És ben conegut que els reaccionaris van segrestar la diada el 9 d’octubre de 1979 i que des d’aleshores no han deixat anar el mos. Aquell dia l’anticatalanisme local, cremant la bandera del Consell que presidia Josep Lluís Albinyana i colpejant salvatgement l’alcalde Ricard Pérez Casado, va manifestar la seua voluntat de sobreviure el canvi de règim, d’imposar a la majoria l’esperit i les formes del seu valencianismo covat sota les faldes del regionalisme franquista. Un valencianismo de teja y mantilla, corregudes de bous i marxa militar, florit, ‘genuflexe’, sentimentalment compartit pel gruix del bloc social conservador i pels partits formalment democràtics que el representen. El blaverisme ha reivindicat públicament i amb orgull, aquell 1979 i encara d’altres en què, a força de colps i bombes, van aconseguir doblegar les institucions governades per l’esquerra, dissuadir-les de practicar qualsevol manifestació simbòlica que no combregara amb el seu fanatisme. Avui encara, els feixistes, continuen fiscalitzant la part més simbòlica de la Diada dels valencians, en el context d’una societat que massivament contesta en les enquestes sentir-se més espanyol que un tricorni i que aquell dia se’n va a la platja sense gota de mala consciència ni encara que siga pel fet d’haver votat un partit que ha deixat la caixa més neta que Carracuca. Només a les comarques, als pobles, la festa en la seua vessant més institucional ha pogut incorporar discretament, els elements propis del valencianisme democràtic. En molt sentits, doncs, el 9 d’Octubre no deixa de ser la festa d’ells, la del blaverisme institucionalitzat o assilvestrat, majoritari a força de reprimir qualsevol dissidència, de mantenir la societat en la més absoluta inòpia.
Molts opinadors, politòlegs de vocació i, en general, ciutadans benintencionats, s’han volgut convèncer durant els darrers anys que el blaverisme és una cosa del passat i que ni tan sols la potentíssima febre sobiranista de Catalunya podria a hores d’ara ressuscitar-lo. Tinc els meus dubtes sobre aquesta apreciació que em sembla d’un optimisme deliciós. De fet, crec que determinades conjuntures ens impedeixen ben sovint apreciar amb tota la seua magnitud l’hegemonia social d’uns sectors i d’una mentalitat determinada que, per al cas, es defineix pel seu espanyolisme atàvic i, per tant, furibundament antivalencià. Ja m’agradaria.
Com siga, tot és una pura incògnita. No sabem, certament, si hi haurà canvi a l’alcaldia i, tampoc, si el nou alcalde o alcaldessa suprimirà el Te Deum de Barberà per retornar la festa al seu sentit civil, si manarà a la policia que dissolga els escamots feixistes o si decidirà reivindicar el penó de la Conquesta -passejat solemnement per quatre falangistes de gala a les processons de la Diada celebrades durant el franquisme- a fi, si més no, que Las Provincias no oculte la seua existència com de fet va fer en una edició del 9 d’Octubre en què publicava un reportatge sobre els elements simbòlics que es mostren en el museu de la ciutat. Tampoc sabem si per primera vegada en dècades tindrem un president o una presidenta de la Generalitat que aquell dia siga capaç de dir alguna cosa més que els ja acostumats discursos buits de sentit… si la podrem o el podrem veure per una televisió pública dels valencians. L’única certesa és que sense canvi el país continuarà segrestat pels guardes d’unes essències pàtries que han resultat ser terreny abonat per a l’endarreriment i la misèria, que sense canvi tot continuarà igual, desoladorament igual.
