VALÈNCIA. El 25 de juliol del 2018, el Tribunal de Justícia Europeu va dictar una sentència que va fer esclatar la indignació de gran part de la comunitat científica d’arreu d’Europa. La nova legislació considerava que els mètodes d’edició genòmica d’última generació –com ho és l’eina CRISPR– s’han de regular de la mateixa manera que els processos d’enginyeria genètica convencionals –com els utilitzats per a crear organismes genèticament modificats (OGM), més coneguts com a “organismes transgènics”–. El motiu que ha fet saltar les alarmes dels laboratoris rau en el fet que aquesta realitat jurídica no està proveïda de fonament científic i situa Europa a la cua de la innovació científica, especialment a l’hora de complir els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU per a mitigar els efectes de l’escalfament global.
Un any després que el Parlament Europeu dictaminara la polèmica sentència, gran part de l’esfera científica es troba instal·lada en l’oposició a aquesta decisió jurídica. Un rebuig que es va generar des del primer moment i que s’ha manifestat en forma de diverses accions de protesta al llarg de la geografia europea des de llavors. La darrera, duta a terme el 25 de juliol, és la publicació d’una carta oberta signada per vora 120 centres de recerca i institucions científiques de tot Europa adreçada a les autoritats polítiques europees renovades recentment –inclòs el Consell Europeu, el nou Parlament Europeu i la propera Comissió Europea– que insta a reconsiderar-ne el veredicte.
La normativa europea vigent sobre transgènics –organismes que presenten al seu genoma una alteració impossible de produir-se de forma natural– es va aprovar el 2001 i es va dissenyar per a regular els animals i plantes modificades genèticament, en les quals s’havia inserit artificialment ADN d’altres espècies. Aquesta legislació va deixar fora del seu marc legal, per tant, les tècniques tradicionals de millora genòmica per tractar-se de tècniques que no compten amb la inserció d’ADN procedent d’altres espècies. Un exemple d’aquestes és la coneguda com “mutagènesi”, que consisteix a induir canvis puntuals en els gens de forma artificial mitjançant l’exposició d’aquests a radiacions o productes químics.
Des de 2001, però, els mètodes d’intervenció del genoma a escala molecular han evolucionat extraordinàriament. Hui dia hi ha mètodes que possibiliten alteracions subtils i controlades en els gens del propi organisme, com els que es produeixen espontàniament en la natura, però dirigits a causar un efecte concret desitjat, sense haver d’introduir-hi un fragment d’ADN d’altres espècies.
Un exemple diàfan d’aquestes tècniques són les eines d’edició genètica CRISPR (sigles en anglés de clustered regularly interspaced short palindromic repeats, “repeticions palindròmiques curtes agrupades i regularment espaiades”) o altres estratègies com les basades en nucleases modificades. Aquestes tecnologies són molt potents i s’empren en el quefer diari dels laboratoris d’arreu del món. Així, són ferramentes que desborden completament el panorama de l’enginyeria clàssica i deixen enrere moltes de les característiques que són objecte de la regulació de la directiva del 2001 de la Unió Europea.
