VALÈNCIA. Centenars de nipons inunden les ciutats amb la seua inseparable càmera de fotos. Busquen una instantània realista, del monument o d’un posat familiar. Rere eixa icona occidentalitzada hi ha tota una contracultura de la fotografia japonesa els orígens de la qual cal trobar-los en els anys posteriors a la II Guerra Mundial al país del sol naixent.
Entre els anys 1957 i 1972 el Japó va viure una transformació radical del llenguatge fotogràfic gràcies a quatre generacions de fotògrafs alguns dels quals van formar part de l’Agència VIVO –inspirada en l’agència Magnum Photos– i altres –com Takuma Nakahira, Koji Taki, Takihiko Okada, Yutaka Takanashi i Daido Moriyama– van llançar la revista Provoke, una publicació que no va transcendir aleshores, però que, ara, 51 anys després, està considerada un símbol revolucionari de la fotografia.
Bombas Gens desmitifica la icona occidental del turista japonés amb càmera de fotos amb l’exposició La mirada de les coses. Fotografia japonesa entorn de Provoke, una mostra amb 481 peces fotogràfiques provinents de la col·lecció de la Fundació Per Amor a l’Art excepte unes poques imatges que han cedit el Museum of Yokohama Urban History i la Colección INELCOM Arte Contemporanio. Així, al Centre d’Art de Marxalenes es pot veure des del 22 de febrer del 2019 fins al 2 de febrer del 2020 la retrospectiva més gran que s’ha fet a Europa sobre la fotografia japonesa, que va canviar la manera de mirar la ciutat i el seu context social.
La Fundació Per Amor a l’Art va començar a adquirir fotografies japoneses el 2012, encara que “la idea no era fer una col·lecció d’art fotogràfic japonés”, va indicar aquest divendres el director de la col·lecció, Vicent Todolí. La institució que presideix Susana Lloret va començar adquirint fotos de Tomatsu i Moriyama i ara ho té pràcticament tot.
Fa sis anys, ni molts dels fotògrafs que integren el fons ni tan sols la revista Provoke eren un icona internacional. Era una publicació quasi desapercebuda i algunes de les imatges dels fotògrafs nipons més coneguts es mostraven als Estats Units de manera aïllada, sovint fora de context i, clar, “una obra d’art sola no significa res”, va repetir, com en altres ocasions, Vicent Todolí. El director artístic va encertar en el clau. Una foto va dur a una altra; després, a l’Agència VIVO, i, finalment, els tres números de la revista. “Hui seria impossible adquirir-la”, va reconéixer Todolí. A penes queden originals de les fotografies d’aquells anys i la cotització per les peces s’ha disparat, va apuntar el responsable artístic del fons. “Aquesta possibilitat de col·leccionisme en profunditat és el que ens fa diferents”, va destacar Todolí.
