Passejar per les restes de La Linge és com endinsar-se en l’ànima d’una malmesa pel·lícula de cinema mut, com visitar l’escenari d’un estrany teatre abandonat. El pas del temps ha convertit aquell paisatge en un món, un punt irreal, que a penes cobra sentit a través dels objectes dipositats a les vitrines del petit museu, això és, dels uniformes, dels estris de la vida quotidiana dels soldats, de les armes, de les banderes… Els més joves s’atansen a aquelles restes del naufragi de la història amb un punt de perplexitat, aparentment sense gaire interès, quasi segur que sense saber com vincular aquell fet a la seua realitat immediata. Són europeus que no han conegut cap guerra. D’alguna forma, les guerres són allò que passa als telenotícies, en països llunyans que tenen molt a poc a veure amb els seus. Fins i tot, la tragèdia balcànica de la dècada dels noranta representa no un fet remot, sinó desconegut, ignorat a les escoles, a penes recordat als mitjans de comunicació. L’oblit ens aclapara. El nostre és un món dominat pel presentisme, per la immediatesa. Sembla que ja no tenim temps per a pensar en el passat.
La Gran Guerra no va ser, però, cap ficció. Les solitàries trinxeres de La Linge, avui assetjades per una vegetació exuberant, són una de les moltes petjades que encara existeixen d’un esdeveniment que, pel cap baix, va deixar 10 milions de morts. Una mortaldat que va afavorir extraordinàriament el progrés tecnològic que la humanitat havia acabat d’assolir. Ningú no va poder evitar una de les catàstrofes més terribles de la història recent de la humanitat. L’entusiasme patriòtic, l’avarícia i l’obsessió pel poder van poder més, com sempre, que els discursos pacifistes, que la política.
Portada d’una primera edició del llibre La por de Gabriel Chevalier
I la guerra és un desastre, res a veure amb allò que ensenyaven als joves soldats que si era “moralitzadora, purificadora i redemptora”. La guerra és igual a tortures, fam, traïcions, tuberculosi, sadisme, terror… I, també, a heroisme. Un heroisme, però, excepcional que, en cap cas, diu Chevalier, compensa la immensitat del mal.
Els crítics han convingut que La por és un dels millors llibres que mai s’han escrit sobre la Gran Guerra. Una vegada llegit només es pot estar d’acord sense necessitat de conèixer cap més obra. El relat de Chevalier és cruent, ple de passatges aterridors, un retrat brutal de la mort en tota la seua esplendor escrit des de la insignificança de l’home que té por, una por atroç en un lloc “on et poden especejar de viu en viu en qualsevol moment”. Sens dubte, Chevalier va escriure el seu llibre com un advertiment. Ben mirat, hem omplert el món en un lloc ple d’advertiments per evitar repetir l’horror, el mateix que avui es viu a la propera Síria, en tants indrets del planeta. Cementeris militars, osseres, monuments, museus, memorials… Llàstima que massa sovint ens passegem per tots aquests indrets amb indiferència, com uns estúpids turistes desenfeinats, ignorant el seu sentit profund, convertint en un fet absurd el sofriment de tanta gent.
