Els cavalls dominen arreu: l’interior i l’exterior, les altures i el bosc, la realitat i els somnis. Clars i eteris, purs, sembla que s’enlairen amb facilitat i volen, potser en cerca de la llibertat, potser per complir els desitjos insatisfets a la terra. A la paret de darrere de la jove asseguda, un cavall de fusta corona el seu cap i l’abundant cabellera castanya. “Jo sé que soc un cavall, mamà, per dins soc un cavall”. Al fons, emmarcat per una finestra amb cortinatges, una mena de teló d’escenari, l’altre costat de l’espill, un cavall -rèplica viva de l’anterior- galopa i s’endinsa en una arbreda. Al bell mig de la cambra quasi buida, una hiena de pelatge obscur i amb tres mamelles ben plenes, es dirigeix envers ella i s’atura, amb una pota elevada, i ens mira. Leonora Carrington, vestida amb pantalons de muntar blanquíssims i una jaqueta verda, allarga una mà a la bèstia i també ens contempla. En La Posada del Cavall de l’Alba. Autoretrat (1937-38), pintat als vint anys, trobem, doncs, la dualitat de la natura, el positiu i el negatiu, les presències benèfiques i les devoradores. “Quatre representacions d’una identitat múltiple, vista per fora i per dintre, ahir i avui, amb la seua consciència i el seu inconscient, amb un magistral poder d’expressivitat i de llibertat”, assenyala Milagros Ezquerro (“Leonora y Elena”, 2015). Una obra que es pot considerar surrealista, encara que d’una manera espontània i profunda, ja que llavors a penes si coneixia el grup d’artistes que li havia presentat Max Ernst.
