El passat 14 d’octubre va morir a New Haven el crític i professor nord-americà Harold Bloom. Era un arxilector formidable l’obra més coneguda del qual va ser The Western Canon, traduïda al català en 1995 per l’editorial Columna amb el títol de El cànon occidental. Aquest volum colossal tenia per objectiu establir el pòdium dels millors escriptors de la nostra cultura exclusivament a partir de raons estètiques, és a dir, sense quotes per raons de gènere, raça, nacionalitat o qualsevol altre criteri extraliterari.
Recorde bé la lectura d’aquell gran llibre. Per les seues pàgines circulaven els grans entre els grans: Dante, Shakespeare, Cervantes, Montaigne, Tolstoi, Proust… (I la Bíblia, sempre la Bíblia, llegida, com ha de ser, amb ulls laics). Són conegudes les polèmiques que va mantindre Bloom amb vida contra els partidaris de “repartir” els mèrits literaris atenent a pautes multiculturals, sexuals (de gènere) o de qualsevol altre tipus. Bloom s’hi mantenia ferm: si la majoria dels escriptors excel·lents al llarg de la història havien estat hòmens de raça blanca d’Europa o d’Amèrica això no anava en demèrit dels negres, de les dones, o dels literats d’altres cultures. Simplement era un fet –producte, si es vol, de la cultura patriarcal, de l’etnocentrisme i de totes les calamitats que vinguen al cas.
Ara, amb els nous mots d’ordre políticament correctes, s’assegura sovint que en molts camps artístics hi ha per exemple dones genials que han estat ocultes entre els plecs dels segles i només és qüestió de (re)descobrir-les. Això, que pot ser cert en alguns casos, en general és una cosa una mica fantasiosa. Fins i tot podríem dir que resulta insultant per a les dones reals que, en diferents èpoques, han sabut traure les faves de l’olla contra vent i marea. Particularment, en la literatura catalana (que no sé si Bloom coneixia amb molta profunditat) en disposem d’alguns exemples ben remarcables. Al capdavall, no és Mercè Rodoreda la punta de llança de la novel·lística en la nostra llengua al segle XX? Res li va impedir conquistar aquest pòdium, que el va guanyar no per la seua condició sexual o pel seu estatus econòmic, sinó purament pel seu talent. I Isabel de Villena, en la literatura antiga, també es va fer un nom tot fent una rèplica feminista avant la lettre a la misogínia de L’Espill de Jaume Roig (si acceptem la suggestiva hipòtesi de Joan Fuster). La mirada genuïnament femenívola de la seua Vita Christi la va catapultar al lloc d’honor que fa molts anys que ocupa en la nostra literatura, com ha de ser.
Jo estic a favor de la igualtat total entre hòmens i dones i entre tots els habitants d’aquest dissortat planeta. Dic això perquè sempre hi ha lectors o lectores susceptibles que tendeixen a interpretar les coses amb unes ulleres molt fines o amb el morro una mica tort. Però crec que la faena d’un intel·lectual honest no és sumar-se a la manifestació més massiva que passa per davant de casa, ni surfejar al caliu de les idees dominants del seu temps. L’intel·lectual, si encara serveix per a alguna cosa (ai!), ha de lluitar pel matís, pels fets (en una època arravatadament fake), per la intel·ligència, pel dret a la contradicció (sic) i per alguna mena de sentit comú.
Harold Bloom era un intel·lectual amb molt de trellat, que sabia molt bé de què parlava. També degué cometre els seus errors, i tindria les seues manies, com tot el món, però encara ara se’l llegeix amb profit i amb plaer. Descanse en pau, doncs.
