A aquestes altures, a ningú no li pot semblar cap exageració que es titlle de salvatge el capitalisme que marca les regles de joc de l’economia global. Més bé al contrari, les notícies de cada dia refermen amb contundència aquest adjectiu que fa referència, entre altres accepcions, a una acció o una persona ruda, violenta, intractable, brutal, i també a les institucions i als individus pertanyents a una civilització primitiva o que no tenen l’actitud moral pròpia d’una societat civilitzada. Convé, doncs, no oblidar ni un segon els executors de la doctrina neoliberal, aplicada a ultrança, que tant de sofriment està produint.
Ens agradaria reconèixer els monstres a primera vista, identificar-los així que els veiem –com ocorre sovint en la ficció-, però poques vegades resulta possible. Habitualment, tot i el que podem pensar, adopten una aparença tan normal que ens costa desconfiar-hi, més encara témer-los. Als mitjans de comunicació més sensacionalistes –cada dia més generalitzats- els encanta identificar-los només amb delinqüents comuns, mentre amaguen els realment perillosos. Potser les seues finances en depenen massa, dels segons, i, d’altra banda, els interessa crear un clima de por vinculat als primers que aparte el focus dels qui l’haurien de tindre damunt tothora.
“De la Physionomie Humaine et Animale”, Charles Le Brun, ca. 1670
Per a Aristòtil, el rostre albergava els trets més nobles de l’espècie humana. Leonardo da Vinci va escriure que “cert és que la faç dóna indicacions de la natura dels homes, dels seus vicis i temperaments”. En 1586, Giovanni Batista della Porta, en el seu famós tractat de fisiologia humana, afirmava que “la cara representa totes les característiques de la persona, així com les seues activitats, sentiments i costums. Per consegüent, hom pot jutjar-la en qualsevol moment, però només després que les emocions i les efusions pròpies d’aquesta ànima s’hagen asserenat”. Della Porta compara, a més, faccions humanes i animals a fi dur-ne a terme una classificació i de trobar-hi qualitats que indiquen el caràcter intrínsec de cada tipologia. No va ser l’únic, en 1670, el pintor Charles Le Brun publicava una sèrie de conferències sobre l’expressió de les passions en què intentava provar que “els moviments interiors del cos exerceixen les seues funcions en el rostre” i que això es manifestava en “la semblança i les relacions de les parts del rostre humà amb les de les bèsties”. A les acaballes del segle XIX, Cesare Lombroso, catedràtic de Medicina Legal a la Universitat de Torí, representant del positivisme criminològic, va basar la seua teoria sobre els facinerosos, els salvatges moderns, en una concepció del delicte com a resultat, entre d’altres, de tendències innates observables en les qualitats físiques o fisonòmiques dels malfactors habituals: asimetries cranials, prognatisme, front enfonsat…
Amb tot, ara tenim la certesa –bé ens ho ha ensenyat el cinema i ens ho mostren els informatius cada dia- que res d’això no cal perquè algú provoque l’horror amb les seues actuacions. Sota la normalitat més absoluta, sota el convencionalisme més extrem, s’oculta amb massa freqüència allò pervers. L’admirada escriptora i professora d’Història de l’Art Pilar Pedraza assevera que “un dels avenços més espectaculars de la cultura del segle XX ha estat el descobriment del salvatge que tots portem dins… El monstre i el salvatge com a metàfora de la part obscura o animal de l’home aflora clarament en relats i figures que han tingut una enorme repercussió popular des de la seua creació”. I continua més endavant apuntant que avui a l’imaginari col·lectiu s’ha sumat una nova criatura: “la del mal salvatge convertit en estrella de culte… que es mou per pura i bruta maldat, com el capitalisme en la seua fase autofàgica i copròfaga. En el seu cas no hi ha explicacions clíniques ni rebuig social ni ressentiment… El salvatge blanc es mou com un peix a l’aigua dins el llogaret global” (El salvatge europeu, 2004).
“Dr. Jekyll and Mr.Hyde”, cartell de la dècada de 1880
Ja va plantejar Stevenson, en
L’estrany cas del doctor Jekyll i Mr. Hyde, les dues cares de l’home modern, i com de difícil és destriar-ne la part dolenta, la que no coneix altra norma que el seu desig. En l’explicació final, el mateix Henry Jekyll parla de l’increïble egoisme i la capacitat per circumscriure’s al moment present que posseeix Hyde, de com tots els seus actes i pensaments es centren sols en ell, de la seua insensibilitat, de la dissolució dels vincles de les seues obligacions, de la cerca del seu plaer exclusivament, i de fins a quin grau això l’adelita i el transporta a un estat exultant. Poc més hauríem d’afegir per descriure el comportament de les elits financeres i els seus acòlits governants durant els darrers anys. El capitalisme descontrolat i els depredadors d’aspecte civilitzat, amb vestits cars, ben pentinats i sabates llustroses, que el dirigeixen sense pietat prefereixen, sens dubte –no s’esforcen gens a dissimular-ho-, aquesta vessant monstruosa de la l’ànima que només demana satisfer els anhels més primitius a costa del sacrifici dels altres.
Què esperen? Que també la resta de la ciutadania mude el seu rostre resignat i en traga les urpes i els claus per enfrontar-se amb igualtat de condicions? Què en diran aleshores, ells i els seus mitjans?
