La revista El Temps ve publicant des de fa unes setmanes uns fascicles titulats “Retorn a la romanitat”. Es tracta d’una recreació de l’itinerari que va seguir la Via Augusta des dels Pirineus en avall. A mi m’han encarregat d’ocupar-me literàriament de la part del País Valencià.
Documentant-me per a aquesta tasca vaig descobrir –o recordar, perquè no sabria dir si ja ho sabia– que la Via Augusta transcorria precisament per davant de ma casa… Al seu pas per Borriana, en efecte, el llarg camí imperial que va fer construir Octavi August seguia el trajecte del que ara coneixem per Carrer Major (és a dir, el lloc on visc jo des de fa gairebé 30 anys).
Aquesta és la hipòtesi, si més no, de prehistoriadors com Norbert Mesado, que està convençut que la famosa Via és el que després la gent del terreny ha anomenat el Caminàs. La cosa no em sorprén gens. Sempre he mantingut que en un sol dels carrers i carrerons de la Vila de Borriana hi ha més història que en tot Nova York (així li ho vaig amollar a la meua amiga la professora Mary Farrell, en una memorable jornada de vacança passada al carrer la Sang, amb tants vestigis jueus i musulmans al seu subsòl).
La substància d’un país es concreta en la densitat dels seus estrats civilitzatoris. El País Valencià, en aquest sentit, és un país vell, molt vell. S’han perdut bona cosa dels vestigis d’aquesta Via Augusta, però a la plaça de l’Almoina, al museu més cèntric de la ciutat de València, es conserven algunes de les llambordes originals de l’empedrat original.
Ara isc al carrer, en aquesta cruïlla que sempre s’ha conegut com els Quatre Cantons, i observe el meu carrer. És un vial estret, sense cap temptació de prosopopeia, amb alguna façana règia ací i allà, entre mediocritats i grisors tan malauradament excessives. Porta el viatger des de l’altre costat del riu, al nord, cap a la calidesa del sud intuït, i per això la muralla medieval anomenava aquestes dues fites el Portal de Tortosa i el Portal de València. El viatger que travessava aquesta Borriana emmurallada reseguia, sense saber-ho, el mateix trajecte de les disciplinades legions romanes, dels turbulents cartaginesos, de la vistositat formal dels sarraïns, de les rudes i austeres tropes de Jaume I…
Jo també puc, com fa Joan F. Mira en El tramvia groc (les seues intenses memòries d’infància al límit meridional del barri valencià de la Torre), imaginar tot un món en successius nivells, com en un diorama prodigiós:
“Per davant d’aquells ulls meus dels dies contemplatius a la finestra, podia haver transitat tota la història d’un país de ponent de la Mar Nostra i de llevant d’aquest extrem meridional i occidental d’Europa que en diuen península ibèrica, extrem que és ell mateix com un petit continent compacte. Ibèrica pels ibers, que fa vint-i-cinc segles ja passaven per davant de ma casa. ¿Per on havien de passar els edetans o els contestans, quan viatjaven poc o molt amunt i avall del litoral, sinó per aquest mateix camí no encara reial, i molt menys de Madrid, que llavors devia ser a penes una senda més dreta i més ampla que les altres, que pocs segles més tard seria anomenat Via Augusta i pel qual mentrestant passarien les tropes d’Anníbal venint de Cartago Nova a assetjar i cremar la ciutat de Sagunt, i les mateixes tropes, amb els seus elefants de càrrega i de guerra, marxant lentament cap als Pirineus i cap a Itàlia i deixant al seu pas, el pas de tants milers de cavalls, desenes de milers d’homes i centenars de carros, i el pes dels dotze paquiderms, un camí tan batut i premsat com el que deixava la bèstia de ferro dita apisonadora? Passaren per ací, pel límit entre la terra eixuta i els aiguamolls del litoral, camí per on també marxaven poc més tard les legions d’Escipió venint de Tarragona, i els veterans de les guerres de Viriat, tant si eren legionaris romans llicenciats com si eren lusitans vençuts i exiliats a la força, vinguts a poblar la nova ciutat de Valentia, l’eix nord-sud de la qual, després de travessar-la pel lloc mateix on ara hi ha la catedral i abans la mesquita i abans un temple de Júpiter, continuava pel carrer que ara en diem de Sant Vicent, eixia cap a Saetabis, i passava, no com a camí reial sinó com a via imperial, tot just per davant de ma casa, llavors com vint segles després”.
Torne a mirar el meu carrer Major. ¿I no és, la Via dita Augusta, un llarg Carrer Major que travessa tot el vessant oriental de la península dels Pirineus a Cadis? Un meravellós bulevard, una llegendària avinguda per on la Història ha circulat amunt i avall, com el joguet atrotinat d’un infant entremaliat.
