Acabat de començar l’estiu del 1983 va tancar “Notícias al Día”. Aquest periòdic, des d’uns pressupostos espartans, pretenia mantenir viva l’experiència malbaratada del seu predecessor “Diario de Valencia”, emmudit dos anys abans. Una experiència periodística innovadora, sobretot perquè representava, des del punt de vista industrial i professional, una ruptura amb el franquisme mediàtic que encara perdura en algunes capçaleres de referència. Una part de la crònica històrica i sentimental d’aquestes aventures editorials l’ha deixat escrita J.J. Pérez Benlloch, el periodista que els va impulsar i dirigir, en el llibre “Al cierre” (L’Eixam edicions. 2005). El context en què s’hi van viure aquells esdeveniments reuneix factors que permeten establir alguns paral·lelismes entre el passat i el present. Més enllà dels problemes estrictament empresarials, la concentració mediàtica que iniciava la cursa global a principis dels vuitanta fou determinant en l’oportunitat de vida o mort d’un periòdic –en aquest cas “Noticias al Día”– disposat a obrir-se pas i conquistar un espai progressista i a favor de la modernitat. Afavorit precisament per l’espai creixent que deixava l’aleshores hegemònic “Las Provincias”, el diari ultra (ara del grup Vocento) que Franco no va tancar en guanyar la guerra. Tot plegat a condició què, després de dos intents sense postors, la tercera subhasta de “Levante”, capçalera de la Prensa del Movimiento en procés de liquidació i/o privatització, quedés desert. No hi havia espai (ni lectors) per a tres periòdics.
Finalment el lot (“Levante”, com “Información” a Alacant i altres) fou adjudicat al grup Prensa Ibérica de l’empresari Javier Moll. L’operació va ser possible gràcies al crèdit habilitat per la Caja de Ahorros Provincial de Valencia (una caixa d’estalvis desapareguda en la voràgine de les fusions bancàries), de la qual n’era titular la Diputació de València. Aquella injecció financera va fer saltar les alarmes en el Banco de España, que aleshores encara portava al dia les funcions d’inspecció. La caixa va excedir els límits de risc en atorgar aquell crèdit a Prensa Ibérica i la bronca de l’autoritat bancària fou memorable. El resultat es va traduir en la supervivència de les velles capçaleres franquistes, ara en mans privades, i la mort del periòdic més arrelat –en forma i continguts- als nous temps. Per què la Diputació de València va fer d’estora per al grup mediàtic, vorejant les funcions pròpies de la corporació provincial –i del seu instrument financer-, també té l’explicació corresponent. Felipe González, president del govern d’Espanya i secretari general del PSOE, va transmetre l’ordre als subordinats valencians que ocupaven les institucions que “Levante” s’havia d’adjudicar a Prensa Ibérica. Cal remarcar que l’intent i les pressions per a sotmetre “Mediterráneo” de Castelló –ara propietat del Grupo Z- van resultar infructuosos, gràcies a l’actuació dels petits accionistes –també amb presència de socialistes de les comarques castellonenques- que van fundar l’empresa Pecsa i van guanyar la subhasta. A González li la portava fluixa, per dir-ho així, la subhasta dels mitjans de comunicació de l’estat. Però el seu amic Enrique Sarasola, un empresari poderós que va morir ara fa 13 anys, tenia vincles amb Javier Moll i va intercedir-hi, amb els resultats coneguts.
El govern de la Generalitat valenciana acaba de repetir la història amb l’adjudicació a Prensa Ibérica de 13 ò 14 freqüències de TDT. Almenys una per demarcació i durant un termini de 15 anys. En la pràctica, una cadena de televisió privada amb un abast de tot el País Valencià. Les explicacions de la vicepresidenta i portaveu del govern se les hauria pogut estalviar, de tan escassa consistència. Resulta que, segons la versió oficial, clar, la feina l’havia enllestida el govern d’Alberto Fabra. I els advocats de la casa desaconsellaven qualsevol modificació. És com assumir la vigència del Fuero de los Españoles de Franco, perquè els advocats de l’estat desaconsellaven, si hagués sigut el cas, enllestir una Constitució nova. ¿Ací qui pren les decisions polítiques: els advocats de la Generalitat, Fabra des del treball frenètic en el Senat, a mitges o segons convé? Després de tres anys de demora (prevaricació) en l’execució de la nul·litat de la sentència del Tribunal Suprem respecte de les freqüències adjudicades per l’irrepetible Esteban González Pons, ara va i el nou govern de la Generalitat fa la política dictada per l’enemic tres dies abans d’abandonar el Palau. Vol dir-se que el govern legítim sortit de les urnes no podia establir unes noves bases de licitació de les freqüències? No, perquè el PP i els advocats de la Generalitat ho desaconsellen. Toca’t les castanyes!
Avui, com fa 32 anys, Prensa Ibérica torna a ser la gran beneficiada d’una operació en què el govern intervé directament, no necessàriament a favor –ni de ben lluny- dels interessos col·lectius. Si no fora perquè més enllà de la retòrica i la convenció les promeses electorals formen part de la literatura prescindible, el nou govern, la nova política, podria haver deixat la feina al Consell Audiovisual. Aprovar-ne la creació d’acord amb una llei copiada del model francès, són quatre dies mal comptats. Si n’hi ha voluntat política, clar. A l’Europa civilitzada són els consells audiovisuals qui adjudiquen les freqüències, fiscalitzen i sancionen els excessos dels operadors. Passa que amb açò, com en els mitjans audiovisuals de titularitat pública –ara que les Corts valencianes s’afanyen a inventar la pólvora amb el debat sobre el futur model de RTV-, el control polític representa una enorme temptació, mentre en la pràctica s’hi mercadegen favors a major glòria (i beneficis) del sector privat. I tot això sense comptar-hi els motius inconfessables (del tripartit del Botànic) que determinen la no reobertura immediata de la radiotelevisió pública, després d’abocar tones de demagògia i d’haver criminalitzat, sense excepció, tots els ex treballadors de RTVV. Això sí, després d’una campanya electoral que culminava un any i escaig de besos i abraços.
Epíleg. Que l’ex secretària autonòmica, abans cap de comunicació de Ximo Puig, l’hagen contractada com a subdirectora de “Levante” quan Prensa Ibérica porta anys despatxant els millors i més veterans actius professionals, és una d’eixes casualitats sense cap intenció premeditada. Qualsevol altra interpretació formarà part de qualsevol teoria de la conspiració a l’ús. Punt final.
