Sota un cel seré, només travessat per uns núvols blancs, la devastació s’estén arreu; res no roman en el seu estat originari després que haja succeït una terrible catàstrofe. A penes si distingim les suposades restes naturals d’aquelles que devien de pertànyer a edificis, fins i tot resulta difícil esbrinar en una primera ullada les escasses ruïnes humanes que hi apareixen. Tot, arbres i turons, cases i màquines, persones i animals, s’amuntega i es confon en aquest desgavell de formes retorçudes, erosionades i foradades per alguna mena de força destructora implacable. Enmig, encara es mantenen erectes alguns vestigis poc identificables d’aquest món arrasat, vençut, anihilat, autèntics monuments de la desfeta en determinats detalls dels quals, malgrat les circumstàcies, podem intuir-ne una certa esplendor. Una magnificència derrotada no exempta, però, de figures estranyes, grotesques, inquietants, que, talment fòssils compostos dels mateixos materials que els envolten, proven d’ataüllar els inexistents horitzons habitables.
Max Ernst, “Europa després de la pluja”, 1940-42
Malauradament, de cap altra manera no podia veure el futur del Vell Continent, Max Ernst quan esclata la II Guerra Mundial; havia participat en l’anterior gran confrontació bèl·lica –s’havia allistat en l’exèrcit alemany- i en aquell moment, vivia a París des de 1922, els nazis, que l’havien perseguit, l’empresonaven per considerar-lo un artista degenerat. A més, després d’interpretar un paper en L’edat d’or (L’âge d’or, 1930), una pel·lícula en què Luís Buñuel llança un atac ferotge a l’ordre establert i a la religió, ja havia patit les represàlies dels sectors reaccionaris. “Exaltació surrealista de l’amor fou i denúncia de tots els mecanismes socials i psicològics que n’entorpeixen la realització, va tenir la virtut de posar ràpidament en marxa els ressorts d’autodefensa de la societat tan maltractada pel director en el film”, afirma Román Gubern. A les poques setmanes de l’estrena, agents de la Lliga Antijueva i de la Lliga dels Patriotes van atemptar contra la sala on es projectava i van fer malbé obres de Dalí, Man Ray, Joan Miró, Tanguy i el propi Ernst que s’exposaven al vestíbul, uns incidents arran dels quals es van organitzar una sèrie de campanyes de premsa contràries a l’exhibició de la cinta que van concloure amb la confiscació de les còpies per la policia en desembre de 1930. La visió apocalíptica d’Europa després de la pluja ens mostra d’una manera crua les conseqüències de la intransigència i la manca de consciència crítica; no anava gens errat, per dissort.
Uns anys mes tard, en 1955, pinta El segle XX, una altra peça aterridora en què el pessimisme sobre l’esdevenidor no s’ha esvaït. Ara, la llum freda i escassa, provinent d’un sol que dóna la sensació que s’extingeix, ens deixa albirar amb dificultat una muntanya de deixalles que s’alça en primer plànol ocupant quasi la totalitat de la superfície. Aquesta imatge de la centúria ja havia envaït, quan sols n’havia transcorregut la meitat, els pensaments d’Ernst; potser resultava difícil concebre’n una altra millor tenint en compte el que s’havia esdevingut fins aleshores. I en qui asseverava que assistia al procés de creació “com a espectador”, en tant que no pintava el que somiava, sinó que somiava en pintar, aquesta mena de figuracions havien d’assaltar-lo sovint durant el treball.
Max Ernst, El segle XX, 1955
En els somnis surrealistes –indica Rafael Argullol-, “s’imposa una iconologia desolada en què es reflecteix tota la impotència de qui se sent rodejat per un univers sense sentit” (L’atracció de l’abisme, 1983). Qualsevol rastre de vida ha desaparegut d’aquests paisatges, la humanitat no hi té cabuda, la mort impera. Per fortuna, Ernst no va encertar els infausts pronòstics per a la segona part del segle, almenys quant a Occident. Tanmateix, Europa, que ha vorejat l’abisme tantes vegades, sembla que haja d’acostar-s’hi periòdicament, tot i els intents per contrarestar aquesta nefasta atracció, a causa, amb molta probabilitat, de construir-ne la unió des d’un punt de vista material i econòmic, tot deixant en un lloc secundari els aspectes culturals i espirituals, fonamentals per a assolir una veritable cohesió enfront de l’hegemonia nord-americana establerta des de l’època de la guerra freda. Un projecte que il·lusione tota la ciutadania en què l’eix vertebrador no el constituesquen els mercats, sinó els valors que han anat forjant amb grans esforços i sacrificis, des de l’antiga Grècia, la civilització i la democràcia.
