les fotos a Facebook; els més joves, a Instagram. Mentre mire les fotos, ensopegue amb una que ha fet l’amic Alessio. Tres stolpersteine al gueto jueu de Roma amb els noms de Giacomo Terracina, Enrica di Segni i Virginia Terracina. Trobe a internet una foto d’Enrica i Giacomo. Caminen per la vorera d’un carrer, ella, somrient, agafada del braç d’ell. On devien anar? D’on venien? Havia nascut ja Virginia? El 16 d’octubre els arrestaren, pocs mesos de vida devia tenir Virginia quan l’assassinaren. Després mataren Enrica, amb divuit anys només, i Giacomo els va sobreviure un altre any.
Continue imaginant els instants d’aquella fotografia d’Enrica i Giacomo, joves, immortals mentre caminen per un carrer que supose de Roma.
