Ernesto Laclau i Chantal Mouffe publicaren al 1985 un llibre que volia donar resposta als debats als qual s’enfrontava l’esquerra europea i la veritat és que després de la seua lectura he considerat que calia dir quelcom sobre el particular. Feia temps que havia escoltar parlar d’aquestos filòsofs o pensadors, especialment per la influència que han tingut sobre algunes noves opcions polítiques, com és el cas de Podemos, i que, d’altra banda, en prou dels papers que darrerament he llegit curiosament no son esmentats en la bibliografia.
Per si a algun lector o lectora li interessa el títol en castellà, tal com s’ha publicat és “Hegemonia i estratègia socialista” i porta com subtítol “Cap a una radicalització de la democràcia”; doncs bé, es tracta d’un paper dens, d’allò que podem qualificar com a “teòric” i aporta una visió crítica de diverses “veritats” de les esquerres i, també, aposta per una alternativa, per una nova esquerra: “la radicalització de la democràcia”. I què vol dir això?
Al pròleg podem llegir: l’anàlisi ens ha portat a redefinir el projecte socialista en termes d’una radicalització de la democràcia; o siga, com articulació de les lluites lliurades contra les diferents formes de subordinació, por motius de classe, gènere o raça, i d’aquelles liderades pels moviments ecologistes, antinuclears i anticonstitucionals. La democràcia radical i plural que proposem com l’objectiu d’una nova esquerra, s’ inscriu en la tradició del projecte polític “modern” formular a partir de la Il·lustració.
Moltes de les aportacions del text les hem constat amb la nostra pròpia experiència, com a resultat d’errades i de “veritats” absolutes que han fet fallida: la caiguda el mur al 1989 marcaria el fracàs de l’ortodòxia marxista i l’aparició dels anomenats nous paradigmes i moviments socials ens ha conduit a qüestionar els apriorismes que implicaven la considerada com a inevitable transformació basada en el mòbil econòmic de classe. La pluralitats de moviments contra la subordinació i per les igualtats, i la seua confluència com possibilitat, però, deuria també implicar, al meu parer, que la reivindicació de la Identitat com a poble subordinat, com som els valencians, és un component del nou bloc històric, tema aquest que normalment és oblidat per molta gent d’esquerra.
Coincidint amb Laclau i Mouffe, aquesta darrera persona és belga, he de manifestar que les lluites identitàries poden ser també de signe democràtic i radical i, de fet, tenim al davant el cas del Principat, on deixant al marge al seu estament polític dirigent hi ha un poble amb un sentiment majoritari que vol decidir i optar com a tal.
I què podem dir del valencianisme? Doncs que és variat o divers i que podria ser també un moviment social als termes a l’ús, o siga, com a part d’un projecte de radicalització democràtica, almenys així és com jo ho veig, o millor dit, com jo voldria.
