De més gran, Camps, se n’anà a la ‘mili’ a servir Espanya la gran i a fer-se un home i encara, una mica més tard, ingressà a la Universitat, on va estudiar dret entre falangistes brutals i alguns grenyuts de poble, tots més rojos i catalanistes que un titot. A uns els hi temia per la claredat d’idees, als altres els avorria per enemics i forasters. Fou per aquells anys quan va sentir la temptació per la política. I vés per on s’hi fixà, com no podia ser de cap altra manera, amb les rectes esquadres de don Manuel i Rita Barberà, els aconstitucionals, una mena de falangistes assuavits i malhumorats de besamans, de fartons i orxata en Santa Caterina les tardes de diumenge. I en això, Barberà, matrona sense fills, se’l va afillar igual que una masovera solitària fa seu el cadellet d’un gos ferotge sense amo. I un dia arribà el naufragi de l’esquerreta local amb els seus funcionaris de vestits color verd cogombre i la seva colla d’escriptors sense lectors i sindicalistes sense treballadors, el final de l’esquerreta alegre que feia somriure a Joan Fuster. Arribà, doncs, amb aquella derrota la reedició de la victòria dels d’ahir i llavors Camps, ajupit sota les faldes de Rita, pujà com l’escuma i li començaren a caure càrrecs, privilegis, els llocs més preeminents en les processons sense que hagués pegat brot en tota la seva correcta existència.
El cas és que un dia el verí del poder li va entrar per les ungles dels dits dels peus i lentament li va anar pujant al cap com mercuri excitat dins d’un termòmetre, i injectant-li els ulls i enterbolint-li l’ànima… I aquell verí, unit a la sort de les circumstàncies especials que es congriaven en el context d’un país malalt, va fer que es cregués un heroi hel·lènic, un gran estadista, i el mateix verí féu que busqués l’amanyac de corsaris de tebeo que miren l’hora en pesants rellotges impossibles de molts milers d’euros, s’alimenten de caviar de contraban i t’estimen un ou o dos. President d’una autonomia camí d’esdevenir aquell territori devastat a l’altra banda de l’Illa Tortuga (Manolo Jardí dixit), es dugué a casa seva a Ratzinger pensant-se que era un Borja, asfaltà els carrers de València a major glòria d’un Ecclestone que es passejà pel país com el propietari d’una plantació esclavista d’Atlanta, transformà TVV en un enorme ull nefand, viatjà a Califòrnia (‘el muy gilipollas’) cercant el Dorado del neoliberalisme… I, finalment, cec i sord, envoltat de pinxos i llepaculs, dugué el seu poble a la ruïna mentre l’acompanyava un estol d’alegres bandes de música, clowns i contorsionistes. Un poble que, nodrit pel mateix verí que va engolir ell amb una ració d’enveja, l’ha volgut declarar no culpable de la desgràcia i la vergonya de tothom. Clamen ara els bojos al manicomi que guanya l’Espanya neta. El diari de la petita bourgeoise, canviant el paper de dimoni emplomallat pèl d’exorcista, pica un enorme titular sobre les restes de l’orgia: Valencia, es más.
Article publicat el 2 de gener de 2013
