Unes hores després, ara de gris i amb una corbata de ratlles color rogenques, acabat d’amanyagar pel vent i el sol carib que va bronzejar la pell de tants pirates esdentegats, envoltat d’una legió de mandataris impotents que somreien com taurons d’esculls coral·lins, va assegurar que Espanya creixeria més d’un 2% si de cas la combinació dels astres li era favorable. La vella Iberia, va dir sense deixar d’acotar el cap per poder mirar els papers amb l’ordenada anotació de totes les profecies espanyoles, era de bell nou un país per a invertir.
Rajoy tenia la veu una mica presa, els iris dels ulls unflats i un lleuger balbuceig d’escolar acollonit. Cap persona amb dos dits de front, doncs, li hauria donat crèdit -ni menys encara crèdit- però, com d’habitud, els diaris oficials del règim se’l van creure i van anunciar a tota pàgina que els espanyols ja estaven salvats o quasi… Certament, ningú no va tenir en compte ni l’ètica periodística ni la merdosa realitat en el moment en què picava aquells inspirats titulars anunciadors d’una recuperació prodigiosa.
Ningú no va considerar que Espanya és el país desenvolupat on més creix la desigualtat a conseqüència d’unes insuportables xifres d’atur i d’uns salaris de misèria, com no va recordar-se’n dels quatre milions d’aturats sense cap prestació als qui el govern vol allargar la vida uns mesos amb una mena d’almoina de 400 euros. Cap periodista afecte va voler tampoc pensar les exigències d’Europa a Madrid perquè aplique noves i contundents retallades. Al capdavall, ningú no va voler mirar en el fons d’una estampa de país devastat per la crisi, governat per un partit podrit fins la medul·la.
A la nit, el president potser va sopar exquisideses acompanyat de primeres dames i presidents de nacions, al costat d’un qualsevol capità Morgan amb un vaixell ple de baguls a rebentar de dòlars ancorat en un qualsevol paradís fiscal. Un sopar d’estovalles de fil i coberteria d’argent celebrat dins d’una enorme i protectora closca de tortuga tombada cap per avall. Cap al final de l’àpat, Mariano potser va explicar un acudit d’un espanyol, un alemany, un italià i un francès abans d’anar-se’n feliçment a dormir.
Imagine Rajoy explicant el mateix relat de la recuperació econòmica, la inversió i el creixement, en el taulell d’un qualsevol bar d’un qualsevol poble valencià. Al País Valencià hi ha més de mig milió d’aturats, més de la meitat dels quals no reben a hores d’ara cap prestació. El País Valencià s’ha convertit en un malson. A la majoria de les comarques valencianes, ja fa temps que no hi ha res a fer. Les poques fàbriques de tota la vida han tancat. La gent abandona les terres i contempla astorada com les cooperatives fan fallida. Només uns pocs tenen el privilegi dubtós de continuar a jornal en el camp o en els magatzems, val a dir que en un règim de semi esclavatge.
Tothom sap que molts empresaris se n’aprofiten i exploten la gent fins a límits impensables i alhora tothom calla i aguanta com pot. Qui més qui menys ho ha perdut tot o està en la corda fluixa. Ningú no sap com ens en sortirem d’aquesta si de cas no troben petroli o es descobreixen mines d’or.
Imagine Rajoy, deia, en un d’aquells bars un punt miserable dels que han proliferat per tot arreu, muntats per aturats sense cap esperança. Un d’aquells tuguris als taulells dels quals fondegen cada boqueta nit unes desenes de morts en vida que ixen de casa perquè els hi pegue l’aire al seu fracàs personal. El veig al taulell amb el seu vestit gris i la seua mirada aigualosa. L’indret fa olor a oli refregit un milió de vegades i a faves bullides, a claveguera perquè sembla que demà plourà. La televisió parla a tota paleta de la vida que fa la Pantoja en presó i d’un pirat que s’ha tirat a la gàbia dels lleons del zoo de Barcelona. De tant en tant, la llum blava de l’aparell mata insectes esclafeix una mosca en ple vol. Un tipus amb els pantalons lligats amb un cordill es passà un escuradents per la seua bancada de dents mig enderrocada. Al moment, arriben tres collidors de taronja, amb més merda que un pal de galliner i es situen a un extrem del taulell. Semblen cansats i amb poques ganes de parlar. Els dos xiquets de l’amo del bar, d’uns set i huit anys, fan els deures en un racó.
Rajoy, mentrestant, parla i parla de la recuperació econòmica, d’inversions, de confiança i d’unitat dels espanyols sense alçar ni un segon el cap d’uns papers grocs com un ciri, grapejats. Ningú no se l’escolta ni se’l mira. De sobte, un tipus baixet i rodanxó, cofat amb una gorra de propaganda, l’envia a fer la mà, agrament, sense contemplacions. Llavors, l’amo del bar, des de darrere del taulell, puja el volum de la televisió. A fora, al carrer brut i humit de rosada, la lluna amenaça de caure.
