Després de la concentració davant les Corts el 21 de juliol de 2016 impulsada, com cada dijous llavors, per Escola Valenciana, reivindicant la implantació a totes les administracions del País, del requisit lingüístic per a la totalitat del funcionariat i les noves incorporacions, hi hagué a l’Aula Magna de la Nau de la UV, organitzada també per l’Escola, un debat amb cinc experts en drets lingüístics de diverses especialitats. Als dos actes reivindicatius hi vaig assistir de bon grat, com a cadascun dels molts organitzats sobre l’assumpte per l’Escola aleshores. Sandra Serrano, en nom de la federació, se n’ocupà d’informar de tots dos esdeveniments en un article publicat al Diari La Veu el 22 de juliol de 2016.
Hi participaren a la mesa Ferran Puchades, secretari de Justícia; el filòleg i sociòleg Vicent Pitarch; el professor de Ciències Polítiques de la UV Anselm Badoque; el psicòleg i educador social Karlos Bernabé, i el professor de Sociologia de la UV Rafa Xambó. Hi moderà el debat la periodista Reis Juan. De totes les valuoses opinions exposades a l’acte, em va causar impressió una expressada en aquest paràgraf lapidari, encertadament, pel professor Badoque: “Tota la política lingüística valenciana, llevat d’alguns àmbits educatius, es basa en el compromís i la voluntat personal, i no en l’obligació institucional de respectar els drets lingüístics dels ciutadans”
Transcorreguts quasi quatre anys d’allò, “Las Provincias”, diari valencià-no emeté el 24 de juny proppassat una entrevista realitzada a la consellera de Justícia Gabriela Bravo, competent en la matèria del nostre govern, de la qual hi sorgeix aquesta altra frase lapidària, en forma de fal·làcia suprema, contraposada a l’opinió de Badoque: D’entre una bona atenció sanitària i exigir el títol de valencià hi ha que garantir la salut del ciutadà”.Prova ben evident que a la pretesa “esquerra” governant, també es propaguen Fake News, en forma de globus sonda o, més aviat, això del valencianisme no s’ho creuen.
La frase és a un context i a una impressió que hi percep el periodista Burguera del rotatiu, resumida en aquesta altra ben eloqüent de l’entrevistador: “Acostumada a parlar d’assumptes judicials, no fuig dels temes més polítics, els quals escomet amb el frasejat de la jurista que és, i que no renúncia a ser-ho…” Es convindrà que la declaració de la senyora Bravo és d’una perversitat política manifesta, no tant per ella mateixa, sinó també per allò que s’intueix, deixa entreveure i no manifesta; com ara la suposada incapacitat, d’un llicenciat de medicina d’adquirir coneixement de valencià, una llengua romànica, per altra banda, prou comprensible i coincident amb la llengua oficial a l’estat. Cooficial amb la nostra, cal i convé recordar.
Podria dir-ne, quasi sense errar-ne, per la sapiència jurídica de la consellera, a aquesta, com a membre d’una institució autonòmica, se li suposa ser ben sabedora de l’obligació de respectar els drets lingüístics dels valencians, doncs és llicenciada en Dret i fiscal en excedència. No obstant això, la seua resposta no em sorprèn. L’opinió és coherent amb altres seues sobre el requisit expressades. En detalle, modestament, algunes comentant-les en diversos articles publicats des de 2016 ençà, en aquest diari, els quals podeu llegir al meu bloc, si vos ve de gust, sobretot per recordar i comprendre millor els diversos ajornaments innecessaris de presentar la nova llei de la Funció Pública a les Corts del País, on el requisit ha de contemplar-se.
Per tant, per què es comporta així la senyora Bravo? Al meu parer o no li agrada el valencià, cosa dubtosa, ja que és nadiua valenciana; o, d’altra banda, adopta convençuda la postura dels professionals de la sanitat, per la qual cosa també puc dubtar, perquè als juristes se’ls suposa esser rigorosos, però, a la vegada, imparcials. També potser que dels aspirants a un lloc de treball a la sanitat valenciana, pels motius que els fa nosa l’idioma, o per d’altres, no volen cap de requisit. O, allò que és pitjor: Adoptar per part de la conselleria la posició de les forces polítiques i socials de l’oposició, alguns sindicats inclosos, no solament d’ací, sinó de tot l’estat. Una contradicció incoherent, ja que, per exemple a Galícia, s’exigeix el requisit, governant enllà les gavines blaves. Si fos així, igualtat de drets pels espanyols? Per a quins, per a què?
La nosa s’albira també, en major o menor grau, a bona part dels sindicats, particularment al CSIF, el qual se’n oposa frontalment, i l’UGT i CCOO, en diferents graus. Tot plegat explicaria, presumptament, la demora, a la fi donar temps perquè hi hagen entrebancs, com més millor, inconscients o no, de conculcar drets dels usuaris contemplats en lleis establertes, proponent de destriar per resoldre el conflicte, entre el dret a una bona sanitat, i el dret lingüístic de l’usuari, quan tots dos drets, són absolutament compatibles.
Per refredar-li la memòria a la senyora Consellera, les llengües cooficials, el valencià, està contemplada la seua especial protecció en la Constitució, l’Estatut, la Llei d’Ús d’Ensenyament del valencià. També a l’apartat 1 de l’article 50 de la Llei 10/2014, que en parla del dret ciutadà a rebre la informació sanitària, en qualsevulla de les llengües on les hi haja cooficials, a destriar per l’usuari. Així mateix a l’apartat 4 de l’article 88 de la llei 10/20 del 9 de juliol de 2010. Al “Real Decreto Legislativo 5/2015 de 30-10, texto refundido de la Ley para el Estatuto básico del Empleo Público”.
Seria molt decebedor com ocorre en diversos col·lectius de funcionaris públics, inclosos els de medicina, que la condició de jurista de la senyora Bravo, la fes defensora d’interessos diferents als dels seus representats. És a dir dels de la ciutadania, a la qual es deu, beneficiaria conjuntament dels drets civil, entre els quals s’hi troba esser atès convenientment en la seua llengua, com diu el professor Badoque, enllà on la hi haja de cooficials, com ara el nostre cas. Més encara quan, la llengua, és en situació minoritzada i minoritzable, com demostren en xifres diverses plataformes que actuen en la seua defensa.
Algunes mostres de la feblesa de la llengua les demostra Plataforma per la llengua, perquè segons ella, l’ús del valencià cau 7 punts en 10 anys. Al 2007 el baròmetre de la Comunitat Valenciana indicava que el 35,1% dels ciutadans valencians,la parlava sempre o quasi sempre, la mostra de 2017 rebaixava la xifra 28,6%. En contrast l’ús del castellà a augmentat 10 punts, passant del 23,8% al 33,20% tot i que manifesten que no el parlen mai, però que l’entenen.
Respecte de l’àmbit sanitari el 77,10% dels pacients, utilitzaria la llengua pròpia si el personal sanitari començarà la conversa en ella. A Catalunya per exemple, on la llengua pròpia es més utilitzada, entre el 70% i 90% dels usuaris de la sanitat adeqüen la llengua, a la del personal sanitari tant si és en català com si és en castellà. Una mostra ben evident que l’usuari és en posició de feblesa respecte del funcionariat, ho recalça aquesta dada: S’indica que, en el supòsit que el funcionari encetara la conversa en català, el 77,1% de la població també o faria, mentrimentres que, si ho fes en castellà, el 88,7% també respondria en aquesta llengua. Una dada ben negativa respecte de l’ús de la llenguaa la sanitat del Principat, indica que, el catalanoparlants usen la seua llengua un 22,30% menys, amb els metges que amb la resta d’administracions.
Tornant ací al País, respecte les nostres dades s’indica que a la Universitat de València, oferirà durant el curs 2019-2020, almenys el 46% de les classes en valencià. Cal remarcar que el Pla d’Increment de la Docència en Valencià vigent de la UV, es proposa augmentar l’oferta cada any un escarransit 3%, arribant al 50%al 2022. Es a dir, encara som en mantetes, clar i curt.
Una altra dada ben significativa del risc gradual d’anihilament de la nostra llengua, indica que, la Generalitat Valenciana només utilitza el valencià en 12,3% de les comunicacions orals amb la ciutadania. Al 2016 la Direcció General de Política Lingüística, va enquestar el personal de l’Administració autonòmica, de la qual es va desprendre que, només el 45,90% del personal declarava estar capacitat per escriure en valencià, i només el 13,2% de la producció escrita de la Generalitat, es feia en la nostra llengua. Així mateix només el 57,3% del personal declarava estar capacitat per a parlar-la, i,tan sols es feien en ella, el 12,3% de les comunicacions orals de la Generalitat. Lògicament la capacitació en valencià que hauria d’ésser del 100%, és d’una feblesa patètica, doncs el castellà, l’altra llengua cooficial, és pel 100% de la ciutadania, entès, parlat i escrit.
Comptat i debatut, què ens vol dir ara la senyora consellera de Justícia Gabriela Bravo respecte l’idioma del País?. L’afaitem i li tallem el pèl tot rapat al zero? Per què hi disposant de legislació que ho empara, el dret dels valencià parlants no se n’equiparen als de l’altra llengua cooficial al nostre territori? Que ho entrebanque el trifachito formaria part de la coherència amb el seu ideari, però que ho fes un govern progressista i valencianista, està fora de tota lògica!. O no tant, tal vegada la igualtat davant la llei, l’hem d’interpretar perquè s’impose com a deure d’igualtat, una única llengua a un estat?.
Amigues i amics: Versos d’Estellés. S’acosten, com aquell que diu, els sopars de la seua nit. Millor dit: de totes les nits dels dies de l’any, hi havent algun llibre seu damunt de la tauleta. “Treballe amb molt d’amor un idoma que em serà molt censurat de vegades. Ho pense, ho sé, i no em puc aturar, car he de dir coses molt necessàries per al futur de l’idioma que empre. Vindrà un jorn que ho reconeixeran. Em buscaran, però, no em trobaran. Llavors diran, però, en vers: Quina pena!
